BARCELONA RADICAL
radicalparty

"El darrer refugi", Francesc-Marc Álvaro

Soc de la darrera generació que ha tingut la dèria i la voluntat de tenir una biblioteca personal. En aquest sentit (i potser en alguns més), soc un home del passat. Això no és cap mèrit ni cap defecte, és una descripció. Quan t’has enfrontar a una mudança de casa –com és ara el meu cas– t’adones que existir és una acumulació de coses, entre les quals hi ha aquests objectes impresos que ens multipliquen la vida. Confesso que soc un malalt dels llibres, no només de llegir-los també de tenir-los, comprar-los, acumular-los, tocar-los. Soc un fetitxista del paper enquadernat: no vull revestir-ho de cap aureola romàntica ni de cap mistificació excessiva. Soc d’una generació i d’una classe social per a la qual els llibres són –van ser– la clau per accedir a una forma concreta i sòlida de llibertat i progrés.

Ho tinc una mica parlat amb algun dels meus amics, també fills com jo de la dècada dels seixanta del segle XX i d’una classe treballadora que es va convertir en classe mitjana modesta en la darrera etapa del franquisme i la transició. Nosaltres –dones i homes entre els quaranta i pocs i els cinquanta– som els últims ciutadans que hem volgut fer-nos una biblioteca personal a imitació (a petita escala) de les biblioteques dels savis i les d’alguns rics. També som els primers de moltes famílies que hem tingut els recursos, el temps i la formació per envoltar-nos de llibres.

La constatació és il·luminadora: els meus pares no van tenir biblioteca i els meus fills tampoc en tindran, molts dels meus coetanis i jo som una estranya excepció. Som un parèntesi. Som una relíquia d’un afany cultural i vital, entre els llibres preciosos que no es podien comprar i els llibres invisibles disponibles a la xarxa. Som la generació biblioteca, uns humans que aspiràvem a emancipar-nos tot llegint i omplint la casa de llibres. Entre la precarietat material dels nostres ­pares i l’opulència tecnològica dels nostres fills, som el testimoni d’una forma de viure filla de la impremta de Gutenberg, de la Il·lustració i del quiosc del barri. També som fills del cinema i la televisió, esclar. Però els llibres eren una altra cosa: formaven part indispensable d’això que els experts i els polítics anomenen l’ascensor social.

El llibre es va popularitzar i es va fer assequible quan nosaltres anàvem a l’escola. Durant la nostra infància, les caixes d’estalvis regalaven llibres el dia de Sant Jordi, fins i tot alguns títols que ara semblarien “poc comercials”. La societat de consum feia possible que l’alta cultura fos venuda en els envasos de la cultura de masses. Els meus pares es van fer socis de Círculo de Lectores i això va canviar el menjador de casa. També van comprar dues enciclopèdies a crèdit ( Gran Enciclopedia Larousse i Gran Enciclopèdia Catalana) i mai em van dir “no” si demanava diners per un llibre. Tenir llibres era tenir una cosa de valor.

La meva biblioteca va anar creixent des dels anys d’adolescència. Acumular llibres era com acumular experiències. A la casa d’una de les meves ties, hi havia el que més s’assemblava a una biblioteca personal i jo, des de sempre, observava fascinat aquells prestatges atapeïts, resseguia els títols tot llegint-los en veu alta, com si pronunciés un conjur. Aquell espai era l’església d’una religió a la qual podies apuntar-te lliurement, però ningú no t’explicava quins manaments havies de seguir. N’hi havia prou de llegir i voler llegir sempre més, perquè un llibre et portava a un altre llibre, i era un enorme plaer descobrir els passadissos secrets entre els llibres que tenies a l’abast. Igual com era un passatemps obrir qualsevol volum d’una de les enciclopèdies i llegir a l’atzar. Encara no s’havia inventat Google i havies de passar moltes ­pàgines per trobar el que ­cercaves; hi havia el plaer de perdre’t i de descobrir coses inesperades. La curiositat podia allargar la cerca molta estona.

Ortega y Gasset va escriure que cada generació té la seva “històrica missió”, a vegades incomplerta. Desconec quina missió tenim (o teníem) els que vam venir al món durant els seixanta, però –tot fugint de les solemnitats del pensador espanyol– és evident que nosaltres vam ser els primers (a la major part d’Europa occidental) a gaudir un progrés material i moral que pretenia conjurar els mals que havien devastat les generacions precedents. Malgrat la por a la destrucció nuclear pròpia de la guerra freda i la crisi del petroli del 1973, vam créixer gronxats per una idea positiva del futur, que era ava­lada per les expectatives favorables de creixement econòmic i per l’accés generalitzat als béns de consum. En aquest context, l’ideal de la biblioteca personal va esdevenir una utopia factible i una manera de construir –protegir– la identitat individual. Una conquesta petita però ­estimable. Un refugi. Una àncora en la ­civilització.

Estic condemnat a preservar els meus llibres com el tresor d’un temps efímer que va semblar etern. Fins que em mori: llavors, tots aquests papers –que donen un sentit a la meva vida– acabaran en mans del drapaire.

18/05/2017, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia