mites i mentides sobre la Guerra Civil espanyola

On és enterrat García Lorca? Va ser Carrillo el responsable de Paracuellos? Per què Franco va preferir alliberar l’ alcàsser de Toledo abans que atacar Madrid? Coneixia el rei Alfons XIII la preparació del cop? Es podria haver intercanviat José Antonio per un altre presoner? Com va morir i quan el bisbe de Barcelona Manuel Irurita? Són alguns dels molts interrogants que planen sobre la guerra civil espanyola vuitanta anys després que esclatés. Tenen respostes, però de vegades són dispars o contradictòries. Pot ser que algunes preguntes no es responguin mai, però les investigacions sobre la Guerra Civil continuen, apareixen estudis analítics cada vegada menys ideologitzats i s’han pogut resoldre molts enigmes i trencar mites. I això que encara queden arxius classificats, documents amagats i pors de certs testimonis.

El relat següent incideix sobre algunes de les qüestions d’aquesta guerra que han despertat més interès.

La violència va ser el desencadenant de la revolta militar?

Entre les causes que s’han adduït des del bàndol franquista per explicar la revolta militar del 18 de juliol hi ha la presumpta situació de violència durant la Segona República i, especialment, després del triomf del Front Popular el febrer del 1936, violència que va culminar amb l’assassinat de Calvo Sotelo. El llibre Cifras cruentas. Las víctimas mortales de la violencia sociopolítica en la Segunda República española (1931-1936), del professor Eduardo González Calleja, demostra estadísticament que el grau de violència no va ser tan alt com s’ha manifestat, que hi va haver moltes més víctimes durant el bienni(radical cedista) que durant el Front Popular, i que bona part dels morts eren d’esquerres, fet que demostra la contundència de les forces governamentals. Entre el 1931 i el 18 de juliol hi va haver 2.629 víctimes mortals (més de 1.400, les de la revolució d’octubre del 1934). D’aquests morts, 1.550 van ser causats per les forces de l’ Estat, que també van tenir 455 baixes (la majoria guàrdies civils i carrabiners). En els casos en què s’ha pogut determinar la militància política de les víctimes, el 90% pertanyien a l’esquerra. Quant al presumpte anticlericalisme, hi va haver una crema de convents el maig del 1931, però des d’aleshores fins al 1936 només dos religiosos van resultar morts, si exceptuem els 33 assassinats a Astúries el 1934. Des del febrer del 1936 fins al 18 de juliol hi va haver 384 víctimes mortals (però només una tercera part d’elements dretans). I, de fet, la conflictivitat social més important es vivia al camp, més que entre els obrers.

Resultat d'imatges de memoria historicaCom es va preparar el cop d’ Estat del 18 de juliol?

Diu l’historiador Julián Casanova que “la República va intentar transformar massa coses alhora: la terra, l’ Església, l’exèrcit, l’educació, les relacions laborals. Va suscitar grans expectatives, que no va poder satisfer, i aviat es va crear molts i poderosos enemics”. Militars d’extrema dreta van començar a conspirar des de principis del 1936, dirigits pels generals José Sanjurjo i Emilio Mola. Els monàrquics, encapçalats per Pedro Sainz Rodríguez, van fer gestions amb Mussolini per comprar armament, que va ser finançat per Juan March. Ángel Viñas ha detallat els “contractes romans” que l’1 de juliol del 1936 ja facilitaven 6 avions, 12.000 bombes i molt de material bèl·lic.

La tarda del 17 de juliol, Franco es va posar al capdavant de les guarnicions revoltades al Marroc. Els falangistes, els carlins, la ­ CEDA, l’ Església i els monàrquics es van posar al seu costat. La Guerra Civil va començar com a conseqüència d’un cop d’ Estat militar que no va aconseguir prendre el poder, per la mateixa divisió de les forces armades i per una resistència important de la República.

Com va condicionar l’ajuda exte­rior el resultat final?

A final de l’agost del 1936, França, la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya i l’URSS havien subscrit l’ acord de No- Intervenció a Espanya. Però aleshores Hitler i Mussolini ja havien enviat avions i armes a Franco (les va pagar amb crèdits i ajuts dels grans financers i companyies). La Unió Soviètica ho va fer a partir de l’octubre i la seva ajuda va ser pagada amb les reserves d’or del Banc d’Espanya (510 tones d’or, que van ser traslladades a Moscou). Espanya es va convertir en un banc de proves militar. A la presència de les Brigades Internacionals (uns 35.000 voluntaris) es van sumar els militars professionals, d’ Alemanya (la legió Còndor va sumar fins a 19.000 homes) i Itàlia (78.000), d’una banda, i de l’URSS, de l’altra, tot i que amb menys efectius i material més antiquat. Un desequilibri patent.

