BARCELONA RADICAL
radicalparty

qui és qui en el nou govern espanyol?

Repassem el perfil dels 13 ministres que conformen l'executiu de Mariano Rajoy

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat aquest dijous al vespre el nom dels 13 ministres que conformaran el seu nou executiu, que aquest mateix divendres juraran el càrrec davant del rei Felip VI i es reuniran per primer cop en el marc del consell executiu. En repassem els perfils:

Soraya Sáenz de Santamaría

Vicepresidenta i ministra de la Presidència i per a les Administracions Territorials

Durant quatre anys la número dos de Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría (Valladolid, 1971) ha liderat una de les ànimes del govern espanyol, enfrontada al conegut com a G-8. El seu perfil més tècnic l'ha encarat amb la direcció del partit, encarnada per la secretària general, María Dolores de Cospedal, amb qui ara haurà de compartir gabinet.

Advocada de l'Estat, Santamaría havia estat portaveu del PP al Congrés abans d'assumir el mateix rol a l'executiu. Des de la Moncloa ha estat l'encarregada d'explicar tots els acords del gabinet de Rajoy. Tot i la poca presència en cercles mediàtics (no és molt donada a les entrevistes), es va guanyar el títol no oficial de substituta de Rajoy quan proliferaven les veus que demanaven que el president en funcions fes un pas al costat per desbloquejar la situació política a Espanya.

Alfonso Dastis

Ministre d'Afers Exteriors i Cooperació

Alfonso Dastis (Jerez de la Frontera, 1955), fins ara ambaixador d'Espanya davant la Unió Europea, és una de les sorpreses del nou executiu espanyol i una de les cares menys conegudes. Amb el seu nomenament, Mariano Rajoy opta per a la cartera d'Exteriors per un perfil diplomàtic i europeista. Dastis és una persona discreta, d'opinions moderades i gens amic de les declaracions polèmiques. És l'antítesi del ministre sortint, José Manuel García-Margallo.

El nou titular d'Exteriors és llicenciat en dret, ha fet carrera de diplomàtic com a ambaixador en diferents països i és expert en assumptes europeus. De fet, va ser assessor en política europea del govern de José María Aznar i va dirigir la preparació de la presidència rotatòria de la UE que Espanya va ocupar el 2002. Dastis és l'ambaixador espanyol davant la UE des del 2011, moment en què Rajoy va optar per retirar els ambaixadors amb perfils polítics que havia col·locat el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. Qui el va nomenar va ser precisament Margallo, a qui ara Dastis substitueix.

Rafael Catalá

Ministre de Justícia

Rafael Catalá (Madrid, 1961) va ser el protagonista d'un dels pocs canvis que Mariano Rajoy va fer al seu anterior govern en quatre anys. Va assumir la cartera de Justícia després del cessament d' Alberto Ruiz-Gallardón, condemnat a l'ostracisme per una llei de l'avortament que no va agradar a gairebé ningú. En els dos anys que ha estat al càrrec, Catalá s'ha consolidat com un dels ministres més indiscutits del gabinet, amb perfil tècnic, i la seva continuïtat es donava per descomptada.

Abans d'assumir la cartera de Justícia va treballar sota les ordres d' Ana Pastor al ministeri de Foment, on va ser secretari d'estat d'Infraestructures. Aquesta experiència li va valdre per adoptar també les funcions de Pastor al capdavant del ministeri de Foment quan aquesta va ser nomenada presidenta del Congrés, després de les eleccions del 26-J. La seva relació amb Rajoy s'allarga des del 1996, quan va estar a les ordres de l'actual president, que aleshores era ministre d'Administracions Públiques i ell, director general de Funció Pública.

María Dolores de Cospedal

Ministra de Defensa

La número dos del PP, María Dolores de Cospedal (Madrid, 1965) arriba per fi al govern. Diputada al Congrés, un cop perdut el poder a Castella-la Manxa, comunitat que va presidir, hauria perdut pes específic en la vida política espanyola si Rajoy no l'hagués inclòs al seu gabinet, perquè tot apunta que en el pròxim congrés del PP deixarà de ser secretària general del partit. Representa una facció oposada a Soraya Sáenz de Santamaría, que té un perfil més institucional i no tan polític. Rajoy haurà de fer equilibris entre totes dues.

