BARCELONA RADICAL
radicalparty

"De reis i favorites", Luis Racionero

Ningú amb dos dits de front no pot dedicar més temps a llegir les declaracions o discursos dels enrocats polítics espanyols. Preservar la meva salut mental i la meva cultura em porta cap a altres horitzons: un dels problemes de la democràcia ­el sistema menys dolent que existeix­ és que el vot de cadascú val el mateix encara que les capacitats i coneixements siguin molt diferents, desiguals. Un altre és que els polítics no han de presentar ni títol universitari, cosa que no passa en cap altre ofici important.

Tot això és descoratjador, sí, però què hi havia abans? Si es llegeixen les memòries del duc de Choiseul la resposta és: un ximple dominat per les seves amants. Aquest era Lluís XV. Choiseul, que va ser ministre de Lluís XV mentre aquest vivia amb madame de Pompadour, va ser exiliat a les seves terres de Chanteloup quan la va reemplaçar madame du Barry. Per cert, Choiseul va ser el mentor de Talleyrand, el meu polític favorit, per intel·ligent, que té una frase del no és no que ignoren els incultes membres del PSOE. Va dir Talleyrand: "Si una senyora diu que no, vol dir que potser, si diu que potser, vol dir que sí, i si diu que sí, no és una senyora. Quan un polític diu que sí, vol dir que potser, si diu que potser vol dir que no, i si diu que no, no és un polític". Choiseul sobre Lluís XV: "Madame de Pompadour, que ho havia estudiat amb reflexió, m'havia dit repetides vegades que aquest príncep era inconcebible, i recordo que els últims dies de la seva vida ella em va insistir que el rei era indefinible i que jo veuria després de la mort d'ella que el rei seria capaç d'arribar als extrems més extravagants de tot gènere". I Choiseul de la seva pròpia collita: "Jo pensava que els vicis del seu caràcter, els primers dels quals era estimar el mal pel mal, seria debilitat per la total inèrcia de la seva ànima.

Després del meu propi estudi continuat, jo veia el rei com un home sense ànima i sense esperit, que estimava el mal com els nens estimen fer patir els animals, tenint tots els defectes de l'ànima més vil i menys il·lustrada, però faltant-li la força, a la seva edat, de fer esclatar els vicis tan sovint com la natura l'hauria portat a mostrar-ho: per exemple, li hauria agradat, com Neró, veure cremar París des de Bellevue, però no hauria tingut coratge per donar l'ordre; l'espectacle que més li pot agradar són les execucions, però no té valor d'anar a presenciar-les". El frustrat duc es va despatxar a gust sobre el seu reietó, un tipus tan sinistre que va aconseguir que decapitessin el seu successor per totes las injustícies i estupideses que ell havia acumulat, però de les quals se'n va sortir de franc. Aquí vam tenir la seva reencarnació en Ferran VII, el rei més infecte que va patir Espanya, putrefacte, diria Dalí. Millor la democràcia, i millor el sistema anglès que el francès.

A França no és com a Anglaterra, explica Choiseul, on un cos de la nació que sempre subsisteix manté les lleis i els principis de l'administració del país amb independència del rei.

El rei d'Anglaterra canvia de ministre tan sovint com a França, però els principis d'Anglaterra no varien: "El rei d'Anglaterra pot tenir, com un altre, una dona de mala vida com a amant i aquesta pot aconseguir el més gran ascendent sobre l'imbècil del seu amant, però les lleis, les forces, la seguretat, la llibertat i la propietat de cada individu anglès continuarà estant fora de perill de l'estupidesa i la maldat del rei, la favorita i els seus ministres; de manera que el rei d'Anglaterra té l'avantatge de poder envilir-se i deshonrar-se sense que la potència i la nació anglesa perdin el seu llustre. En veritat, no crec que a França gaudim d'aquest avantatge". De fet, el segle de les llums i la Revolució Francesa no ve de França, sinó d'Anglaterra i Amèrica, com van reconèixer Voltaire i Montesquieu, que van visitar Anglaterra el 1726. Newton, Locke i Hume van inspirar els filòsofs francesos i la revolució dels colons americans amb la seva declaració d'independència: "Sostenim aquestes veritats com a autoevidents: que tots els homes han estat creats iguals i han estat dotats pel seu creador amb certs drets inalienables, entre els quals la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat". Res d'això no va sortir de l'astúcia de Versalles tan ben descrita per Saint-Simon, amb els seus rituals cortesans i les intrigues trivials dirigides per amistançades i favorits. Va sortir dels salons patrocinat per dones intel·ligentíssimes, com madame du Deffand, madame Geoffrin, Michelle de Lespinasse o madame Necker, fins que Sieyès va ajudar a escriure la Declaració dels Drets de l'Home, seguint les idees de Jefferson i Paime, i Talleyrand va portar França més enllà de la Revolució i Napoleó. L'escassa educació del poble espanyol el 1975 s'està pagant ara. No tenim nivell per donar un vot per cap. "Jo prefereixo l'Encanna", em va dir una senyora a Arcos de la Frontera, sortint del míting de Carmen Romero. Si ja tenim rebost, ara cal gastar en escoles.

07/10/2016, lavanguardia