Franco va allargar innecessàriament la guerra?

Gabriel Cardona ( Historia militar de una guerra civil) i altres historiadors consideren que Franco va cometre errors tàctics i estratègics que van fer allargar la guerra. Tot i això, altres autors, com Paul Preston i Ángel Viñas, atribueixen algunes decisions a la necessitat de consolidar el seu lideratge entre l’estament militar, a la seva voluntat de castigar l’exèrcit enemic –encara que li suposés perdre soldats propis– i netejar el territori. El primer dubte sorgeix quan l’exèrcit procedent de l’ Àfrica, després de conquerir l’estiu del 1936 dues capitals com Badajoz i Sant Sebastià, no va seguir la marxa cap a Madrid. Franco va ordenar al general José Enrique Varela que es desviés cap a Toledo per alliberar els resistents de l’alcàsser de Toledo, dirigits pel coronel Moscardó. El retard en l’atac a Madrid va permetre als republicans reorganitzar la seva defensa, rebre el suport de les Brigades Internacionals i rebre els primers ajuts de material soviètic. Encara és més difícil d’explicar per què després de la caiguda de Lleida l’abril del 1938 Franco impedeix al general Yagüe d’avançar cap a Barcelona. Ricardo de la Cierva assegura que el mateix cap de l’ Estat li va comentar que es temia que França envaís Catalunya. Ángel Viñas ha explicat que el ministre de Defensa francès Léon Blum va plantejar al seu Govern ajudar la República, però no amb una invasió sinó amb material de guerra, i liquidar així la política de no-intervenció, “que tant havia perjudicat la República”. Franco ho sap a través dels seus espies i tot i així decideix frenar l’ avenç i dirigir-se cap a València.

Franco ens va salvar d’una revolució comunista?

L’hispanista Hugh Thomas, pioner en l’estudi rigorós de la Guerra Civil, va regalar el 1968 a un jove historiador anomenat Paul Preston el llibre de Herbert R. Southworth El mito de la cruzada de Francoamb aquesta dedicatòria: “Sisplau, continua desmitificant-la”. I hi ha contribuït Preston amb diversos llibres indispensables, entre ells Franco. , que explica les ambicions d’aquest general i demostra, com ho ha fet més recentment Fernando Hernández Sánchez, que el “perill comunista” era infundat. Ni el PCE tenia pes numèric ni l’URSS, més pendent d’una aliança amb França per frenar Alemanya, estava interessada en una revolució a Espanya.

17-VII-16, lavanguardia

Encara que al final de la contesa es va parlar d’“un milió de morts” –títol d’una popular novel·la de José María Gironella–, el nombre de víctimes mortals va ser d’unes 600.000. Recents treballs de Paul Preston ( El holocausto españolSantos Julià ( Víctimas de la guerra civil) i Francisco Espinosa ( Violencia roja y azul. España, 1936-1959) fan un resum de diferents estudis per donar les xifres més aproximades: uns 300.000 soldats dels dos bàndols van morir al front de batalla. Prop de 200.000 persones van ser executades (els republicans van matar-ne unes 50.000 –entre elles 6.800 membres del clergat– i els nacionals unes 130.000-140.000). Després de la fi de la guerra, la repressió franquista va matar entre 20.000 i 50.000 republicans. Els enfrontaments amb els maquis van provocar 2.500 morts més (2.173 guerrillers i uns 300 membres de les forces armades). Els bombardejos de l’aviació franquista, italiana i alemanya van provocar 11.000 morts; els republicans i soviètics, 1.100 morts. I en aquells tres anys de guerra, la caiguda de la natalitat va ser de 576.000 persones.

17-VII-16, lavanguardia

En plena Guerra Civil, Catalunya tenia 3 milions d’habitants i va haver d’acollir entre 850.000 i 900.000 refugiats, cosa que va suposar un autèntic maldecap. No és l’única dada esgarrifosa. Segons els càlculs per comarques de Jordi Oliva, uns 38.500 soldats republicans van morir en combat (un 8% de la població masculina de 18 a 37 anys), per 2.900 franquistes. I segons el rigorós estudi de Solé i Sabaté i Villarroya hi va haver 8.352 morts per la repressió republicana (2.441 religiosos, 1.199 carlins, 281 membres de la Lliga i 213 de la CEDA, entre d’altres) i 4.200 per la repressió franquista posterior al 39. Altres estudis xifren en uns 10.000 els morts republicans en presons, batallons de treball, camps nazis i camps de refugiats.

