BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Fa 80 anys, els refugiats eren espanyols", Isabelle Le Boulanger

 

“Cal constatar que, en el període de transició que es va obrir després de la dictadura,
 la pau va representar en la societat espanyola un valor més gran que la llibertat i la democràcia,
de la mateixa manera que el benestar ha prevalgut sobre la justícia.”

Durant l’estiu i part de la tardor no van deixar d’arribar vaixells. Petits mercants atrotinats, pesquers que eren com closques de nou atapeïdes de desgraciats que fugien de la guerra. No eren sudanesos, ni sirians, ni era la Mediterrània a Lampedusa o les Canàries. Era l’ Atlàntic, el 1937, als ports bretons, i a bord d’aquells vaixells hi anaven els nostres avis: homes, dones i nens, marejats i exhaustos que fugien de la guerra.

Amb tot just una capacitat per a deu persones, el pesquer Manolito arribava al port bretó de Lorient el 20 d’octubre, procedent d’Avilés amb 55 ocupants, entre ells 29 carrabiners. Sis dies abans, el Bromo, atapeït de refugiats, entre ells 50 autoritats locals: jutges, diputats, alcaldes, policies... Santander havia caigut a l’agost, Gijón a l’octubre, abans el País Basc. Només en la jornada del 26 d’agost, 51 pesquers, alguns amb prou feines en condicions de navegar, arribaven a La Rochelle. Entre juny i setembre del 1937 van arribar a França uns 125.000 espanyols. El 1939 l’èxode va adquirir dimen­sions de diversos centenars de milers.

En aquell èxode 21.000 persones van arribar a Bretanya entre 1937 i 1939, una onada sense precedents als segles XIX i XX en aquella regió força tancada en si mateixa, hostil a tota guerra i encara traumatitzada per les carnisseries del 1914-1918. La historiadora Isabelle Le Boulanger, del Centre de Recherche Bretonne et Celtique de Brest, ha investigat al llarg de més de tres anys tot el que aquell moviment de població va deixar en paper: 104 lligalls conservats als arxius dels cinc departaments bretons, la premsa de l’època i documents com els diaris de l’escriptor bretó Louis Guillot, responsable del Socors Vermell en aquella zona. El resultat ha estat el llibre L’exil tagne ( L’exili espanyol a Bretanya). L’analogia amb els drames i vergonyes de l’Europa actual es fa irresistible. “Avui se’ns anuncia l’arribada de 600 migrants a Bretanya: no són res comparats amb els 15.000 refugiats espanyols arribats al febrer durant la retirada, i no hauria de suscitar debat –diu–. Quan un poble fuig de la guerra, el nostre deure és acollir-lo, França ha d’estar a l’altura de la seva reputació de terra d’asil”.

La premsa de dretes sonava llavors terrible: “Tots els espanyols són més anarquistes que republicans i sobretot ara, quan la guerra civil desencadena terribles instints als dos bàndols, ja no són més que bèsties ferotges exercitades en la matança, la violació i el pillatge que arriben amb les mans plenes de sang i l’ànima plena de ràbia”, deia La , el 3 d’octubre del 1936. Però la República Francesa, que, a diferència de l’ Alemanya i la Itàlia feixistes, va abandonar militarment els seus parents polítics espanyols, va complir amb el deure d’acollida.

Escapant-se d'una altra
 
Escapant-se d'una altra

“El 1937, el govern del Front Popular va ser molt favorable als refugiats espanyols, va fer el màxim per acollir-los de la millor manera possible”, explica Le Boulanger. “La situació es va deteriorar després de la caiguda del Front Popular a l’abril del 1938, el nou govern radical era molt anticomunista i no va mostrar gran empatia cap als republicans espanyols”. Després del 10 de maig del 1940, els ma­teixos francesos del nord-est van ser refugiats davant l’ avanç alemany, “se’ls va donar prioritat i els espanyols en van pagar el preu”. Les organitzacions d’esquerra –més les comunistes que les socialistes–, “van aportar als refugiats tots els productes que no podien ser assumits per les subvencions de l’ Estat (200 milions de francs al mes el 1939): vestimenta, calçat, productes d’higiene, material de puericultura, etcètera. També van organitzar colònies de vacances per als nens. En aquella assistència també van participar sectors catòlics”, explica la historiadora, que resumeix així al llibre l’actitud general: “Davant una minoria activa i solidària per conviccions polítiques o religioses, una majoria silenciosa i passiva manifesta, malgrat tot, poca hostilitat a la seva presència”.

El 1939, la guerra d’ Espanya ha acabat. Mentre la màquina d’afusellar treballa a ple rendiment a Espanya, la propaganda franquista també: “El nostre ­país està obert a tots els espanyols que no tenen cap crim per retreure’s (...) ningú no creu en la llegenda de la repressió espanyola”, assenyala una proclama del govern feixista publicada a L’Ouest-Éclair el 13 de setembre. Davant les pres­sions perquè tornin al seu país, els refugiats addueixen tres raons per no fer-ho: por de les represàlies, recerca de parents a França o al seu país i espera de notícies d’aquells per decidir-se, i en tercer lloc desig de quedar-se per considerar que no tenen futur a Espanya i perquè a França les condicions de vida són més favorables.

En general els prefectes tenen en compte la pertinença d’un refugiat a un partit po­lític republicà per excloure’l de la llista de repatriats. Le Boulanger ha trobat el que qualifica de “desgraciades excepcions”. Per exemple, el cas d’un advocat d’ Izquierda Republicana que al·lega que els seus béns han estat confiscats pels franquistes. En una demostració d’ignorància o mala fe, el prefecte anota al seu dossier que “la seva professió d’advocat el protegeix i, per tant, ha de tornar al seu país”, com si l’ Espanya dels sumaríssims i dels afusellaments fos un ­Estat de dret.

Un intern al camp de Gurs ( Pirineus Atlàntics) ho explica així: “No cal haver comès cap crim per ser condemnat a mort pels pistolers feixistes, n’hi ha prou d’haver defensat una causa que no és la seva; la meva pròpia dona patiria represàlies per mi en cas de ser traslladada a Espanya, perquè la justícia dels feixistes arriba també als familiars”.

A mesura que s’acosta la guerra contra Alemanya, augmenta la pressió i l’arbitrarietat contra els refugiats espanyols. Al novembre se suspenen els subsidis a homes, encara que es mantenen per a nens, ancians i dones. Ja a prop de la Segona Guerra Mundial i davant els forats laborals que crea la mobilització, la repatriació se suavitza. Al final, els que queden són els més marcats políticament, que seran els primers a comprometre’s en la resistència contra els alemanys, que a França no adquirirà veritable significació fins al 1943.

Sobre la memòria històrica a Espanya, la historiadora formula una cosa semblant a un amarg però realista epitafi: “Cal constatar que, en el període de transició que es va obrir després de la dictadura, la pau va representar en la societat espanyola un valor més gran que la llibertat i la democràcia, de la mateixa manera que el benestar ha prevalgut sobre la justícia.”

24-XI-16, Rafael Poch, lavanguardia