(Trump) "Va guanyar The Joker", Luis Racionero

El llenguatge de la intuïció no són les paraules, sinó els símbols. Com que és una facultat supraracional, a la intuïció no li serveixen eines racionals com la paraula, el concepte i el sil·logisme. La intuïció vola per damunt de tot això per aclarir, com un llampec, les situacions. Atès que la vic­tòria de Trump ha estat qualificada de brot irracional, si no coses pitjors, haurem d’utilitzar eines mentals que superin el que és racional per comentar-la.

Quan miro Trump no sé per què hi veig Jack Nicholson caracteritzat de pallasso, The Joker, a la pel·lícula de Batman. Què és el Joker? Un dels 22 arcans majors del tarot que complementen els pals i figura de tot joc de cartes. Els arcans majors són 22 símbols que contenen situacions vitals i que, combi­nades en les tirades prototípiques, donen informació simbòlica sobre el que està passant.

Vostès comprendran que consultar el tarot no és més forassenyat que explicar racionalment per què Trump és president. I he d’assenyalar que reis, papes, prínceps i personatges poderosos –entre els quals hi ha Reagan i Mitterrand– utilitzen els arcans de tarot per ­guiar-se en els seus actes. En resum, que no crec que el tarot vagi més errat que les enquestes, consultors i politòlegs que no n’han encertat ni una amb Trump, ni en tantes altres ocasions.

Al magnífic llibre de Sallie Nichols titulat Jung and Tarot, on aplica la psico­logia analítica de Carl Gustav Jung al significat mític dels arcans majors, l’autora escriu: “ The fool is the most powerful of all the Tarot Trumps” (el pòquer o comodí o boig és el més poderós dels Trumps del ­tarot). Trump vol dir trumfo en el joc de cartes.

Atès que no té número fix, el Joker pot anar al seu aire. “A les cartes modernes es diverteix confonent l’ Stallishment”, diu Nichols en la seva explicació de l’ar­quetip. En el pòquer pot capturar el rei i tota la seva cort; en altres jocs de cartes sorgeix inesperadament, creant el que es diu torn mal tallat ( miss ), la qual cosa no deixa de ser curiosa per a un senyor que va escriure un llibre titulat The art of the deal.

El boig del tarot és la primera carta, però no es queda aquí, encarna i experimenta els altres 21 arcans i per això esdevé el número 22, transformat de boig en savi. Com Dalí que deia: “L’única diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig”.

Em sembla eminentment intuïtiu aplicar aquest símbol per penetrar la personalitat de Trump. Si en tenen un de millor, els hi compro, com diria Groucho, però tots seran per l’estil: el flautista d’ Hamelín, el bufó del rei, el bromista, l’enganyador, el que gosa dir que el rei està nu.

Quin perill presenta aquest personatge per a la pau del món o per a la prosperitat d’ Amèrica? Cap, perquè hi ha un mètode en la seva bogeria. Per guanyar les elec­cions va dir tota classe de barbaritats i disbarats. L’endemà va estar conciliador i educat, gairebé amable. Que farà fora tres milions de sensepapers! Obama en va fer fora 2,7. Donem-li els tres mesos de cortesia per veure com la muralla es converteix en tanca.

I no creguin que m’agrada aquest president: a mi m’agradava Kennedy, John o Robert, i tots dos van ser assassinats, per la qual cosa jo vaig perdre la meva admiració pels Estats Units. Va ser la primera decepció política de la meva vida. Des d’aleshores cada vegada empatitzo menys amb els personatges polítics, ho relati­vitzo tot fins a creure que no passa mai res, ja que els governs en funcions fun­cionen, com el seu nom indica, encara que no ­siguin governs jurats. Quan Nicholson, en la seva orgia de destrucció com a ­Joker, entra a la galeria d’art, ho arrasa tot excepte Bacon, davant el qual queda frenat i el respecta amb una ganyota d’admiració. Veurem.

De moment el fet més perversament divertit és veure la cara que els ha quedat als intel·lectuals i progres de tota mena que renegaven de Trump com l’abominació de la desolació. A més de preguntar-se com ha pogut guanyar Trump, convindria preguntar-se com s’han pogut equivocar tant. Però ja es van equivocar al Maig del 68, amb la revolució de les flors, amb la caiguda del mur de Berlín causada ni més ni menys que per un altre pròcer, Reagan, “aquell actor mediocre de pel·lícules de sèrie B”.

Entre televisions, diaris i ràdios arriben a crear un circuit que es retroalimenta, una bombolla que es tanca aïllada de la ­realitat i que viu de la seva pròpia informació que va en cercles, sense captar el que hi ha en la realitat, la real, la que no és de paper, ni és virtual. La dels “esdeve­niments consecutius que succeeixen al carrer”. En aquesta realitat, uns milions de persones amb vot decideixen que s’estimen més el flautista d’ Hamelín en comptes de la nina de drap sense ànima i amb el rictus d’un somriure cosit a la cara.

Jo crec que no hi ha res a témer: Trump no sembla ni la meitat de mala persona que Nixon. I és molt més enginyós. ­Gaudeixin dels cavallets i la nòria amb el Joker.

18-XI-16, Luis Racionero, lavanguardia