BARCELONA RADICAL
radicalparty

el lliberticidi del "respecte als símbols nacionals"

Resultat d'imatges de Kaepernick anthemUna estrella de la Lliga de Futbol Americà, Colin Kaepernick, ha decidit protestar cada cop que soni l'himne nacional i al president dels Estats Units no li ha passat pel cap enviar-lo a la policia, ni instigar sancions contra ell, ni contra els que li donen suport. Al contrari, Barack Obama ha elogiat la inquietud social de l'esportista i el seu dret constitucional a exercir la llibertat d'expressió. I Obama no va tenir inconvenient a donar aquesta lliçó de democràcia on el sentia tothom, en la conferència de premsa posterior a la cimera del G-20 que s'acaba de celebrar a Hangzhou, a la Xina. Fins i tot el president espanyol, Mariano Rajoy, ho va sentir. I això que probablement els Estats Units sigui el país més orgullós de la seva bandera i del seu himne. L'ensenya de les barres i estrelles no només oneja a tots els racons del país sinó que la gent la porta posada en qualsevol peça, siguin pantalons o faldilles, samarretes, calçotets o pijames i amb ella decoren tota mena d'objectes, inclosos els preservatius. L'himne nacional es canta en qualsevol esdeveniment per trivial que sigui i per descomptat en tots els actes esportius. Així que no ha d'estranyar que no pocs aficionats s'enfurismessin el passat 26 d'agost, abans de l'amistós contra els Packers de Green Bay, quan el quarterback dels 49ers de San Francisco es va quedar assegut en comptes d'estar-se dret i amb la mà al pit quan van sonar les notes de The star-spangled banner i un artista local entonava "Oh, say! Can you see...".

Alguns el van esbroncar i fins i tot van cremar samarretes del número 7 amb el seu nom, però d'altres el van aplaudir i ara la samarreta de Kaepernick és la cinquena més venuda de la NFL ...

En l'ideal imaginari republicà francès hi ha una data capital: el 6 d'octubre del 2001, el dia d'un despertar amarg. Aquell dia s'enfrontaven, per primera vegada des de la independència, les seleccions de futbol de França i Algèria a l'Stade de France, a la perifèria nord de París. En el moment que La marsellesa va sonar per la megafonia de l'estadi, l'himne nacional francès va rebre una sonora xiulada. Fins aleshores, l'himne revolucionari ­enaltit a la condició d'himne universal­ suscitava un consens general. Qui no s'havia emocionat sentint-lo a la pel·lícula Casablanca? I, de sobte, el públic francès va descobrir sorprès que el seu himne era xiulat, i no només pel públic visitant, sinó per una part de la població francesa que no es reconeixia en la seva nova identitat. Va ser un xoc. I en certa manera una revelació, perquè des de llavors La marsellesa ha estat xiulada en altres ocasions. L'11 de maig del 2002, per exemple, a la final de la Copa de França, entre el Lorient i el Bastia, els corsos van xiular-lo de valent. El 2003 l'aleshores ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy, va impulsar una llei per sancionar amb una multa aquests comportaments, però el Consell Constitucional va restringir-ne l'abast i va eximir els actes esportius. El 2008, sent president, Sarkozy va proposar de suspendre qualsevol partit on passés res semblant. Però es va quedar en això, en una idea.

7-IX-16, J. Barbeta, lavanguardia