Radio Radicale, un luxe per a sibarites de la informació política

Resultat d'imatges de radio radicaleun luxe per a sibarites de la informació

Roma, en molts aspectes, desprèn una aroma dels anys setanta del segle passat. Per a les coses bones i per a les coses dolentes. Aquesta sensació he tornat a tenir quan he entrat a la redacció de Radio Radicale, un monument al periodisme seriós i rigorós, un cas potser únic en el panorama informatiu internacional. Als pisos que ocupa la llegendària emissora italiana, a la via Príncep Amadeu, a prop de l’estació Termini, regna un caos entranyable i s’hi passeja un gos. A les parets hi ha alguns pòsters de velles lluites civils i els arxius, molt valuosos, guarden encara milers i milers d’hores de programació gravades en cintes magnetofòniques. S’hi poden trobar des de sessions històriques del Parlament fins a processos judicials o congressos de partits ja desapareguts. Radio Radicale, nascuda el 1976 gràcies al Partit Radical, és un mitjà molt singular, una emissora que va néixer com a òrgan de partit però alhora –i per damunt de tot– sempre amb vocació de servei públic, d’ajudar els seus oients a “conèixer per deliberar”. La seva audiència és una comunitat de sibarites que gaudeix d’aprofundir a les notícies i en les anàlisis, sense presses, sense sensacionalisme, amb aportacions des de tots els angles ideològics, amb sòlida contextualització cultural. A Radio Radicale  no hi ha anuncis publicitaris ni música comercial. És una emissora molt artesanal, una relíquia deliciosa. Prioritza el fons sobre la forma, la conversa sobre el soroll.

una visió de 360 graus

“Radio Radicale sempre ha volgut donar una visió del món de 360 graus, no ser una emissora de poder sinó de debat”, assegura Massimiliano Coccia, el responsable de la informació cultural. “Ens escolta des de l’operari fins al cap del Govern, des del capellà fins a l’anticlerical –afegeix–. És una ràdio lenta. El nostre fundador, Marco Pannella, insistia que el temps dels esdeveniments no és suficient per a la reflexió, que la durada és la forma de les coses. Qui fa ràdio veloç, vol un oient distret. La ràdio lenta exigeix més preparació del periodista. Nosaltres no tenim el problema de la veritat o la postveritat”. Radio Radicale té avui una mitjana d’uns 300.000 oients diaris, un club exclusiu que inclou molts polítics i líders d’opinió. Té un pressupost d’uns deu milions d’euros a l’any i una plantilla de cinquanta professionals.
El gruix del finançament procedeix de l’ Estat, que paga a l’emissora per les transmis­sions en directe de les sessions parlamentàries i altres esde­veniments de la vida política i judicial. Se li reconeix el servei públic i institucional, malgrat que és un ens privat. És llegendària la seva revista de premsa matutina, de mitjans italians i internacionals, que dura una hora i quart i la presenta un periodista de veu cavernosa. Ja gairebé ningú no fa programes així.

Resultat d'imatges de radio radicalePannella, un Quixot italià

El fundador i ànima de Radio Radicale va ser Marco Pannella, mort el mes de maig passat als 86 anys. Pannella, personatge irrepetible, va viure com una espècie de Quixot de la política italiana, un defensor apassionat dels drets indivi­duals, que va portar fins al final i va aplicar en carn pròpia, sense importar-li que semblés una actitud irresponsable i forassenyada. Malalt terminal de càncer, continuava fumant i aixecava el paquet de cigarrets com a desafiament a l’alarmant publicitat dissuasiva. Odiava les prohibicions. Creia que la llibertat de la persona és sacrosanta, per viure i per morir. Es va batre a favor del divorci, de l’avortament, de la despenalització del consum de drogues, contra la pena capital al món, per la supressió del servei militar, contra l’amuntegament en les presons, pels casaments entre homosexuals. Una campanya contra la fam al planeta el va portar a decidir un dia que l’única música que sonaria a Radio Radicale seria el Rè­quiemde Mozart. Pannella va conrear amistats en un cercle polític molt ampli. Fins i tot va ser considerat per a la presidència de la República, sabent que hauria estat un cap d’Estat molt heterodox. Quan els metges ja no li van donar esperança, es va refugiar a casa seva, molt a prop de la Fontana di Trevi, que es va convertir en un lloc de pelegrinatge. Van passar per la seva cuina-menjador el llavors primer ministre Matteo Renzi i Silvio Berlusconi. Sabien que se n’anava un mite de la Itàlia contemporània. La seva ràdio el sobreviu.

7-I-17, E. Val, lavanguardia