BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Punt cec constitucional", Jordi Amat

L’estiu passat l’Ajuntament de Salou va pagar una pasta per adquirir uns terrenys propietat del de Reus i del Col·legi d’Advocats de Madrid. La mansió, degradada, els hi havia deixat en herència Antonio Pedrol Rius. Fa poques setmanes el nom d’aquest català que tant de pes va tenir a Madrid va tornar a sonar. Era el degà del Col·legi quan el gener del 77 es va produir la matança d’Atocha. “Estamos con vosotros”, va dir a una jove Manuela Carmena. Ara l’alcaldessa, que treballava en aquell despatx, ha recordat que va ser ­Pedrol qui li va transmetre la decisió d’acollir la vetlla dels advocats assassinats al seu Col·legi.

Nascut a Reus el 1910 i mort el 1992, durant la dècada dels seixanta va aixecar el seu xalet a Cala Morisca. Tot i que va ser un advocat destacadíssim –especialista en dret mercantil–, és probable que part de la seva fortuna la guanyés a través del banc que presidia a Tànger. A finals dels quaranta va proposar com a director el seu cosí segon –l’exiliat republicà Josep Andreu i Abelló–. Tànger no era una plaça financera qualsevol. Malgrat que la moneda oficial era el franc marroquí, la lliure circulació de divises hi estava permesa. Era, de fet, l’únic mercat internacional per on corria la pesseta. Pels nostres contrabandistes de divises era una ciutat capital.

A Madrid l’advocat tenia un bufet prestigiós, connectat amb els grans negocis que ho estaven amb l’ establishment de la dictadura. Gira la porta gira. Durant la transició, Pedrol va exercir un paper positiu. Malgrat que s’havia negat a ocupar càrrecs polítics, va acceptar la ­designació del rei Joan Carles com a senador durant la le­gislatura consti­tuent. Des d’aquesta posició va participar en el procés de redacció de la Carta Magna. M’ho fa veure l’historiador Nicolás Sesma. El 19 de juliol del 78 va publicar “El Tribunal Constitucional, ese preocupante suprapoder” a El ­País. La perspectiva des de la qual analitza el punt cec d’aquella institució, tal com estava definida a l’esborrany constitucional, és reveladora.

(Raúl)

Fruit del desig de forjar un consens per tirar endavant el procés d’institucionalització de la democràcia, deia que el projecte era intrínsecament ambigu. Qui s’encarregaria de resoldre les problemàtiques que poguessin derivar-se d’aquesta ambigüitat seria el TC. El seu poder, deia Pedrol, seria enorme: la resolució dels casos ambigus el convertia, de facto, en òrgan constituent. Sense debat públic els seus membres acabarien decidint allò que els parlamentaris no havien aclarit del tot per evitar bloquejar el canvi polític. Amb un agreujant. “Para arbitrar conflictos entre políticos se adjudica casi íntegramente a los políticos el derecho a nombrar esos árbitros”. No assenyalava res que fos massa diferent del que es va decidir a països que passaven d’una dictadura a la democràcia, em fa veure el catedràtic Arbós. Durant anys la temença de Pedrol podia semblar exagerada perquè el prestigi del TC va ser indiscutible. Darrerament la politització del sistema ha introduït la sospita en la tasca dels magistrats. És un problema.

No era l’únic que Pedrol va intuir. Al cap de dos mesos, al Senat, va plantejar un cas hipotètic. Diari de Sessions del 6 de setembre del 78. El senador reial sostenia que el TC podia quedar deslegitimat si es produïa aquest curtcircuit. Un referèndum enfronta grups majoritaris. Guanya una posició. El gabinet jurídic del partit derrotat detecta que la llei conté aspectes anticonstitucionals. Presenta recurs. La resolució, arribats en aquella tessitura, a la força posa en qüestió l’edifici constitu­cional. Si el Constitucional no sentenciava en funció del que considerava que s’ajustava a la llei, sacrificava el seu prestigi.
Si procedia tal com ho havia de fer, “¿no se atraerá el Tribunal Constitucional, si hace esta declaración, la hostilidad, la impo­pularidad de millones y millones de ciu­dadanos?”.

Sabia que el seu plantejament anava a contracorrent. Es va posar líric. Xocava contra la fràgil paret de cristall sobre la qual s’estava bastint l’Estat democràtic: el consens. Però li semblava que hi havia detectat una esquerda. I plantejava una solució, adaptada de la Constitució francesa. Abans de convocar el referèndum, el TC hauria de dictaminar favorablement la constitucionalitat de la llei. Així l’atzucac quedaria resolt. Però si les seves paraules no s’inscrivien a la Constitució, temia, es podia crear “una situación que podría llegar a ser dramática en el futuro político”. Malgrat que la seva esmena va ser descartada per UCD, d’alguna manera va ser assumida al cap d’un any. A la llei orgànica del TC del 1979 s’inclouria la possibilitat d’un recurs previ d’inconstitucionalitat, però el 1985 la disposició va ser anul·lada per evitar que el recurs servís per retardar l’entrada en vigor de lleis aprovades. L’esquerda s’havia tornat a reobrir.

En aquell punt cec es va incrustar la reforma de l’Estatut del 2006. L’escenari plantejat per Pedrol es va produir. Els fonaments del sistema es van corcar. És veritat que el 2015 es va restablir el recurs previ específicament per a estatuts d’autonomia, però l’edifici, d’alguna manera, havia quedat precintat. Encara trontolla.

12-II-17, Jordi Amat, lavanguardia