17-VII-16, lavanguardia

2013

11

SEP

Lista de cuestiones del Comité contra la Desaparición Forzada sobre el Informe presentado por España.

Sírvanse informar qué medidas lleva adelante actualmente el Estado respecto de los familiares de personas desaparecidas durante la Guerra Civil y el régimen de Franco.

Hace unos días se hizo pública la “Lista de cuestiones en relación con el informe presentado por España en virtud del artículo 29, párrafo 1, de la Convención [Internacional para la Protección de Todas las Personas contra las Desapariciones Forzadas]”. En ella se incluyen diversos aspectos y puntos sobre los que el Comité contra la Desaparición Forzada requiere a España información adicional; siendo que bastantes de ellos coinciden con aquello que desde Rights International Spain ya pusimos de manifiesto ante el mismo Comité en el Informe que junto con la AEDIDH le remitimos el pasado marzo. Celebrando esta coincidencia, especial satisfacción nos causa comprobar que el Comité ha señalado expresamente que España debe remitirle información sobre las “personas desaparecidas durante la Guerra Civil y el régimen de Franco”. Dicho de otro modo, frente a la posición española que ya discutimos y denunciamos, el Comité viene a corroborar que como afirmamos, los Estados que han consentido en la Convención se encuentran obligados a cumplir sus disposiciones no sólo respecto a las desapariciones que hubieran comenzado tras su entrada en vigor, sino inmediatamente sobre todas aquellas que sigan cometiéndose.

Sobre este particular, en realidad puede decirse que el Comité ha solicitado datos adicionales sobre dos cuestiones. En primer lugar, y con carácter general, requiere el Comité a España:

“2. Sírvanse informar si recientemente hubo denuncias relativas a casos de desaparición forzada y, de ser el caso, sírvanse proporcionar información acerca de cómo se llevaron adelante las investigaciones y de sus resultados. Asimismo, y si los hubiere, sírvanse proporcionar ejemplos de jurisprudencia en la que se hayan invocado las disposiciones de la Convención.”

De manera más específica, demanda el Comité:

“22. (…) sírvanse informar qué medidas lleva adelante actualmente el Estado parte para la asistencia de los familiares de personas desaparecidas durante la guerra civil y el régimen de Franco en la búsqueda e identificación de los restos de sus seres queridos (art. 24).”

A este último respecto, valga recordar aquí el contenido íntegro del artículo citado; esto es, las obligaciones contraídas por España en virtud del artículo 24 de la Convención:

1) A los efectos de la presente Convención, se entenderá por "víctima" la persona desaparecida y toda persona física que haya sufrido un perjuicio directo como consecuencia de una desaparición forzada.

2) Cada víctima tiene el derecho de conocer la verdad sobre las circunstancias de la desaparición forzada, la evolución y resultados de la investigación y la suerte de la persona desaparecida. Cada Estado Parte tomará las medidas adecuadas a este respecto.

3)  Cada Estado Parte adoptará todas las medidas apropiadas para la búsqueda, localización y liberación de las personas desaparecidas y, en caso de fallecimiento, para la búsqueda, el respeto y la restitución de sus restos.

4) Los Estados Partes velarán por que su sistema legal garantice a la víctima de una desaparición forzada el derecho a la reparación y a una indemnización rápida, justa y adecuada.

5) El derecho a la reparación al que se hace referencia en el párrafo 4 del presente artículo comprende todos los daños materiales y morales y, en su caso, otras modalidades de reparación tales como: a) La restitución; b) La readaptación; c) La satisfacción; incluido el restablecimiento de la dignidad y la reputación; d) Las garantías de no repetición.

6) Sin perjuicio de la obligación de continuar con la investigación hasta establecer la suerte de la persona desaparecida, cada Estado Parte adoptará las disposiciones apropiadas en relación con la situación legal de las personas desaparecidas cuya suerte no haya sido esclarecida y de sus allegados, en ámbitos tales como la protección social, las cuestiones económicas, el derecho de familia y los derechos de propiedad.

7) Cada Estado Parte garantizará el derecho a formar y participar libremente en organizaciones y asociaciones que tengan por objeto contribuir a establecer las circunstancias de desapariciones forzadas y la suerte corrida por las personas desaparecidas, así como la asistencia a las víctimas de desapariciones forzadas”.

