BARCELONA RADICAL
radicalparty

"la platja"?, vacances?, ...: l’estupidificació massiva de l'estiu(eig)

Ecpirosi! El teló de fons de la platja

Autor de fotollibres de culte com ‘Nice to meet you’ i ‘The waiting game’, Txema Salvans (Barcelona, 1971) utilitza el seu estil distanciat i irònic, però còmplice, en aquesta nova sèrie. ‘Perfect day’, realitzada al llarg dels últims cinc anys, mostra diferents llocs turístics de tota la costa mediterrània espanyola
  • La Manga del Mar Menor , 'Perfect Day'

    987x658   La Manga del Mar Menor , 'Perfect Day'

La Manga del Mar Menor , 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Com va dir Heràclit, en un moment o altre tot es torna foc. El Cosmos no l’ha creat Déu, deia, ni l’ha creat l’home, sinó que “sempre ha sigut i és i serà foc etern”. Els estoics van refinar aquesta idea i van calcular que més o menys cada cent mil anys els planetes es tornaven a posar al començament de la partida, i que llavors venia l’ ecpirosi, una deflagració universal que feia net de tot.

Cada any, per aquesta època, rebem senyals que ens ajuden molt a entendre-ho i a anar fent boca. Inaugurem temporada amb els petards i l’alliberament de criatures, i les fogueres de Sant Joan ja no s’apaguen en tot l’estiu.

  • Marbella, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Marbella, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Els carrers s’escalfen i les persones i els gossos salten com crispetes cap als refugis. Els carrers deserts, sobretot a mitja tarda, són avançaments obvis de l’apocalipsi. Els xiclets de terra es tornen venjatius quan els trepitges, el pixums secs de les cantonades desprenen olor de vi blanc i vermut, les aixelles regalimen sucs negres. L’impuls eròtic es descara i reescalfa, la carn s’escampa per voreres i supermercats i el greix crida: com cremaré!

 

  • Torrevella (Baix Segura), 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Torrevella (Baix Segura), 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Les finestres de les cases s’obren com llibres perquè tothom tingui accés a les apassionades discussions filosòfiques dels matrimonis. De cop, després d’un crit de sorpresa davant de l’argument definitiu, es fa el silenci. Ja era hora. Immediatament prenen el relleu per les altres finestres els programes educatius de les televisions públiques, amb les seves seleccions musicals, el seu cinema clàssic, les seves anàlisis de la conducta humana amb exemples concrets. Els nens xisclen molt i no ens importa si els maltracten.

 

  • Pàrquing del Carrefour del Prat de Llobregat, 'Perfect Day' / TXENA SALVANS
Pàrquing del Carrefour del Prat de Llobregat, 'Perfect Day' / TXENA SALVANS

No ens hem tornat sords. Assagem l’ecpirosi.

La ciutat és un càmping. Grans núvols d’oli fregit es manifesten pels carrers per recordar-nos les flames. Les estufes semblen bombetes i es pengen al sostre per incendiar-nos el clatell. De matinada passen uns cotxes amb el vidre avall repartint bum-bum-bum-bum, i un braç amb el bíceps tatuat va llençant burilles enceses per la finestra.

 

  • Benidorm, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Benidorm, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Es conviden mòmies del rock als festivals de la costa per veure la mort en escena. La intel·ligència i l’ambició cultural també s’imprimeixen als programes de festa major. Com sempre que ve un cataclisme, els animals profetitzen. Els coloms parrupegen drogats i embogits, són els grills de ciutat, van mutant. Els mosquits ens inflen bonys vermells a la pell per vaticinar-nos les butllofes de les cremades. Les serps surten del bosc. Formigues, mosques i cucs ens fan pensar què passarà amb els cadàvers. Les lloques, les cotorres i els lloros aprenen idiomes humans i s’aboquen a les finestres amb el mòbil en una urpa i el cigarro o la cervesa a l’altra, i parlen cridant, hores i hores, els uns amb els altres.

 

  • Orpesa (Plana Alta), 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Orpesa (Plana Alta), 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Llavors desembarca una lava corrosiva i fumejant, els turistes, que volen compartir els nostres costums. Els cabells rossos són homenatges el sol i el seu foc. Ja el primer dia se’ls socarrima l’esquena, i després van deixant darrere seu una estela blanca d’escates de pell morta. És veritat que de vegades es passen amb el ritual, vestits de colors i amb piragües com indis, però ens fan companyia i pateixen igual que nosaltres als embussos de carretera, a les cues de supermercat i lavabos públics, sales d’espera al xiringuito i aturades ferroviàries. Parlen idiomes oraculars però s’integren, de dia a la graellada a la platja i de nit a l’infern de la disco. Escalfen molt l’ambient. S’apunten a les revetlles i la patxanga. Animen terrasses i deixen propina al cantant de l’orgue electrònic. Es torren i salten dels balcons a les piscines. Coses així es veuran a l’ecpirosi.

