BARCELONA RADICAL
radicalparty

Iraq: ignomínia per a Bush jr, per a Blair... i per a Aznar, què?

logoSi el Brexit és el resultat de la pèrdua de fe en el sistema pels qui no tenen res a perdre, l’Iraq en va posar els fonaments. I així ho ha certificat ara el llargament esperat informe de la comissió Chilcot, que estableix que el Regne Unit va anar a la guerra quan les opcions pacífiques encara no havien estat esgotades, quan no estava demostrat que Saddam tingués armes de destrucció massiva, quan l’ONU estava buscant una sortida al conflicte, quan l’exèrcit britànic no estava degudament preparat, i quan no hi havia cap pla per a l’endemà, com tampoc no n’hi ha ara per escenificar la sortida d’Europa.

The Iraq Inquiry LogoI tot per una promesa, la que Tony Blair li va fer a George W. Bush de “ser al seu costat, passi el que passi”, calculant encertadament que el seu interès personal (com s’ha demostrat amb el seu posterior enriquiment) consistia a posar-se del costat dels Estats Units quan, després de l’11-S, el president nord-americà va traçar una ratlla a l’ arena per separar amics i enemics. I, menys encertadament, que l’interès de la Gran Bretanya passava per preservar la sobrevalorada “relació especial” amb Washington, en comptes de seguir el sentit comú i les reso­lucions de l’ONU.

Números, que en aquest cas són importants. Set anys, els que sir John Chilcot ha trigat a elaborar l’informe (es diu aviat). Dos milions i mig de paraules, tres vegades més que les obres completes de Shakespeare. Deu milions de lliures, el que li ha costat a l’erari (és a dir, als contribuents) enmig de la més severa política d’austeritat que ha viscut aquest país des del final de la ­Segona Guerra Mundial. Mil euros, el que els membres del comitè han cobrat al dia per la seva feina. I això, siguem francs, per ratificar el que ja tothom sabia, i el que havien establert tres processos anteriors. Li queda a algú cap dubte de per què hi ha un divorci entre la gent i el ­sistema?

The Iraq Inquiry commiteePerò, en la llarga i inacabada sessió de psicoanàlisi dels britànics amb la seva història recent, hi ha ­coses que no és sobrer repetir una i mil vegades, i és el que fa l’informe Chilcot. Que Blair li va dir a Bush que “millor actuar ara i justificar més tard”. Que va coordinar amb Aznar una estratègia d’imatge per donar la impressió que feien tot el possible per evitar la guerra. Que l’aparell de seguretat i intel·ligència va ser pressionat per Downing ­Street per arribar a les conclusions que el primer ministre desitjava. Que ministres i diputats van ser ­intimidats per sufocar qualsevol ­indici d’oposició. Que els dubtes del Ministeri de Justícia sobre la legalitat de la guerra van ser ocultats. Que no hi va haver mai míssils nuclears iraquians preparats per arribar a territori britànic en 45 minuts, com es va dir. Que les conseqüències de la invasió van ser mal calculades. Que el conflicte ha contribuït a l’auge del fonamentalisme islamista, i de grups com Al-Qaida. Que almenys 160.000 iraquians van morir com a resultat directe dels atacs, i més d’un milió de persones es van quedar sense llar. Algú en dóna més? En la categoria de desastres de la política exterior britànica està a dalt de tot, al costat del fiasco de ­Suez i la pèrdua de les colònies nord-americanes. I ara, potser, el Brexit, tot i que per aquesta valoració encara haurem d’esperar.

Blair, a qui no li va faltar mai retòrica sinó en tot cas li va sobrar, va convocar una roda de premsa de gairebé una hora per defensar-se amb dents i ungles d’unes crítiques punyents que encara han deixat més tocada la seva reputació. El seu llegat polític està per terra, fet miques, com una vaixella de porcellana de Sèvres que se li hagués caigut a la serventa. D’aquell ídol de la socialdemocràcia que va convertir el Labour en un partit de centredreta no queden ni les ombres. El laborisme està a punt de partir-se en dos. A Escòcia, part dels seus seguidors han trobat refugi en l’independentisme. A Anglaterra, en l’UKIP. Les bases i el grup parlamentari no tenen res a veure.

