"Per una mort digna", Montserrat Voltà

Em dic Montserrat Voltà i tinc 90 anys. Estic malalta d’ELA i el meu cos s’està morint. El meu cervell està perfectament. La meva néta sempre m’ha fet preguntes respecte a la meva vida. Una part del seu treball de recerca l’ha fet basant-se en el que li he anat explicant. Em va fer l’última entrevista quan jo encara podia parlar. Ara, només li podria contestar tancant els ulls, que vol dir sí, o deixant-los oberts, que vol dir no, i amb l’ajuda d’un abecedari perquè no puc pronunciar ni una síl·laba. Només puc fer sorolls.

Fins fa vuit mesos anava a comprar a les botigues més pròximes i pujava les escales fins al segon pis on visc. Ara vaig amb grua del llit al sofà. Tot i estar envoltada de molt amor, em fa molta ràbia aquesta situació. He estat sempre molt vital i optimista, malgrat les circumstàncies que m’ha tocat viure. De petita vaig perdre el pare molt aviat i vaig passar una guerra. Amb en Juli, el meu marit, vam estar casats més de 50 anys. Ja fa vuit anys que va morir. Hem tingut cinc fills que ens han portat vuit néts. He superat cinc cesàries, un xoc sèptic després d’una hèrnia estrangulada, una aturada cardíaca, una extracció de vesícula... Em podia haver mort diverses vegades, i ara em moro lentament i dolorosa.

Les lleis que tenim deixaran que em mori ofegada amb la meva pròpia saliva, davant dels meus fills, i deixaran que aquesta imatge els persegueixi per sempre. Deixaran que sigui incapaç de menjar i beure aigua durant una setmana o deu dies, em faran una anàlisi i quan aquesta anàlisi demostri que no he menjat i no he begut, ja tindran l’excusa per començar el procés de sedació. Jo hauré hagut de patir per tranquil·litzar les seves consciències. No em sembla bé que després de tenir una vida plena, el sistema m’obligui a viure d’una manera indigna i no permetin que me’n vagi en pau i sense patir.

Montserrat Voltà

Barcelona

04/12/2016 - lavanguardia