"Diners comptants", Suso Pérez

Dimecres d'aquesta setmana es va publicar una d'aquelles notícies que, segons el parer d'aquest Defensor, tenen una importància inqüestionable en la vida dels ciutadans. Un informe del Banc d'Espanya assenyalava que l'Estat només ha recuperat 3.990 milions d'euros dels 61.495 milions de fons públics que ha destinat a rescatar els bancs en dificultats. És a dir, aquestes entitats han tornat únicament el 6,5% dels ajuts que se'ls van prestar.

La informació va ser recollida per tots els mitjans de comunicació, que li van donar molt diverses valoracions. Al nostre diari, la notícia apareixia amb un titular en portada i va obrir a tota pàgina la secció d'Economia, il·lustrada amb una foto de la seu central de Bankia, l'entitat a la qual s'han dedicat més ajuts, i un gràfic en el qual es detallaven els milions d'euros que han anat a parar a cada banc i que portava un títol eloqüent: "Un pou sense fons". Segurament ja resulta innecessari assenyalar que en un país amb una crisi econòmica i social com la que vivim, que ha comportat serioses retallades en molts àmbits, aquells diners podien haver servit per a altres finalitats. En tot cas, sí que és pertinent recordar que diversos responsables polítics del Govern central, avui en funcions, van assegurar en diferents moments que aquells fons públics es recuperarien sense cap mena de dubte i que les operacions de salvament no costarien res als contribuents. Així ho van fer el president, Mariano Rajoy; la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría; i el ministre d'Economia, Luis de Guindos.

La publicació de la notícia que l'Estat només ha recuperat una mínima part del rescat bancari no ha produït cap explicació

Ara, la falta de reaccions polítiques respecte a aquest informe del Banc d'Espanya sembla indicar que els ciutadans hem d'acceptar el resultat d'aquella inversió i que ningú no haurà de donar-ne comptes. Sens dubte resulta una mica sorprenent que, en els dies posteriors a la publicació de la notícia, no s'hagi tornat a parlar de la qüestió. Tampoc per part dels grups polítics de l'oposició. He volgut contextualitzar aquest enfocament, segurament compartit per molts lectors, amb el redactor en cap d'Economia, Ramon Aymerich, qui explica que el rescat dels bancs no és una cosa que hagi ocorregut només a Espanya, però sí que és al nostre país on la intervenció estatal sembla donar el saldo més negatiu: "Els rescats bancaris ­respon Aymerich a la pregunta que li plantejo­ han estat una pràctica generalitzada als països occidentals després de la crisi financera del 2007. El Regne Unit, Holanda, Irlanda, els Estats Units (i anteriorment Suècia) han aplicat, amb millor o pitjor fortuna, una mesura discutible atès que la recuperació dels recursos emprats ha estat en molts casos mínima. La recessió i els canvis en l'entorn regulador i financer han impedit que la recuperació d'aquells recursos s'hagi ajustat a les previsions dels governs (per exemple, a través de la privatització de bancs renacionalitzats). Tot i així, el balanç per als contribuents ha estat molt més satisfactori en països com Holanda, el Regne Unit o els Estats Units. No així en el cas d'Espanya".

Per molt que el rescat fos inevitable, és innegable que l'actuació del Govern central no ha estat precisament eficaç. Entre afirmar que es recuperarien els fons públics i no explicar en absolut què ha passat amb ells existeix una actitud que té a veure amb el lògic respecte als contribuents. Sens dubte, és obligació dels periodistes buscar o demanar explicacions. I la mateixa societat no hauria d'acceptar que els diners de tots es diluïssin com per art d'encantament.

11-IX-16, Suso Pérez, lavanguardia