"La nit màgica" (i els fanalets estelats), Joan de Sagarra

Avui faig anys. De nen el fet d’haver nascut 48 hores després de la festivitat dels Reis d’Orient va fer que els regals s’ajuntessin i es lliuressin el mateix dia: el matí del 6 de gener. Els Reis d’Orient i els pares compartien, de matinada, l’ampolla de xerès. Però això va durar poc. Un 4 de gener, amb 6 anys, vaig descobrir en un calaix de casa mitja dotzena de cotxes puça que havia vist a la botiga de joguines Chiquito i havia demanat a la meva carta als mags d’ Orient. Total, que vaig descobrir que els Reis no eren altres que els meus pares i el lliurament de joguines va canviar de data: el 8 de gener, el dia del meu aniversari.

Confesso que descobrir a la tendra edat de 6 anys que els pares mentien com bergants no em va causar cap trauma. Ho feien amb la millor intenció: il·lusionar els més petits i alhora il·lusionar-se ells recordant la seva infantesa. I els nens ens hi prestàvem per uns cotxes puça o un Meccano, encara que moltes vegades no hi havia regals. Quantes fotografies dec haver vist de nens tristos –i també alegres, encantats– disfressats d’escolans, de requetès o de nenes per satisfer uns pares, un avi o una tia monja. Que aixequi la mà el nen o la nena que en alguna ocasió no s’hagi vist descaradament utilitzat per fer contents els grans. Bé, com us deia, als 6 anys vaig descobrir que els Reis eren els meus pares, cosa que va fer que, un parell d’anys més tard, a la primera comunió, preguntés a la meva mare si aquesta vegada anava de debò o es tractava d’una altra mentida. Per què enganyeu els nens?, li vaig dir a la meva ­mare.

Com ja deveu haver endevinat, aquests records d’infantesa venen a tomb del que va passar a Vic amb motiu de la cavalcada dels Reis d’Orient. L’ Assemblea Nacional de Catalunya i l’Òmnium Cultural d’aquesta ciutat havien repartit uns quatre mil fanalets amb l’estelada perquè els nens els portessin per rebre els Reis, mentre els animaven a demanar-los una república lliure i catalana. Apa!

Baltasar saluda els nens des de la seva carrossa a la cavalcada dels Reis d'Orient de Vic

No cal dir que quan jo era nen això hauria estat pràcticament impossible. Calia ser un irresponsable per donar-li a un nen un fanalet amb l’estelada i suggerir-li que demanés als mags una república lliure i catalana. A més, d’aquestes coses ja se n’encarregaven les escoles. Dijous el meu amic Frederic Pagès m’explicava, a la terrassa de l’Oller, que als 8 anys, a la seva escola, els Hermanos ( “Somos los niños de hoy/ so mos los hombres de mañana/ y sentimos la esperanza/ de un ingente porvenir”) li van posar una corbata de llacet de cartró amb les sigles G x E ( Gibraltar per a Espanya) i el van enviar a manifestar-se a la plaça de la Bonanova. Jo li vaig explicar que a la meva escola, els Jesuïtes de Sarrià, el dia del pare rector, el capità general –el seu fill era alumne del col·legi– enviava una banda de cornetes i tambors perquè toqués la diana florida a l’església en el moment de la consagració. De banderes n’hi havia un munt, a les escoles, però d’ estelades ni una. I si cap pare republicà i catalanista s’emprenyava, la seva dona sortia al pas amb allò de “ però home, no veus que les criatures s’han d’ entretenir amb coses innocents? Prou que la vida els ensenyarà de les altres...”.

Innocent, la corbata de llacet dels Hermanos? Innocent, la diana florida de Capitania a la legión de ? Innocent el fanalet amb l’estelada a la cavalcada de Vic?. Que cadascú pensi el que vulgui. Gabriel Rufián troba “fora de lloc” l’estelada a la cavalcada i l’editorial d’aquest diari és de l’opinió que “no s’hi val a adoctrinar els que encara creuen en la màgia de la nit de Reis”. El meu veí, en canvi, és dels que opinen que hi ha tanta màgia en l’estelada com en la nit de Reis. I els nens? Què en pensen, els nens? Busco als diaris però no els trobo enlloc. Només opinen els grans. Juraria que si preguntéssim als nens més d’un ens diria que troba normalíssim el fet d’acollir els Reis amb l’estelada –que el petit identifica amb la senyera oficial catalana– i que no li vindria malament una república lliure i catalana, perquè els seus pares li han dit que disposarien de més diners –aquests diners “que ens roba Espanya”– i podrien fer-li més regals i més bonics.

Dijous a la tarda vaig posar la tele. La televisió espanyola (RTVE) oferia l’arribada de ses majestats a la capital catalana. L’alcaldessa, disfressada d’Ada Colau –i no al revés–, rebia els Reis i tots dos parlaven dels refugiats, de l’ecosistema i dels nens dels hospitals que no podien assistir a l’acte. Tot molt correcte. A Vic la televisió catalana (TV3) feia el mateix: l’alcaldessa rebia els Reis, sense dir ni piu, i Melcior preguntava als nens si havien fet bondat, etcètera, etcètera... I, ves per on, no vaig veure ni un sol fanalet amb l’estelada. Segur que n’hi havia, però la càmera no es va dignar a mostrar-nos-els. Lliçó: “ No hi ha res més estúpid que parlar seriosament de frivolitats; però no hi ha res que resulti més espiritual que servir-se de frivolitats per parlar de coses serioses” ( Erasme, Elogi).

P.S. Jaume Fàbrega escriu a El Temps: “ En sentit estricte la cuina catalana es només catalana, no espanyola; igual que el whisky és només escocès i no anglès”. Molt ben dit. Avui endraparé una paella –em surt molt bona– valenciana, no catalana, i beuré mitja ampolla de Jameson, whiskey irlandès, ni escocès ni anglès.

8-I-17, Joan de Sagarra, lavanguardia