BARCELONA RADICAL
radicalparty

"De desobedients a obedients", Salvador Cardús

La paraula desobediència, com a concepte polític, m'agrada poc. És un terme negatiu que en sí mateix no afirma res en particular, més enllà de la disconformitat a acceptar una determinada norma o un estat de coses. No ens diu per quina altra norma o model es pensa substituir la que no s'accepta. Fins i tot pot suggerir, equivocadament, que l'ideal és no haver de sotmetre's a cap norma en particular. En l'absència d'alternativa, l'únic que fa la paraula desobediència és remarcar allò que no s'està disposat a escoltar. (Obedient deriva del llatí audire, i vindria a significar "el que escolta", i desobedient, "el que no vol escoltar"). No se m'escapa, tanmateix, l'alt valor de determinades desobediències històriques, la força de les quals es troba en el fet d'haver estat orientades a provocar grans canvis, i sobretot a aconseguir-los.

De la resistència passiva i la no-violència de Gandhi davant els colonitzadors britànics fins a la desobediència de Rosa Parks a la llei de segregació racial que donava prioritat als blancs als autobusos. I així, tantes d'altres. La desobediència és el gest del feble davant de l'estat de coses considerat injust, aparentment inamovible. Però sempre han estat desobediències orientades a noves obediències. En el cas de Gandhi, a la creació d'un nou Estat independent. I en el cas de Parks, a l'obediència a la Constitució nord-americana després que el Tribunal Suprem dels Estats Units reconegués que emparava els desobedients. És a dir, desobeir es convertia en l'obediència a una llei superior.

Així doncs, si l'obediència remet a una autoritat, la desobediència com a estratègia de transformació, si vol ser útil, també ha de remetre a una autoritat alternativa considerada la realment legítima. O dit amb més precisió: la desobediència ben orientada és la que desemmascara la pèrdua d'autoritat d'un poder determinat, a qui ja no s'està disposat a escoltar. I és que tant l'obediència com la desobediència necessiten un marc normatiu de referència. Obeir la llei només té sentit si es tracta d'una norma a qui es reconeix la legitimitat del marc general que li confereix autoritat, que és la manera com un poder deixa de ser una mera imposició unilateral.

La situació en què es troba la societat catalana és precisament aquesta: per a una part molt gran dels catalans, la llei que emana de la Constitució espanyola, i les sentències i resolucions dels seus tribunals, han deixat de tenir autoritat, per molt que conservin un cert poder coercitiu. El fracàs de la reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 van representar la ruptura deslleial y definitiva del pacte constitucional del 1978 i, en definitiva, la seva pèrdua d'autoritat.

Per a una gran majoria de catalans la declaració unilateral d'indepèndencia ja s'ha produït

Per això esdevenen patètics ­en el sentit literal, que fan pena­ aquests polítics que segueixen amenaçant de fer complir la llei, com si en tinguessin prou amb l'ostentació d'un poder ara desautoritzat.com que ja han demostrat que no tenen la voluntat ni són capaços de restituir l'autoritat que ha d'acompanyar tota llei, ja s'hi poden posar fulles, que no aconseguiran imposar-la per la força. No els funcionarà per molt que amenacin a tort i a dret. La resposta és clara: "Ja no ens feu por". No s'adonen que fa riure que tractin de radical i de desestabilitzadora una majoria absoluta d'un Parlament democràtic? Les crides a la desobediència a Catalunya, doncs, ja han arribat a aquell punt de prou legitimitat com per no ser preses com la rebequeria d'un suposat català emprenyat, com sembla que encara volen entendre les institucions polítiques espanyoles.

Quan la desobediència ja no és patrimoni només d'una minoria radical, sinó que és assumida per la gent d'ordre, i fins i tot per primers càrrecs institucionals com la presidència d'un Parlament, és que ja s'ha transformat tal desobediència en una nova obediència. Vol dir que ja s'està disposat a obeir a una altra veu i a atendre-la amb totes les seves conseqüències, perquè ha esdevingut la nova autoritat. Encara no formalment, però a la pràctica, per a una gran majoria, la declaració unilateral d'independència ja s'ha produït.

Martin Luther King es referia al gest de Rosa Parks amb aquestes paraules: "Hi ha un moment en què s'ha de dir prou, en què les persones criden `ja no puc més'". Pot semblar que em poso èpic, i es pot escarnir les referències a Gandhi, Parks i King. Però és que per a molts catalans el pes de les lleis espanyoles han esdevingut massa feixugues, fora de tota justícia.

La voluntat d'humiliació, massa insuportable. I els gestos per reafirmar el poder de l'Estat, inclosa la feina bruta del Ministeri de l'Interior, fa temps que s'han situat fora de tota voluntat de reconeixement mutu. Tenir un model de nació obsessionats per la por a la disgregació territorial, posant més l'accent en la uniformitat que en el valor de la diversitat, ha acabat portant a la fallida del propi projecte. Una vegada més, Espanya ha fet tard per reconduir allò que ja és inevitable.

12-X-16, Salvador Cardús, lavanguardia