BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Madrid contra la Mediterrània", Luis Racionero

En una carta del 1895 Unamuno ­escriu a Ganivet: “La qüestió és aquesta: o Espanya és un país central o perifèric; o segueix l’orientació castellana, trasbalsada des del descobriment d’ Amèrica, a causa de Castella, o pren una altra orientació. Castella va ser qui ens va donar les colònies i va obligar la indústria nacional a orientar-se cap a elles; perdudes les colònies, podria la nostra perifèria orientar-se a Europa, i si es trenquen barreres proteccionistes, aquelles barreres que manté l’esperit blader, Barcelona podrà tornar a regnar a la Mediterrània; Bilbao florirà orientant-se al nord, i així aniran creixent altres nuclis nacionals ajudant al desenvolupament total d’ Espanya. No tinc cap dubte que una vegada que s’ensorri el nostre imperi colonial sorgirà amb ímpetu el problema de la descentralització”.

Cent anys després, les apreciacions d’Unamuno s’han complert amb sorprenent exactitud: es va ensorrar l’imperi colonial i van sorgir amb ímpetu les autonomies, el país s’ha unit a Europa i s’han trencat barreres proteccionistes; Castella ja no està trasbalsada per Amèrica i no desorienta la indústria nacional, sinó que s’adapta a les multinacionals. Aquests tres canvis que es produeixen –per donar data al que és, en realitat, un procés: el 1898 l’ensorrament, el 1959 la multinacionalització econòmica de Castella, el 1986 l’obertura a Europa– han canviat radicalment els plantejaments de l’equilibri inestable d’interessos que és Espanya. ­Arran de la descolonització, la industrialització i l’europeïtzació, Espanya s’obre a una era de noves possibilitats; pot per fi reorientar el que va complicar amb Amèrica i la política europea dels Àustries. “ Castella va fer Espanya i la va desfer”, va afirmar Ortega; cert, desfeta el 98, Espanya s’ha refet des del 1959, en funció d’interessos multinacionals més assenyats que la política hegemònica de l’imperi. Sota aquests auspicis cal replantar l’equilibri canviant que és Espanya i reconèixer-hi el final de l’“ Edat Conflictiva”. Però llavors reapareix amb força el pitjor flagell d’ Espanya: el centralisme jacobí de Madrid, que es concreta en la utilització dels mitjans de l’ Estat per afavorir la capital en detriment de la resta del país. Se suposava que aquest vici afrancesat s’havia superat amb l’ Estat de les ­autonomies, però no ha estat així. L’últim episodi del centralisme madrileny contra Espanya s’està vivint amb el corredor mediterrani. És una aberració que no cessa, l’ afany dels centralistes de Madrid contra l’eix mediterrani.

La seva última cacicada ha estat proclamar-se part de l’eix mediterrani –per si no ho sabíeu, Madrid és port de mar perquè té el Ministerio de Marina– i apropiar-se de 1.000 milions d’euros que Europa destina per a l’eix mediterrani i dedicar-los a pagar-se un túnel entre Atocha i Barajas. No vol independentistes a Catalunya, però manté Barcelona incomunicada de València per l’AVE.

Insisteixo, els que no som separatistes veiem amb disgust i fàstic la grotesca mania centralista de Madrid, amb la Renfe portada per pupils de Robespierre que prefereix unir Madrid amb Badajoz que Barcelona amb València.

Ni geogràficament ni econòmicament Espanya no pot aplicar un model centralista sense perjudicar i fer-se més ineficient. Històricament el transport entre els territoris d’ Espanya es duia a terme per vaixell, costejat entre els ports de la Península. ­Madrid va ser una ocurrència del neuròtic Felip II, que hauria d’haver situat la capital a Lisboa o Barcelona o Sevilla. La indus­trialització va succeir al País Basc i Catalunya, per la qual cosa l’eix de l’ Ebre per Saragossa és un eix fonamental de l’economia.

Però a més, Andalusia, Múrcia, Alacant, València i Tarragona es van dedicar a produir articles hortícoles que es venen a ­Europa; quan allà encara és hivern, els ­ primeurs envaeixen França, Alemanya, Anglaterra i surten amb camió per l’autopista de la costa mediterrània. L’eix Alge­sires-Portbou canalitza un trànsit intern i de molt valor monetari: és la sortida de l’horta mediterrània, que és la major part de l’agricultura espanyola.

A què treu cap posar traves i dilacions a una infraestructura en l’eix mediterrani? Al fet que no passa per Madrid? A part que el model espacial centralista és antiquat i purament francès, el centralisme crea problemes de cohesió territorial: separa els territoris entre si i els obliga a passar per Madrid, tant si és eficient com si no.

La mateixa Europa té un eix central, que va de Londres, els Països Baixos i el Rin a la Llombardia, i altres eixos menors com el Randstad holandès, la Costa Blava francesa, el triangle Bríndisi-Bari- Tàrent a Itàlia, la zona del Ruhr a Alemanya.

Ara com ara la costa mediterrània produeix la major part de la riquesa a Espanya, primer per agricultura, després en indústria i, per descomptat, en turisme. Això ha d’estar més ben comunicat entre si que amb Madrid. I Madrid, si vol tenir autoritat moral –no poder– per ser capital d’ Espanya, ha de procedir amb exquisida imparcialitat i altruisme, actuant a favor del que necessita el conjunt d’ Espanya, no del seu interès com a ciutat.

24-II-17, Luis Racionero, lavanguardia