Cospedal és, també, advocada de l'Estat, i des del 1992 ha estat vinculada a diversos ministeris en càrrecs funcionarials. La seva experiència en l'administració comença vinculada als ministeris de Treball i Assumptes Socials, però després, durant la majoria absoluta de José María Aznar, va arribar a ser subsecretària d' Administracions Públiques i també subsecretària del ministeri de l' Interior. Allà va estar sota les ordres del ministre Ángel Acebes. Posteriorment va passar a ser consellera al govern madrileny d' Esperanza Aguirre, a qui considera la seva mentora política. Tot i aquesta aliança amb la 'lideresa' de l'únic corrent crític a Rajoy dins del PP, la seva relació amb el president espanyol no se n'ha ressentit.

Cristóbal Montoro

Ministre d'Hisenda i Funció Pública

Cristóbal Montoro (Jaén, 1950) representa el contrapunt de De Guindos al govern. Alineat amb Soraya Sáenz de Santamaría, aquest històric del PP no tenia gens de ganes de jubilar-se tot i tenir edat per fer-ho. "Què faré jo si no faig pressupostos?", es preguntava fa uns dies als passadissos del Congrés. Montoro ha estat el ministre antipàtic durant els gairebé cinc anys de legislatura. Ha estat la cara de les retallades i de les pujades d'impostos, i també de les baralles amb les comunitats autònomes pel finançament.

Sota el seu mandat al capdavant del ministeri d'Hisenda s'ha creat el fons de liquiditat autonòmic (FLA), i també s'ha ajornat una vegada rere l'altra el debat sobre el model de finançament. La mala relació amb De Guindos va començar durant el govern de José María Aznar, quan tots dos treballaven a les ordres de Rodrigo Rato. Va esdevenir el seu home fort, i ja en el segon mandat d'Aznar va assumir el càrrec de ministre d'Hisenda. Des d'aleshores ha elaborat tots els pressupostos que ha fet el PP. I s'ha mostrat sempre a les ordres de Rajoy intentant contraposar la seva imatge d'home de partit a la de Guindos, amb una agenda personal més ambiciosa.

Juan Ignacio Zoido

Ministre de l'Interior

Exalcalde de Sevilla del 2011 al 2015, Juan Ignacio Zoido (Montellano, Sevilla, 1957) és un dels dirigents del PP més pròxims a la secretària general del partit i ara nova ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal. Va perdre l'alcaldia de la capital andalusa arran d'un pacte del PSOE amb els aliats de Podem. També va ser expresident del PP a Andalusia.

El seu nom no era dels que sonava amb més força a les travesses, i encara menys per rellevar un ministre de l'Interior tan polèmic com Jorge Fernández Díaz, que s'haurà d'enfrontar apartat del càrrec a una comissió d'investigació al Congrés per l' operació Catalunya. Zoido té ara a les seves mans un dels departaments més importants, tot i no tenir gran experiència en Interior, més enllà d'haver estat delegat del govern a Castella-la Manxa i Andalusia.

Íñigo de la Serna

Ministre de Foment

Íñigo de la Serna (Bilbao, 1971) es va traslladar des de ben petit a viure amb els seus pares a Santander. El 2007 va ser escollit l’ alcalde més jove d’una capital de província a Espanya: Santander. Ha sigut batlle de la capital de Cantàbria des de llavors, les dues primeres legislatures amb majoria absoluta, i la darrera, el 2015, amb un pacte amb Ciutadans. El món de les infraestructures no l’ha viscut des del vessant de la gestió pública, però sí des del privat: és enginyer de camins, canals i ports per la Universitat de Cantàbria, i abans de ser alcalde de Santander va treballar per a l’empresa APIA XXI, una prestigiosa consultora d'infraestructures.

Amb 28 anys va començar la seva carrera política a la conselleria de Medi Ambient del govern cantàbric. Durant el seu mandat com a alcalde ha sigut també president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, i des de l’1 de gener del 2016 és el president del Consell de Municipis i Regions d’Europa. Aficionat al bàsquet i el 'running', parla anglès perfectament, i els mitjans de Cantàbria ja li recorden que l’AVE encara no arriba a Santander.

