"Garzón, símbol", Jordi Graupera
El cas Garzón és el símbol de la justícia espanyola. És el símbol de l'arbitrarietat que tot ho impregna i ho corromp. El símbol d'una manera de fer i de ser que fa possible, alhora, que Garzón sigui culpable de prevaricació i víctima d'una persecució. I el símbol també del sectarisme que caracteritza la reacció de la majoria dels estaments polítics, acadèmics i periodístics davant qualsevol polèmica. Res de nou, ja ho sé, però sempre val la pena fer inventari.
L'ex jutge Garzón va ordenar que es gravessin indiscriminadament totes les converses d'uns acusats de corrupció que es trobaven a la presó preventiva, especialment les converses amb els seus advocats defensors. Aquesta violació de la confidencialitat, la llei i la doctrina només la permeten sempre que no es vulneri el dret de defensa, en casos molt especials, que han d'estar molt justificats i, des de 1994, limitats exclusivament als acusats de terrorisme. Que Garzón cregués que aquesta escandalosa violació del dret de defensa podria arribar a colar només indica que en el nostre sistema judicial són habituals les pràctiques pròpies de "règims totalitaris", com diu la sentència que ho condemna.
No és la primera vegada que Garzón protagonitza una d'aquestes pràctiques: en 1992, de cara als Jocs Olímpics, va ordenar la detenció indiscriminada de 38 independentistes catalans acusats de terrorisme. La gran majoria no van ser condemnats i van declarar haver estat torturats. Encara que tots haguessin estat culpables, Garzón tenia el deure investigar-ho i no ho va fer, malgrat els informis forenses. Anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg va condemnar a l'Estat espanyol per no investigar els fets, amb les evidències disponibles. Les explicacions de l'advocat de l'Estat que negaven la negligència -prevaricació?- de l'ex jutge van causar estupor a Estrasburg.
La pitjor conseqüència del cas Garzón és que les escoltes il·legals han obert una immensa via de fuita per als imputats del cas Gürtel. Tampoc és la primera vegada que una instrucció deficient de Garzón beneficia a un delinqüent. Més enllà d'això, està l'indici de persecució. Un jutge que veu normal una actuació així és un jutge emparat per un sistema. Per què no ho van processar quan Estrasburg va condemnar a l'Estat pel cas de les tortures? La diferència no està en el cas, està en la persecució. Ara, jutges conservadors i progressistes, per unanimitat, s'han d'haver cansat. Hi ha qui voldrà entendre-ho com un episodi més de la guerra esquerra-dreta, o més aviat, PSOE-PP, que es lliura a totes les institucions espanyoles. Pot ser. I és així que pertànyer a l'esquerra acaba significant fer els ulls grossos davant la violació del dret fonamental de defensa, mentre que posar en evidència la ignomínia d'un jutge prevaricador significa estar en la trinxera dels posfranquistas. Així són els espanyols. Garzón és el símbol del seu sistema.
11-II-12, Jordi Graupera, lavanguardia