BARCELONA RADICAL
radicalparty

"40 anys de diàleg", David Fernández

Hemos guardado un silencio bastante parecido a la estupidez

Proclama de la Junta Tuitiva de La Paz, Bolívia, 1808

Lost in transition, dijous vinent farà quatre dècades del referèndum autoconvocat per la dictadura per aprovar una llei de reforma política que va encetar la mal anomenada Transició i que va instituir, des de dalt i en reservats, el règim del 78 encara vigent. Teledirigida i monitoritzada -disciplinada per la por, violentada pel soroll dels sabres i condicionada per les misèries geopolítiques de la Guerra Freda-, l’autoreforma lampedusiana del franquisme anticipava un leitmotiv evident: relligar-ho tot, blindar poders, restringir la possibilitat democràtica i impedir cap canvi de fons. Sense jutjar els perquès i el moment, limitem-nos a constatar-ne el resultat. Avui pocs negaran que en va sorgir una democràcia low cost, de baixa intensitat i pèssima qualitat, sustentada sobre la indissoluble impunitat de la dictadura. D’aquell fangar, construït amb la connivència dels catalans de Franco i els llops esteparis de la nova política d’aleshores, en va sorgir el trencaclosques d’avui. 

Com escrivia Gregorio Morán el llunyà 1991 -al revisitat El precio de la transición -, el principal problema per justificar aquelles vergonyes llargues, injustícies bèsties i amnèsies fondes no es produiria in situ i en directe amb els perdedors frustrats, els represaliats oblidats o les aspiracions traïdes. No. Previsor i anticipat, l’asturià sostenia que el pitjor maldecap vindria amb el pas del temps, quan resultés difícil -si no impossible- fer entrar en raó uns fills i néts que no se’n considerarien hereus sinó víctimes. La clavava. Prova nua del cotó fluix democràtic, ¿com raonar avui que el rei de la democràcia el va nomenar el Franco de la dictadura? ¿Com justificar les tones de silenci còmplice que van mantenir tancades, amb pany i forrellat i fins avui, les fosses comunes de l’horror? ¿Com mirar a la cara per traslladar que l’amnistia de debò va ser per als botxins i que el pou del dolor continuat dels crims franquistes va restar del tot impune? ¿Com vendre’ls com a “pacífica” i “modèlica” una Transició que va acumular fins a 188 morts amb origen en la violència -policial, ultradretana o incontrolada- institucional? ¿Com contextualitzar que encara avui hi hagi campanyes per retirar símbols o anul·lar sentències franquistes? ¿Com vendre’ls que el canvi va ser disfressa?

Entre tantes metàfores possibles, l’August Gil Matamala sempre ho rebla amb una de prou explícita. I ben visual: el Tribunal de Orden Público, presidit per Mateu Cánoves, es va dissoldre el 4 de gener de 1977. El 5 de gener naixia, al mateix lloc, sota la mateixa presidència i amb els mateixos jutges intocats, l’Audiència Nacional. I en van dir democràcia, tu. Transició en píndola: ni una sola estructura franquista depurada. Maquillatge de pa sucat amb oli, bou per bèstia grossa i borbón y cuenta nueva. I, a corre-cuita, girar un full escrit en blanc, vendre fascicles de la Prego amb la faula mítica dels vencedors i rodar Cuéntame com a tota explicació. Perquè si haguessin escrit els detalls i la factura hauríem hagut d’explicar per què els poders intocables i fonamentals del franquisme -i també els més corruptes: econòmics i financers, militars i policials, judicials i eclesiàstics- van quedar tan intactes com els seus crims, les seves vergonyes i les seves fortunes.

Tempus fugit, no cal dir que ja no podem canviar la Transició, però encara som a temps d’evitar-la de nou. Sant tornem-hi perquè hi tornen: els senyors del règim, propietaris de l’Estat i terratinents de l’economia de casino, ja treuen escuadra y cartabón per anul·lar qualsevol possibilitat de canvi, aturar tot intent democratitzador i baldar a cop de bastó qualsevol pastanaga. Fa 40 anys ho van fer desmobilitzant el personal, convencent-los propagandísticament que no hi havia res a fer i delegant en les elits tota resolució. Avui pretenen exactament el mateix. Que l’estratègia sigui una barreja de desgast rutinari, extenuants cants de sirena al diàleg i falses esperes godotianes no ens hauria de sorprendre. En bucle, fer el mateix ens durà al mateix lloc. Per això, mobilització, debat i implicació són antídot, alternativa i autodefensa, que l’estat sempre sembla més gran si se’l mira de genolls. És hora, doncs, d’evitar repetir errors i horrors, per impedir que se surtin amb la seva, pel mateix lloc i amb les mateixes trampes.

Més encara quan avui, ara i aquí, la crisi més gran de deslegitimació i desautorització del règim del 78 és el procés polític català. Fa ben poc, des d’Emilio Botín fins a Standard & Poor’s alertaven que les amenaces democratitzadores contra el règim eren dues: Catalunya i Podem. Visibilitzats -i sap greu- la incapacitat, l’abast i les limitacions de la segona -a qui tant s’ha combatut des del mateix Estat-, només queda l’esquerda catalana com a marc operatiu i com a opció de ruptura democràtica que superi els cadenats del 78. Ningú va dir que fos fàcil però més difícil i refotut serà quedar-nos igual i al mateix lloc. Memòria i esperança, ahir com avui, cal obrir per baix i a la perifèria el que pretenen tornar a tancar per dalt i al centre. Qui vulgui fer-ho trobarà estris; qui no, excuses.

La transició de la dictadura a la democràcia, com reblava el 15-M, s’està fent llarga, incerta i agònica i tindrà més de marató que d’esprint final. Fa 40 anys, certament, es va decretar la llei del silenci que ens obligava a restar cecs, muts i sords en un escenari despòtic de cartró pedra. Per si no ho enteníem, en fa 35 que va sortir el ventríloc del règim, transmutat amb tricorni, per etzibar un “ Todos al suelo ” contra el qual la majoria social catalana ha decidit aixecar-se. Perquè, parafrasejant Freud, un model que genera tanta injustícia, corrupció i insatisfacció no pot durar gaire temps. Ni tampoc s’ho mereix. I, en perspectiva de (in)dignitat social i democràtica, de dignitat com a poble, 40 anys sempre són massa.