Coses com ara focs artificials, i amics i parents que durant la deflagració es dediquen a fer visites llargues. L’ecpirosi serà lenta, haurem d’aprendre a mirar tranquil·lament com crema tot d’una vegada.

 

  • Pàrquing del Carrefour del Prat de Lobregat, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Pàrquing del Carrefour del Prat de Lobregat, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Per això la figura més representativa i esforçada d’aquest temps d’espera és el piròman, el visionari perseguit per la seva audàcia de suplantador solar. Encén un bosc com qui encén un llumí, ens ensenya de què va tot. Són els nous pares del desert. Avisen que només se salvaran els forts, els pioners, els astronautes del planeta roig que hagin après a sobreviure com els bacteris resistents i les salamandres. Les plantes s’assecaran. El sol ens deixarà idiotes. Aquest paper i totes les lletres cremaran a gust.

 

  • Cimentera de Vallcarca, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Cimentera de Vallcarca, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Keep calm, doncs, perquè només és qüestió de temps que l’ecpirosi rebenti. Amb l’escalfament global ja hem ajudat prou. Centrem-nos de moment a celebrar l’anunciació. Quan per fi arribi l’ecpirosi, la falta de sorpresa i l’avorriment seran l’incendi definitiu. Arrasaran, perquè no hi ha res tan inflamable com el tedi. Regalem-nos cada any amb l’infern, mentrestant, i entrenem-nos en la repetició perquè l’ecpirosi és cíclica, es repeteix cada cent mil anys. “Hi haurà altra vegada un Sòcrates, un Plató, i cadascun dels homes amb els mateixos amics i conciutadans”, diu Nemesi d’Emesa. “I això no es produirà una única vegada, sinó moltes; i totes les coses es restauraran eternament”.

Eh, quina sort? Entremig, aquí ens teniu, esperant.

El que queda del paisatge: basat en fets reals

Text: Joan Fontcuberta

 

  • Orpesa, la Plana Alta, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS
Orpesa, la Plana Alta, 'Perfect Day' / TXEMA SALVANS

Mentre la cultura popular ens inculca el mite d’una natura salvatge per fugir d’una quotidianitat penosa, l’experiència més habitual ens manté vinculats o bé a un turisme de masses o bé a fugaces evasions cap a aquests llocs que no són sinó el que queda del paisatge: vestigis del que en un altre temps van ser camps i boscos, que avui es veuen sotmesos per la indústria, el desenvolupament urbà i les grans superfícies comercials. Apropiats per la necessitat i transformats per la resiliència, aquests paratges perden la seva dimensió inhòspita per convertir-se en opcions plausibles que encara permeten gaudir del temps lliure a ple sol i lluny del tràfec de la ciutat.

Aquestes escenografies de l’oci en la societat postindustrial són les que justament interessen a Txema Salvans, que les capta emfatitzant la seva banalitat surrealista i aguditzant el sentiment de divertida estranyesa que ens produeixen. Per a això es val de dos recursos retòrics. D’una banda, manté un punt de vista prou allunyat per prioritzar l’escena i el seu entorn per sobre dels personatges individuals i de les seves expressions. Però, en segon lloc, i sobretot, recorre a un dispositiu d’el·lipsi. La majoria de les preses s’han realitzat a la platja o a prop del mar: el mar és, doncs, el que justifica la presència dels banyistes, dels pescadors o dels jocs a la sorra. I, no obstant això, el mar ens resulta sempre invisible perquè Salvans se situa entre l’aigua i els personatges, invertint la direcció de la seva mirada. Per tant, el que la càmera ens mostra és aquest fons degradat al qual els personatges volen donar l’esquena. Donar-li l’esquena significa ignorar-lo, significa fins i tot pretendre que no existeix.

El treball de Salvans, per tant, ens parla d’aquest autoengany col·lectiu que porta a fantasiejar amb aquests reductes transitoris de paradís. Com que no sabem si un altre paradís és possible, ens acontentem amb aquests moments de felicitat i descans enmig del formigó i les fàbriques. Però ens parla també d’una paradoxa que concerneix les polítiques de la visió. La paradoxa és que a nosaltres, espectadors-de-les-fotografies, ens està vedat veure el que els actors-en-les-fotografies volen veure, i en canvi se’ns refrega per la cara allò que no volen veure. És Salvans qui gestiona les instàncies d’aquesta dialèctica i quan ho fa demostra, com Nietzsche sostenia, que no hi ha fets, només interpretacions.