BARCELONA RADICAL
radicalparty

la població de Barcelona torna a créixer

La població estrangera de Barcelona va vorejar el llistó de les 300.000 persones a començaments del 2009. Des d’aleshores, la disminució de les oportunitats de treball com a conseqüència de la crisi econòmica, la tornada de molts al seu país d’origen, sobretot de barcelonins d’adopció arribats aquí a començaments de la dècada passada vinguts dels països andins, i la culminació de processos de nacionalització d’estrangers residents a Espanya van fer que les gràfiques de la presència d’estrangers a la capital catalana apuntessin avall. Però aquella tendència –frenada una sola vegada en els últims set anys, al llarg del 2011– podria començar a trencar-se. Un informe sobre la població estrangera a Barcelona fet públic ahir per l’Ajuntament assenyala que durant el 2015 el nombre de persones no espanyoles empadronades en aquest municipi va augmentar en gairebé 6.000 després de quatre anys consecutius de caiguda.

Aquest informe demogràfic i un segon document estadístic sobre les característiques generals de la població barcelonina s’han elaborat a partir de l’última lectura del padró municipal, corresponent a l’1 de gener d’aquest any. En aquella data, les persones sense passaport espanyol representaven el 16,6% de la població total de Barcelona, que s’ha estabilitzat entorn d’1,6 milions d’habitants. L’increment al llarg de l’any passat va ser d’un 2,8% entre les persones originàries dels països de la Unió Europea i d’un 1,8% en el nombre d’extraco­munitaris.

Itàlia es manté com la nació més representada a la ciutat. Ja són gairebé 27.000 les persones empadronades a Barcelona que disposen de passaport italià, cosa que no significa que totes procedeixin del país transalpí. En molts casos es tracta de sud-americans –majoritàriament argentins– amb doble nacionalitat. En qualsevol cas, dels 170 col·lectius estrangers de Barcelona, l’italià és el que més va créixer (gairebé 1.300 persones).

També va augmentar el tercer grup més nombrós, el dels xinesos (gairebé mil més) i, en canvi, va disminuir el dels pakistanesos (222 menys), que es manté en la segona posició d’un rànquing on crida l’atenció el que ha passat amb els països andins. I és que la disminució més important el 2015 va ser entre els bolivians, els equatorians i els peruans. Cal recordar que en la dècada passada el Perú i l’ Equador van arribar a ocupar la primera posició en el rànquing d’estrangers a la capital catalana. Avui, com a conseqüència dels retorns a aquests països i de les adquisicions de la nacionalitat espanyola, ocupen, respectivament, les posicions vuitena i novena d’aquesta llista. Només una dada més per entendre aquest comportament: a començaments del 2009 vivien a Barcelona més de 105.000 persones que tenien com a únic passaport el d’algun país sud-americà; set anys després aquella xifra s’ha reduït a gairebé la meitat (58.000).

L’últim any, la població estrangera ha augmentat als deu districtes de la ciutat, una cosa que no havia passat en els tres anys anteriors. On més ho ha fet ha estat a l’ Eixample (3,3%) i a Gràcia (3,1%), i on menys a Sant Andreu (només un 0,1%). A l’ Eixample, el districte amb més ­població de la ciutat, és on con­viuen també un nombre més alt de nacionalitats, fins a 153 de diferents.

Per barris, la màxima diversitat no és al territori amb més proporció d’estrangers de la ciutat, el Raval, sinó al veí Poble Sec, on viu almenys una persona de 126 països diferents. En aquest sentit, el petit barri de la Clota, a Horta-Guinardó, és el que presenta més homogeneïtat, amb una població de només 19 països diferents.

La distribució de les persones estrangeres sobre el territori barceloní presenta unes quantes dades rellevants i d’altres de curioses. L’italià és el col·lectiu més nombrós en 32 dels 73 barris de la ciutat; en 15 el grup més nombrós és el dels xinesos, i en nou el dels pakistanesos. Els bolivians encapçalen el rànquing en quatre barris ( Sants-Badal, el Carmel, Turó de la Peira i Porta). Els hondurenys dominen a Roquetes (on es concentren 726 persones d’aquesta nacionalitat), Verdum i Prosperitat, i els marroquins ho fan a Can Peguera, Torre Baró i Baró de Viver. Els francesos, en canvi, constitueixen el primer grup en dos dels barris amb el nivell de renda més alt, Pedralbes i Sarrià. A Sant Genís dels Agudells, el primer lloc és per als peruans.

I tot seguit els que potser són els fenòmens més sorprenents. Sabíeu que el grup estranger més nombrós al barri de Montbau és el dels xilens? I que la presència de 46 russos converteix els súbdits de Putin en els primers del rànquing a Vall d’Hebron? Els romanesos tenen l’hegemonia a Horta, on estan empadronades 198 persones d’aquesta nacionalitat. I per completar aquest quadre classificatori, la dada més inesperada: a Canyelles hi viuen 21 ucraïnesos. Poden semblar pocs, però són prou per constituir el col·lectiu forà més nombrós del barri.

La immigració estrangera, especialment l’extracomunitària, és un factor que al llarg dels darrers vint anys ha permès que la població barcelonina no hagi envellit tant com ho hauria fet tenint en compte únicament els factors vegetatius. Aquesta aportació de saba nova es reflecteix bé en la dada següent: la mitjana d’edat dels barcelonins en conjunt és de 44 anys. La de la població estrangera de la ciutat se situa en 32,6.

Precisament, amb la immigració, l’envelliment de la població és el factor que més ha determinat l’evolució demogràfica de Barcelona en els últims 40 anys. En aquest període la base i el cim de la piràmide d’edats han experimentat processos inversos. Així, al cens del 1981 les nenes i nens menors de 14 anys representaven el 21,3% de la població total del municipi. En la lectura del padró corresponent a l’1 de gener del 2016, aquest percentatge és de només el 12,6%. Per contra, el grup de més edat (65 i més anys) en aquest mateix període ha passat de representar el 13,3% a suposar el 21,6% de la població barcelonina.

En alguns barris que van créixer com a conseqüència de la immigració procedent d’altres regions espanyoles a les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, aquest procés d’envelliment esdevé encara més evident. En aquest sentit, destaquen les estadístiques de Montbau, on el 31,2% dels residents han superat els 65 anys. Aquest barri és també el que té la mitjana d’edat més alta de tota la ciutat: 49,3 anys. La més baixa es dóna a Torre Baró (37,8 anys).

La longevitat dels barcelonins queda fora de tot dubte quan comprovem que a començaments d’aquest any al municipi hi havia 702 persones centenàries empadronades, i se n’hi ha d’afegir 4.329 que tenien entre 95 i 99 anys i 18.275 més que havien superat l’edat de 90 anys. Aquest envelliment ve acompanyat molt sovint de la solitud de la gent gran, particularment, i de la població, en general. Segons l’informe fet públic ahir, el 12,5% dels barcelonins viuen sols. El 1991 només eren el 6,4%.

, Barcelona

30/10/2016 - lavanguardia