BARCELONA RADICAL
radicalparty

a 40 anys de l’abandonament del Sahra occidental

Campamentos de RefugiadosEl Front Polisario diu que està davant un moment crucial per al Sàhara Occidental. No n’hi ha hagut gaires en 41 anys, des que el Marroc va ocupar l’espai colonial abandonat per Espanya, ni tan sols des de l’acord d’alto el foc del 1991. Però diversos factors, que atribueixen a “errors” del Govern de Rabat, fan que els líders sahrauís pensin que tenen ara una oportunitat per a descongelar el conflicte, amb l’objectiu d’aconseguir el referèndum d’autodeterminació.

El març passat va tenir lloc per primera vegada la visita d’un secretari general de les Nacions Unides als territoris sahrauís i els camps de refugiats d’ Algèria; va pronunciar la paraula “ocupació”. La visita i les paraules de Ban Ki-moon van indignar Rabat, que va expulsar 25 dels 73 membres de la missió d’observació de l’ONU, Minurso.

A l’agost els marroquins van depassar el mur de separació i van asfaltar un tram de carretera en l’anomenat “territori alliberat”, en una operació que van presentar de lluita contra el narcotràfic des de Mauritània. Aquesta acció ha posat marroquins i soldats del Polisario a 120 metres de distància.

Bé és cert que Ban Ki-moon va parlar d’ocupació marroquina quan només li quedaven uns mesos en el càrrec, però el seu pròxim relleu per António Guterres, ex-alt comissionat per als refugiats, és valorat com un factor d’“esperança”.

http://www.revistaelobservador.com/images/stories/envios_09/enero/muro_sahara.jpgSegons el primer ministre de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Abdelkader Taleb Omar, “l’ONU va entendre que l’expulsió de membres de la Minurso és un precedent perillós perquè altres països podrien fer el mateix”. Ara, Guterres “ha d’imposar el respecte a l’ONU” i facilitar la visita de l’enviat especial per al Sàhara, Christopher Ross.

El Consell de Seguretat va discutir sobre el Sàhara el passat dia 18, però no va transcendir res. Els sahrauís donen la culpa de tot a França, gran aliat del Marroc i que, com a membre permanent, té poder de veto.

Espanya assumirà al desembre la presidència del Consell de Seguretat, però els sahrauís a això li posen sordina, conscients del divorci entre els governs i la societat espanyola, que manté un ampli moviment de solidaritat que envia cooperants i caravanes d’ajuda als refugiats d’ Algèria, i acullen nens sahrauís durant les vacances. Malgrat que, segons Abdelkader Taleb Omar, ara “tot indica que es mantindrà el mateix govern, hi haurà un nou ambient polític a Espanya, i esperem que beneficiarà la causa sahrauí”.

El Polisario insisteix que es manté en la “nostra posició pacífica”, en paraules del nou secretari general i president de la RASD, Brahim Ghali –que ha succeït a l’històric Mohamed Abdelaziz, mort al maig–, però no deixa d’al·ludir mai a la possibilitat d’una altra guerra, ara encara més complicada amb el mur marroquí de gairebé 2.700 quilòmetres –de sorra i pedres, amb casernes militars cada cinc quilòmetres, filats i mines– i que sembla infranquejable.

Però a l’extrem sud del mur l’incident de l’agost a Guerguerat –l’últim post fronterer marroquí, davant un espai difús entre territori alliberat i Mauritània que els marroquins anomenen Kandahar– compleix les condicions necessàries per a una escalada. Només una mica més al sud hi ha, engolit per la sorra, l’antic enclavament colonial de La Güera (vegeu La Vanguardia, 26/VIII/2016), i alguns creuen que el Marroc pretén apoderar-se’l per construir un port.

Ghali afirma que l’incident de l’agost “ha estat el més greu, i és cert que és una zona estratègica. Vam fer una crida a l’ONU perquè li posés fi, però com que no ho ha fet ens hem vist obligats a enviar unitats militars per impedir que el Marroc construeixi una carretera fora dels seus límits”.

Preguntat per si un enfrontament podria servir per forçar negociacions, Ghali prefereix evadir la qüestió, però Taleb Omar admet que “les dificultats de vegades poden ser avantatges si s’aprofiten. António Guterres té aquesta possibilitat: esperem que l’aprofiti”.

Un altre error del Marroc, segons el Polisario, és la seva pretensió de reingressar a la Unió Africana, que va abandonar el 1984 precisament perquè va reconèixer la RASD. 82 països del món reconeixen la república sahrauí, i aquest reconeixement no es pot revertir. Ghali exigeix que “el Marroc aclareixi de manera solemne on comencen i acaben les seves fronteres”. Però justament Mohamed VI acaba d’emprendre una gira per Ruanda, Tanzània i Etiòpia, països aliats del Polisario.

“Jo sóc dels que no han cregut mai en la pau, i tampoc no hi creuré. Si ens la van prendre per la força no ens la tornaran sense força”, assegura en Fadel, que va néixer refugiat fa 32 anys, va estudiar enginyeria a Cuba i ara és un activista de Crits Contra el Mur, els membres del qual travessen la frontera d’ Algèria en direcció a aquest mur de sorra per muntar protestes. “La idea és molestar els marroquins, és una manera de lluita”, a falta d’una altra, explica.

Molts pensen com ell. Ara, per primer cop en 41 anys, els camps de refugiats al voltant de Tinduf disposen de llum elèctrica, facilitada per Algèria, de franc de moment. Els refugiats es proveïen amb plaques solars i bateries de cotxe, i alguns, com en Fadel, per allò que “la gent no s’acomodi”, prefereixen el sacrifici per mantenir l’esperit del retorn.

Al camp de refugiats de Dakhla, les pluges torrencials de l’octubre del 2015 van destruir gairebé el 90% de les cases de tova. El camp, amb 15.000 habitants, és un clavegueró. Els ajuts internacionals s’han reduït, sobretot els d’ Espanya, per les retallades. “I per l’aparició d’altres crisis de refugiats. Els grans donants tenen altres prioritats, i el poble sahrauí no és entre aquestes”, diu el governador Salek Baba Hasana.

Aquesta precarietat i la falta de feina per als joves són els grans problemes sobre els quals està assegut el Polisario a aquest costat del mur, mentre “als territoris ocupats el Marroc ha duplicat la repressió”, afirma Ghali.

Als enclavaments de l’interior es manté des del 2005 la lluita pacífica, que va tenir el 2010 el seu ­moment àlgid al campament de Gdeim Izik, que va reunir 30.000 persones i va ser arrasat per la seguretat marroquina.

Les protestes continuen, invisibles per al món, “sovint espontànies, en un casament, després d’un accident –explica l’activista Ahmed Ettanji–. És molt difícil reunir-se, i la gent aprofita qualsevol ocasió. Fins i tot a les platges d’ Al-Aaiun planten una tenda perquè és un signe de desobediència civil, i la policia la treu”.

“El 2013 –explica Ettanji– milers de persones van sortir al carrer per reivindicar la vigilància dels drets humans per la Minurso”. Aquest és precisament un objectiu de la campanya de firmes llançada per la Coordinadora Estatal d’ Associacions Solidàries amb el Sàhara ( CEAS-Sahara): que la presidència espanyola del Consell de Seguretat defensi que la missió de l’ONU abordi el forat negre dels drets humans al territori ocupat.

23-X-16, F. Flores, lavanguardia