L’ex-primer ministre va acceptar la “responsabilitat” de la guerra i va dir que sentia “més penediment i dolor del que pensen” per les seves conseqüències. Però la va justificar per enèsima vegada com un mal menor per –en un llenguatge que ja sembla molt gastat– “alliberar el ­poble iraquià del dimoni de Saddam i ­donar-li la llibertat i la democràcia” (és aquest de debò el resultat?). Va lamentar els “errors de planificació”, però va negar que hagués mentit i va assegurar que “havia actuat de bona fe i havia fet el que creia que estava bé”. I va concloure que, en cas de no haver-hi hagut intervenció, l’Iraq “seria ara molt pitjor, com Síria”. Els familiars dels 179 soldats britànics morts volen portar-lo al Tribunal de l’Haia per crims contra la humanitat.

7-VII-16, R. Ramos, lavanguardia

Sir John Chilcot és un ex alt funcionari britànic que el juny de 2009 va rebre l’encàrrec de fer un informe sobre l’actuació de l’administració Blair durant la Guerra de l’Iraq. La investigació pròpiament dita va durar dos anys i la redacció cinc més. Ahir, per fi, es van fer públics els 12 volums que ocupa l’informe, i el resultat és absolutament demolidor per a la figura de Tony Blair, en el seu dia estrella més brillant del firmament de l’esquerra europea. Sir Chilcot dictamina que Blair va decidir portar el seu país a la guerra, el març de 2003, sense haver esgotat les vies democràtiques i amb una informació sobre l’amenaça real que representava Saddam Hussein totalment exagerada. L’informe parla, de manera eufemística, d’“informació d’intel·ligència errònia”, però deixa entreveure que la suposada existència d’armes de destrucció massiva que podien arribar a Europa en 45 minuts no eren més que mentides pensades per justificar l’acció militar davant de l’opinió pública. I la prova definitiva que tot va ser un muntatge la trobem en un memoràndum que Blair va adreçar a George Bush el juliol de 2002 en què li deia: “Estaré amb tu, per al que sigui. [...] El que cal és desfer-se de Saddam Hussein”. Aquest llenguatge servil demostra que tots dos tenien decidit des de feia molt de temps la invasió, i que només calia crear les condicions per fer-la plausible. L’informe també subratlla que la planificació de la postguerra va ser desastrosa, cosa que, a més dels centenars de milers de morts que va provocar, va crear les condicions per a l’aparició d’un enemic molt més perillós que Saddam: l’Estat Islàmic.

L’informe Chilcot és una nova lliçó democràtica que ofereix la Gran Bretanya (va ser encarregat per Gordon Brown, successor de Blair i laborista com ell), i que contrasta molt amb el cas espanyol, on a ningú mai se li ha acudit demanar responsabilitats a José María Aznar per haver involucrat Espanya en aquella aventura. De fet, Aznar és l’únic de tots tres que no ha demanat disculpes per la guerra. Curiosament ahir ho va fer Jeremy Corbyn, que va ser un dels rostres de la campanya Stop the War el 2003, aquesta vegada com a líder del partit laborista. ¿Algú s’imagina Mariano Rajoy demanant disculpes per l’actuació d’un govern del qual ell, a diferència de Corbyn, formava part?

7-VII-16, ara

Abans de la foto de les Açores, José María Aznar ja s’havia colat en el cercle íntim de George W. Bush. Era el juny del 2002 i el llavors president espanyol es mostrava cofoi, amb el cigar a la boca i els peus a sobre de la taula, convidat pel nord-americà en una cimera del G-8 al Canadà, no per mèrits propis sinó en qualitat de president rotatori de la Unió Europea. Els tambors de guerra es van començar a sentir a principis de l’any següent, quan Washington va afirmar que el règim de Saddam Hussein tenia “armes de destrucció massiva”.