El nom de De la Serna sona des de fa uns quants anys per fer el salt a la política estatal, i ell n'era conscient, tot i que mirava de dissimular-ho, encara que no sempre amb èxit. El 12 de juliol passat, en la inauguració d'unes jornades sobre enginyeria i obra pública, va dir que el proper govern d'Espanya havia d'incloure un ministre amb la titulació de camins, canals i ports. I ell és llicenciat en aquesta carrera.

Íñigo Méndez de Vigo

Portaveu del govern espanyol i ministre d'Educació, Cultura i Esports

L'entorn de Rajoy considerava Íñigo Méndez de Vigo (Tetuan, 1956) la gran sorpresa del seu gabinet. Va heretar el ministeri d'Educació, Cultura i Esports en plena convulsió, per la gestió del polèmic José Ignacio Wert. I va assumir el rol de pacificador. Sota la seva direcció, el ministeri ha buscat un punt d'entesa superior amb les comunitats autònomes –tot i que les friccions han continuat, ho han fet en un nivell d'intensitat inferior– i amb la comunitat educativa. Va ajudar també la voluntat del PP de rebaixar les seves pretensions en la reforma educativa, i l'obertura a pactar una nova llei d'educació amb la resta de partits. Recentment, va decidir posar en suspens les revàlides a ESO i batxillerat, molt criticades pel sector.

El febrer del 2014, abans de ser ministre, Méndez de Vigo –aleshores secretari d'Estat per a la Unió Europea– va protagonitzar una intervenció grollera en un debat a Barcelona amb la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding. Va qualificar de "tontos" aquells que posaven en dubte que Catalunya quedaria fora de la UE en cas d'independència.

De descendència aristocràtica, Méndez de Vigo està vinculat al PP des de la refundació del 1989, i ha tingut gran vinculació a les institucions europees. Ha compaginat aquests càrrecs amb el de professor en diverses universitats espanyoles i internacionals. També es trobava a totes les travesses per seguir al govern espanyol, i Rajoy ha acabat per confirmar-ho. Diferents familiars del nou ministre també han sigut notícia per diversos motius. La seva germana, Beatriz Méndez de Vigo, és la número dos del CNI, els serveis secrets espanyols, on ocupa el càrrec de secretària general. I un cunyat seu, Íñigo Pérez de Herrasti, és un conegut ultradretà que va participar en l'assalt al centre Blanquerna durant la Diada del 2013.

Fátima Báñez

Ministra d'Ocupació i Seguretat Social

Fátima Báñez (San Juan del Puerto, Huelva, 1967) va assumir la responsabilitat de buscar remei al principal problema d'Espanya a totes les enquestes d'opinió: l' atur. Una de les seves primeres mesures va ser una reforma laboral que ha comptat amb l'oposició frontal dels sindicats i que va generar conflictivitat laboral. Amb el pas dels anys, aquesta conflictivitat ha anat a menys, tot i que la llei laboral espanyola segueix discutida. Malgrat que ha servit per reduir l'atur de manera destacada, també ha provocat una precarització del mercat de treball, amb caiguda de sous, augment de la temporalitat i disminució dels drets dels treballadors.

Des del punt de vista polític, Báñez s'ha mostrat com a agent lliure, en un punt mitjà entre els 'sorayos' i el G-8, però sempre molt pròxima a Rajoy. De fet, durant el debat d'investidura va entrar al costat del president en funcions a l'hemicicle, en una mostra d'aquesta complicitat. Va generar també bona impressió als negociadors de Ciutadans, que van valorar el seu coneixement del mercat laboral espanyol.

Álvaro Nadal

Ministre d'Energia, Turisme i Agenda Digital

Álvaro Nadal (Madrid, 1970) és el director de l’ oficina econòmica del president del govern espanyol i, 'de facto', el seu principal assessor en matèria econòmica. Es va llicenciar en dret i ciències econòmiques a l’Institut Catòlic d’Administració i Direcció d’Empreses (ICADE). Nadal domina l’anglès i té un alemany fluid, i se n'ha servit en els contactes habituals amb el govern d’ Angela Merkel.

