BARCELONA RADICAL
radicalparty

Aznar, líder d’un nou Partit?

Els freqüents exabruptes ideològics de José María Aznar contra la presumpta flacciditat programàtica del PP porten a especular amb la possibilitat que l’expresident se senti temptat de crear un partit a la seva imatge i semblança. I aquest partit, en principi, s’hauria de situar a la dreta del PP o, almenys, encavalcar-se amb el seu flanc dret. Qualsevol especulació, tot i això, ha d’ubicar prèviament el Partit Popular i els seus votants en l’escala ideològica, a fi de detectar l’espai potencial d’una nova marca.

Resultat d'imatges de aznarEn aquest sentit, les xifres dels sondejos del CIS reflecteixen les profundes arrels del PP a l’espai del centre a la dreta i revelen, per tant, el secret del seu èxit. Per començar, els electors situen el Partit ­Popular al voltant del 8,3 en una escala ideològica en què l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta. Tot i això, els votants populars col·loquen el PP una mica més al centre: al 7,55. I finalment, els electors de Rajoy se situen ells mateixos en una posició més moderada: el punt 7.

La radiografia d’aquesta última xifra és encara més eloqüent. Més del 60% dels votants populars es troben en els punts 6, 7 i 8 de l’escala; és a dir, clarament al centredreta. Un altre 13% se situa al punt 5 (centre pur), i més del 14%, al 9 i al 10 (dreta extrema). Però si l’operació es realitza des d’una altra perspectiva, el resultat és més aclaridor en un horitzó de competència electoral. Per exemple, el conjunt d’electors situats al flanc dret (del 8 al 10) suposen menys del 10% del cens (gairebé tres milions sobre un total d’una mica més de 34 milions). Però en aquest tram, el domini actual del PP és aclaparador: entre el 80% i el 90% dels electors que se situen en aquest espai voten el Partit Popular. Una altra cosa és que votin més el PP d’Aznar que el de Rajoy (o que s’identifiquin més amb el seu “deixa’m que begui tranquil·lament” que amb les campanyes de trànsit de l’actual Govern). Per contra, la xifra d’electors que no voten el PP en aquest tram de l’escala són només uns 600.000 (més del doble dels quals van donar suport a la dreta radical de Vox en les darreres europees). Però cal tornar a insistir que aquest mínim es podria ampliar perfectament amb un candidat potent com Aznar, ja que és del tot versemblant que una porció substancial dels tres milions d’electors situats a l’extrem dret de l’escala s’identifiquin més amb el conservadorisme dur de l’expresident que amb el pragmatisme actual del PP, forçat al diàleg i a la contenció verbal pel desenllaç de les urnes. Sense oblidar que l’expresident podria esgarrapar vots en espais més centrats (fins al 5) o entre els sis milions de ciutadans que no es defineixen políticament (la majoria dels quals no vota, tanmateix).

A partir d’aquí, el creixement potencial d’aquesta hipotètica marca de dreta aznarista podria apuntalar-se sobre tres eixos perfectament complementaris i, en algun cas, transversals. El primer seria l’espai ideològic natural d’un Aznar radicalitzat (és a dir, molt diferent i distant del que va pactar amb Pujol el 1996), que, com s’ha indicat, tindria un sostre d’aproximadament tres milions de vots.

Tot i això, aquesta nova dreta podria explotar el vector identitari (és a dir, el sentiment d’espanyolitat), que ja va permetre al PP mantenir un sòlid sòl electoral davant Rodríguez Zapatero, en ocasió de la reforma de l’Estatut. Concretament, gairebé sis milions d’electors de totes les ideologies se senten únicament i, per damunt de tot, espanyols. El gruix en xifres absolutes se situa al punt 5 (al voltant de 1.300.000 electors) o a la franja del no sap / no contesta (un altre milió llarg). Però si es delimita el sentiment d’espanyolitat radical a l’espai de centredreta i dreta (votants que s’ubiquen entre el 7 i el 10 i que serien els que menys contradiccions ideològiques presentarien amb l’hipotètic partit d’Aznar), llavors la xifra es redueix a més d’un milió d’electors (o a gairebé dos milions si s’hi inclouen els situats en el punt 6).Tanmateix, el desenllaç del conflicte català pot modificar les lleialtats partidistes d’aquests electors.

Ara bé, un partit de dreta radical podria explotar un tercer vector per a la captació de vots: la immigració. I encara que ningú no s’imagina a Espanya un monsieur(ara madame) Le Pen, el percentatge de ciutadans que consideren que el nombre d’estrangers és excessiu s’acosta ni més ni menys que al 40%; és a dir, més de 13 milions d’electors. D’aquesta xifra, una mica més de tres milions i mig se situen a l’esquerra; tres milions i mig més al centre (el punt 5), i dos milions i mig entre el centredreta (punt 6) i l’extrema dreta. Els altres tres milions i mig restants es localitzen al grup dels que no saben / no contesten.

En definitiva, el vot potencial que mobilitzaria el rebuig de la immigració supera el millor registre electoral del PP i el PSOE, encara que si aquesta actitud s’expressa en sintonia amb un projecte ideològic de dreta sense centre, la xifra cau per sota dels dos milions d’electors possibles (o sigui, dels que creuen que hi ha massa immigrants i, alhora, se situen entre el 7 i el 10 de l’escala ideològica). Finalment, la xifra de votants del PP, el PSOE, C’s o la nova esquerra que podrien entrar en conflicte amb els seus respectius partits per la política d’immigració (perquè consideren excessiu el nombre d’estrangers), s’eleva a gairebé vuit milions d’electors (i la meitat corresponen al PP).

Ras i curt, la forquilla de vot potencial és prou àmplia per animar un inconformista a emprendre una nova aventura electoral, però potser és massa incerta –i exigua en ­algun supòsit– per a qui ja ha viscut el confort de la majoria absoluta, com és el cas de José María Aznar López.

7-I-17, C. Castro, lavanguardia