BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Units, guanyarem; dividits, mai", Víctor Alexandre

L’avenç imparable del procés català, que primer va ser menyspreat per l’espanyolisme, després blasmat, tot seguit amenaçat i actualment criminalitzat, té molt trasbalsats, i també molt enfeinats, tots els poders de l’Estat. Ves per on, aquell moviment social que ells, amb somriures foteta, van qualificar de “suflé” tot menystenint les manifestacions més multitudinàries que ha viscut Europa al llarg de la seva història, s’ha convertit en l’eix al voltant del qual gira tota la política espanyola. El Procés ha esberlat el Partit Socialista, ha mostrat fins a quins extrems el nacionalisme espanyol és l’element essencial que uneix PP, PSOE i Ciudadanos i, entre moltíssimes altres coses, ha impossibilitat durant gairebé un any la formació d’un govern a Espanya. Déu n’hi do, la feina del “suflé”.

Ara, per fi, s’han adonat que la cosa va de debò i els seus tribunals, mostrant sense escrúpols que la separació de poders no existeix a l’Estat espanyol, treuen fum intentant criminalitzar tot allò que porti el segell de Made in Catalonia. Es criminalitza tot: presidents, vicepresidents, consellers, alcaldes, regidors, ciutadans, partits polítics, entitats culturals, entitats esportives... Tot fa pensar que no trigaran gaire a considerar delictiva la nacionalitat catalana.

Davant d’això, fóra bo que els catalans prenguéssim consciència de la importància del moment històric present i que durant uns mesos abandonéssim aquest tarannà tan nostre d’esbatussar-nos mútuament i que ens empeny a una inútil i molt perjudicial despesa d’energia. Tots els sectors de l’independentisme han comès errors, i encara han cometran més perquè mai no havíem arribat tan lluny. Obrir camí té això, haver d’afrontar situacions inèdites, haver de prendre decisions contrarellotge sense poder comptar amb l’ajut dels errors de cap predecessor.

Aquests dies, per exemple, hem vist com l’acte esplèndid de la batllessa Montserrat Venturós, de negar-se a acatar imposicions antidemocràtiques, com ara retirar l’estelada de l’Ajuntament de Berga, així com la seva posterior detenció, han estat eclipsats pel mateix independentisme, que ha desplaçat el focus mediàtic a les maneres de la detenció més que no pas a la detenció en si mateixa. Tot fa pensar que els Mossos d’Esquadra tenien a l’abast altres maneres de procedir a banda de la que van escollir, però també hauríem de tenir clar que no és davant dels micròfons i les càmeres de ràdio i televisió on s’han de debatre les estratègies del Procés, i encara menys aprofitar l’avinentesa per blasmar els companys de viatge. El mal que fa una crítica forana, per gegantina i contundent que sigui, en qualsevol àmbit de la vida, esdevé insignificant al costat d’una crítica interna. Per això hi una regla d’or d’imprescindible observança en tot procés d’alliberament, que és la de no donar munició a l’enemic. Si ens vol esclafar, que ho intenti amb la seva, de munició. Mai amb la nostra!

La baralla entre jugadors d’un mateix equip en el decurs d’un partit de futbol, posem per cas, és sempre la viva imatge del perdedor. És del tot impossible que aquell equip pugui guanyar el partit. Per diverses raons: perquè suposa la pèrdua d’un temps valuós,  perquè el temps corre en contra seva, perquè desconcentra tots els companys de l’equip, perquè els foragita mentalment del joc, perquè els jugadors que es dediquen a fer-se retrets són jugadors que no avancen cap a la porteria contrària, i, en definitiva, perquè és un capteniment que escampa el desànim, que mina la moral i que afebleix la força col·lectiva. Si l’objectiu és guanyar, és en el vestuari i a porta tancada, no pas al terreny de joc i davant de tothom, on s’han d’esbandir les veritats.

En aquest sentit, per tant, el safareig català d’ordre intern no fa res més que enfortir l’Estat espanyol, que veu com la jugada li surt rodona, atès que els agreujats, per si mateixos, fan que l’interès de la premsa deixi de centrar-se en la violació de drets democràtics comesa per l’Estat i que es desplaci a les picabaralles entre ells. Això va fer que la notícia del dia fossin els Mossos d’Esquadra en comptes de l’agressió de l’Estat espanyol a una alcaldessa que s’ha limitat a complir la resolució d’un ple municipal referendat per les urnes.

Hi ha moltes, moltíssimes coses d’ordre intern a discutir, perquè de situacions similars n’hi haurà un munt. I és cert que es fa difícil conciliar aquesta necessitat amb el ritme vertiginós dels esdeveniments, però ens hi hem d’esforçar perquè l’èxit de la travessia depèn de la nostra unitat. Hi ha remadors més destres i remadors més maldestres, ja ho sabem, però si la destinació és la llibertat tots els braços són necessaris i no hi ha res, absolutament res que justifiqui desviar l’atenció de la navegació per centrar-nos en una batalla interna de retrets. És després de la victòria que cal felicitar-se pels encerts i retre comptes dels errors. No hi ha empresa més noble i justa que la llibertat, però la fita d’assolir-la només és a l’abast dels qui saben callar a temps i empassar-se tants gripaus com l’adversitat demani. Si us plau, amics independentistes, no és hora d’exhibicions testosteròniques ni d’autoafirmacions sectorials. En aquesta travessia no hi sobra ningú, perquè tant la seva vitalitat com el seu èxit depenen de la unitat. Units, guanyarem; dividits, mai.

13-XI-16, Víctor Alexandre, elmon