També té un caràcter fort que l’ha perjudicat a l’hora de fer amistats a l’executiu alemany, com relata un article de Reuters de l’any 2012, quan Espanya batallava per evitar el rescat econòmic. A més de la darrera etapa al costat de Rajoy, Nadal també va assessorar el ministre d’Indústria l’any 1997 i els ministres d’Economia Cristóbal Montoro i Rodrigo Rato des del 1998 fins al 2001. Entre altres càrrecs, també ha treballat com a conseller econòmic i comercial de l’ ambaixada d’Espanya a Israel.

Isabel García Tejerina

Ministra d'Agricultura, Pesca i Alimentació i Medi Ambient

Isabel García Tejerina (Valladolid, 1968) va ser una altra de les incorporacions al gabinet de Rajoy que es van assegurar la renovació gràcies a un mandat plàcid al capdavant del ministeri d'Agricultura, que contrasta amb el del seu predecessor, Miguel Arias Cañete, més amic de les polèmiques. Potser això li ha costat ser la menys coneguda de totes les ministres, però és una gran experta en la seva àrea.

Des del 2000 que García Tejerina ha encadenat càrrecs a Agricultura en tots els governs del PP: primer com a secretària general, i després com a ministra. Abans, ja havia estat assessora de tots els ministres d'Agricultura d'Aznar. La formació l'acompanya: és enginyera agrònoma i també llicenciada en dret. Una de les poques polèmiques que ha protagonitzat al capdavant del ministeri ha estat la de les quotes lleteres, que finalment es va tancar amb un acord entre els ramaders i les companyies de distribució per millorar el preu de la llet.

Luis de Guindos

Ministre d'Economia, Indústria i Competitivitat

El somni de convertir-se en president de l' Eurogrup se li va truncar, a Luis de Guindos (Madrid, 1960). Havia apostat fort per aquesta carta: tant, que va afirmar en públic la seva intenció de no continuar com a ministre d'Economia. A poc a poc, però, va anar modulant el seu discurs, i en els darrers mesos feia córrer que Rajoy el volia fer president econòmic. Com a ministre d'Economia ha estat un dels més enfeinats durant el mandat de Rajoy: encarregat de negociar amb Brussel·les els plans d'ajust i el rescat bancari a Espanya, De Guindos s'ha passat gran part del seu temps viatjant.

Està alineat amb el conegut com a G-8 i manté un enfrontament obert i acarnissat amb el titular d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Fonts del PP afirmen que Montoro va demanar a Rajoy que no fes vicepresident De Guindos, amb l'amenaça de rebutjar el ministeri, i el president espanyol va cedir finalment. De Guindos, que no té carnet del PP, venia de l' empresa privada quan va entrar al govern el 2011, dirigia la delegació espanyola de Lehman Brothers. La fallida de la matriu americana d'aquesta empresa va ser el desencadenant de la crisi financera global, i paradoxalment, de Guindos va ser qui va intentar guarir els efectes d'aquesta crisi al sistema bancari espanyol.

Dolors Montserrat

Ministra de Sanitat, Serveis socials i Igualtat

La vicesecretària d'Organització del PP a Catalunya, Dolors Montserrat (Sant Sadurní d'Anoia, 1973) és la quota catalana del nou govern de Rajoy. Proposada pel PP fa cinc anys com a vicepresidenta tercera del Congrés en substitució de Jorge Fernández Díaz, va estar emparada en un primer moment a Madrid pel ja exministre d'Interior –de qui s'acabaria allunyant–, i ara manté un enfrontament obert al partit amb seu germà, Alberto Fernández Díaz, amb qui competeix per tenir el control dels populars a la província de Barcelona.

Als 43 anys, serà un dels valors que Rajoy ha fet servir per rejovenir el seu gabinet. Aplaudida per algunes de les seves rèpliques als independentistes al Congrés, des del gener havia estat nomenada portaveu adjunta del PP a la cambra espanyola i havia format part de l'equip negociador del PP en les converses amb Ciutadans.