"Quina disfressa tan xuli!", Joaquín Luna
La frase és de paternitat incerta però dona altura de mires a la columna: les victòries britàniques a l’Índia es van forjar als camps de joc d’Eton.
I més altura de mires: els antidepressius i la insatisfacció dels espanyols es van forjar en les desfilades escolars de carnaval, quan a uns nens amb disfressa se’ls treia de passeig, entre l’admiració de quatre avis ociosos i els enregistraments de pares amb bava. I es van creure artistes de cinema, princeses o batmans voladors.
Ha arribat el carnaval!
Jo, a celebrar el carnaval a l’escola, li veig encara menys pedagogia que a sabotejar el cotxe d’un profe, amagar-li el plumier o imitar-lo quan es gira d’esquena, bretolades que comportaven una senyora sanció.
Hi havia res més pedagògic que castigar severament els nostres impulsos incívics de manera que no et tornessin a venir mai més ganes de fer-te el graciós?
La pedagogia proactiva ens fa canalitzar la maldat infantil: en comptes de jugar a indis al col·legi, els disfressem d’indis –indis víctimes de genocidis– i els ensabonem traient-los de passeig en fila índia i desarmats perquè es llueixin davant la parentela o rebin floretes de quatre jubilats, que ja ni reparteixen bastonades ni porten boina:
– Noi, quina disfressa de barrufet tan xuli!
– Senyora, soc un ninja!
La baixada a l’arena d’aquestes quadrilles de nens disfressats és com la d’aquells toreros voluntariosos que la fan pel seu compte sense que ningú els ho hagi demanat. Excepte que aquí, a diferència de Las Ventas, el públic no els esbronca sinó que espera impacient. Impacient perquè ser pares és meravellós i el cotxe està mal aparcat o cal tornar molt de pressa a la feina maleint el cònjuge que cada any per carnaval té una reunió urgent.
He d’admetre que les disfresses tenen una funció social: sostenen la indústria tèxtil xinesa i mantenen viva la traça cosidora de les àvies d’aquest país, que en comptes de veure la tele, berenar amb les amigues o festejar amb un senyor vidu es veuen comminades a cosir in extremis les costures que requereix la disfressa del net.
I la il·lusió dels nens? Això sí. Per unes hores, abandonen la disciplina de l’aprenentatge per sentir-se bucaners, bruixes, spidermans, princeses, galàctics o membres del cos de bombers quan al que al país li cal són empresaris, estadistes i veus capaces de guanyar Eurovisió.
Jo també vaig assistir a una d’aquestes desfilades del meu fill i vaig sentir un cert orgull tot i que moltes criatures feien cara de tràmit i alguns pares es dedicaven a tirar la canya a les mares, aprofitant la felicitat col·lectiva i l’esperit del carnaval.
Un any més, el carnaval arriba als centres educatius. Així, escolaritzant una festa llibertina, els adults del demà aprenen a ser avorrits i previsibles els dies de gresca i llibertat.
23-II-17, Joaquín Luna, lavanguardia