No es el momento de volver a recordar en detalle de qué modo España (no) ha hecho frente a estas obligaciones respecto a las víctimas de desaparición forzada de la Guerra Civil y el Franquismo; valga sencillamente reproducir lo que el mismo Tribunal Supremo ha reconocido al respecto. Así, según su Auto de 28 de marzo de 2012:

“… si hay algo inobjetable desde cualquier punto de vista —por imperativo del respeto debido a la dignidad de todas las personas (art. 10,1º CE), y hasta por razones de policía sanitaria mortuoria (D. 2263/1974, de 20 de julio)— es que los restos de quienes hubieran sufrido muertes violentas no pueden permanecer en el anonimato ni fuera de los lugares propios de enterramiento. Y tampoco cabe imponer a sus familiares el gravamen representado por tal clase de situaciones, moral y jurídicamente insostenibles.

Al respecto, el ordenamiento vigente arbitra recursos legales a través de los que —por más que su suficiencia se discuta— pueden canalizarse las acciones dirigidas a la satisfacción de los derechos de que se trata.

Así, (…) la Ley 52/2007, de 26 de diciembre, establece deberes para las administraciones, sin excluir, como no podría ser de otro modo, el acceso a la jurisdicción penal cuando procediere…”.


Como es de todos conocido, lo que el Tribunal Supremo califica de “inobjetable”, lo que señala como algo que “no cabe imponer” a los familiares-víctimas de desaparición forzada es precisamente la descripción indiscutible de lo que hoy sigue ocurriendo en España. Aun más, no en otro lugar que en el seno de ese mismo Tribunal es donde se ha afirmado  –Auto de 3 de febrero de 2010- que la referida Ley 52/2007 lo único que prevé es “la mera colaboración con particulares (…) respecto a la contribución de los poderes públicos (…) [con] las víctimas de la Guerra Civil y de la dictadura que le siguió”.

Considerar, en fin, que esta medida legislativa, esa supuesta “colaboración”, y el estado de cosas consiguiente, se acomoda de algún modo con el mandato previsto en el artículo 24 de la Convención que ya citamos, resulta evidente que es insostenible.

Respecto a lo que el Tribunal Supremo señala como “el acceso a la jurisdicción penal”, que nos llevaría a la pregunta del Comité sobre “cómo se llevaron adelante las investigaciones y (…) sus resultados (…) [en] casos de desaparición forzada”, es igualmente de todos conocido que, como ya hemos denunciado en varias oportunidades y el propio Tribunal Supremo ha confirmado finalmente, la inmensa mayoría de los procesos judiciales en España pueden resumirse de la siguiente forma: denuncia, archivo sin realizar la más mínima diligencia, recurso(s), desestimación, apelación, desestimación de la Audiencia Provincial, recurso al Tribunal Constitucional, inadmisión; todo ello, contando siempre con el visto bueno y apoyo del Ministerio Fiscal. Siendo los argumentos más extendidos en los últimos tiempos aquéllos que pueden condensarse en estas palabras que hacía suyas la Audiencia Provincial de Burgos; a saber: “1.- los delitos han prescito según el Código Penal vigente; 2.- la Ley de Amnistía de 1977 es aplicable a todos los asesinatos políticos anteriores a esa fecha; 3.- con toda seguridad, los autores han fallecido; y 4.- fuera de ello, el tratamiento de la memoria histórica no corresponde o compete a los Juzgados” (Auto de 18 de julio de 2010, Diligencias Previas Proc. Abreviado 304/2009, p. 6.).

Tras la lista de cuestiones remitidas por el Comité, queda ahora esperar a que España le suministre la información solicitada; todo ello de cara al examen final que se realizará en noviembre respecto a las “las medidas que ha adoptado para cumplir con las obligaciones que ha contraído en virtud” de la Convención Internacional para la Protección de Todas las Personas contra las Desapariciones Forzadas, según dispone el artículo 29 de la misma. En lo que a nosotros respecta, Rights International Spain continuará siguiendo este proceso de cerca, con la esperanza de que España reconozca el intolerable (en lo fáctico y en lo jurídico) estado de cosas en que se mantiene a las víctimas de desaparición forzada de la Guerra Civil y el franquismo, procediendo en consecuencia a corregirlo y a atender plenamente sus derechos. De no ser así, seguiremos trabajando con y ante el Comité en lo inmediato, hasta que en España se haga realidad, citando la misma Convención: “el derecho de las víctimas a la justicia, a la reparación (…) y a conocer la verdad sobre las circunstancias (…) y la suerte de la persona desaparecida (…) y, en caso de fallecimiento, [a] la búsqueda, el respeto y la restitución de sus restos”.