BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Tots hi guanyen, menys els contribuents (L’escàndol de les concessions públiques)", lavanguardia

Resultat d'imatges de Florentino Pérez pertúsEls governs espanyol i francès han assumit la gestió conjunta del túnel ferroviari transfronterer del Pertús, una vegada liquidada la companyia concessionària, TP Ferro, que s’ha demostrat inviable perquè el trànsit de trens és molt inferior a l’inicialment previst. L’aspecte positiu de la decisió és que aquesta costosa infraestructura, que va suposar una inversió superior als mil milions d’euros, seguirà en funcionament. El negatiu és que la rescissió del contracte amb la concessionària ­suposa el pagament, a càrrec de les arques públiques dels dos ­països, de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració (RPA), que puja a 450 milions d’euros.

La solució donada al túnel del Pertús marca, a més, el camí del que podria succeir amb l’enorme fiasco de les autopistes radials de Madrid, i d’algunes altres de la resta de l’ Estat, també en liquidació perquè la seva explotació va ­resultar deficitària a causa del mateix motiu: la insufi­ciència de trànsit, en aquest cas automobilístic. El drama, a hores d’ara, és que l’import de l’RPA que caldria pagar es pot multiplicar per deu, fins als 5.000 milions d’euros, una quantitat que equival a les dues terceres parts de l’ajust que Espanya ha de fer aquest any.

La legislació actual sobre adjudicacions d’obres públiques empara la reclamació dels creditors –majoritàriament bancs– de les RPA respectives i, a més, no preveu l’exigència de responsabilitats polítiques ni penals pels ­errors comesos, el cost dels quals recau sempre sobre els contribuents. És urgent, per tant, una revisió immediata de la normativa legal per evitar que es tornin a produir ­situacions com aquestes.

El sistema vigent en l’actualitat és pervers perquè en la construcció i explotació de les infraestructures públiques, en el cas que vagin malament, tots hi guanyen menys els contribuents. Els pressupostos d’adjudicació sempre s’acaben multiplicant, fins al doble o el triple, perquè es calculen expressament a la baixa per guanyar els concursos públics, igual com succeeix amb el pagament de les expropiacions als propietaris dels terrenys. Les constructores acostumen a ser també les mateixes adjudicatàries de l’explotació posterior de les infraestructures, amb la qual cosa s’asseguren un doble negoci: primer amb el cobrament de les obres i, després, en cas que la concessió no sigui rendible, amb l’exigència de l’ RPA, ja sigui que la plantegin elles o els bancs que les han finançades.

En el marc d’aquest escàndol majúscul resulten molt interessants iniciatives parlamentàries com la presentada per Ciutadans per conèixer el cost real que tindrà l’RPA de les autopistes radials de Madrid, per estudiar possibles alternatives i perquè es faci una auditoria externa dels comptes de les concessionàries de les autopistes de peatge rescatades per determinar-ne la procedència de les pèrdues, així com del seu deute, de manera que s’estudiï amb elles un acord proporcionat a fi d’aconseguir la si­tuació menys costosa per als ciutadans.

Val a dir, de cara al futur, que és igualment imprescindible la proposta de reformar la llei de Contractes del Sector Públic perquè no s’eximeixi completament les concessionàries del risc empresarial i que, en cas de fallida, les pèrdues es reparteixin de manera equitativa en lloc de ser assumides en exclusiva per l’ Estat. En el mateix sentit resulta extremadament necessària –com també es proposa– la creació d’una Oficina Nacional d’ Avaluació, independent i transparent, per poder avaluar i ­prioritzar les inversions dels nous plans d’infraestructures en funció de la rendibilitat social, econòmica, finan­cera i dels efectes sobre la cohesió social i la vertebració territorial.

17-XII-16, lavanguardia