A Madrid i Londres van copiar la idea. Aznar i el llavors primer ministre britànic, Tony Blair, van fer tot el possible per convèncer els seus respectius conciutadans que, per evitar mals majors, el millor pla era una invasió de l’Iraq per acabar amb un règim autoritari amb una presumpta capacitat per atacar Occident. El 16 de març els tres mandataris es van reunir a l’illa portuguesa, amb el president José Manuel Durão Barroso d’amfitrió, per anunciar al món que la guerra era inevitable. No van servir de res les manifestacions de milions de persones en contra d’una guerra “il·legal”, i que no tenia el suport de l’ONU.

Del Trio de les Açores -el portuguès va refer carrera a la Comissió Europea i la participació del país va ser menor-, l’espanyol és el que menys autocrítica ha fet d’aquella guerra. Al contrari, el 2015 encara treia pit per reivindicar-ne l’èxit. “Espanya va sortir-hi guanyant”, escrivia en una carta al ministre d’Exteriors, i al·ludia als forts vincles amb Bush per no deixar-lo sol en un conflicte. “No es pot demanar ajuda a un amic i després, quan ell en reclama, negar-l’hi”, afegia.

Tretze anys després, Aznar continua sense articular cap disculpa pública ni entonar un mea culpa per una guerra iniciada sota una excusa -la de les armes de destrucció massiva- que es va demostrar falsa. “És evident que van anar a la guerra perquè ho volien. Tothom sabia que allò de les armes era mentida i que la capacitat d’atacar dels iraquians no era tan alta per atacar Londres”, sentencia Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB. Aquest expert en seguretat, però, creu que l’informe Chilcot “qüestiona” també Aznar, que, juntament amb els altres tres, queda com un “mentider compulsiu”.

Cap investigació a Espanya

Espanya ha sigut l’únic dels tres estats de la cimera de les Açores que, tret de les protestes als carrers i la crítica política de l’oposició, no ha revisat el paper en una guerra que en una dècada s’ha cobrat gairebé mig milió de persones -de les quals més de 120.000 eren civils- i ha desestabilitzat encara més el país i la regió amb la irrupció de nombrosos grups terroristes. Hi ha qui, des d’entitats en defensa dels drets humans, voldria veure Bush, Aznar i Blair davant del Tribunal Penal Internacional, responent per crims de guerra i contra la humanitat. Per a Vilanova, en canvi, “judicialment no hi ha marge” perquè “la decisió d’un país d’anar a la guerra” no es pot jutjar.

Als Estats Units es van crear dues comissions sobre l’Iraq, impulsades pel Congrés dels EUA i la Casa Blanca el 2004. Les seves investigacions, però, no van mirar si el govern de George W. Bush va mentir a la societat americana per justificar la invasió de l’Iraq, sinó que es van centrar en la qualitat de la informació dels serveis d’intel·ligència. Els informes es van iniciar després que un grup d’experts internacionals no trobessin les famoses armes de destrucció massiva que, segons va dir una vegada i una altra el govern de Bush, tenia Hussein.

Per tant, no es va fer cap escrutini sobre la veracitat de les declaracions del llavors president nord-americà i altres membres del seu govern. L’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, el gener del 2009, tampoc va suposar que s’obrís cap investigació. Obama, que com a senador va votar contra la invasió, va preferir girar full.

Bush i altres assessors seus només han admès que la informació d’intel·ligència que van rebre sobre les armes de destrucció massiva del dictador iraquià era errònia. Però no han assegurat mai que la invasió fos un error o que fos justificada a través de mentides. Els crítics amb la Guerra de l’Iraq, en canvi, afirmen que aquests errors són un mite, i que el que hi va haver és una campanya de desinformació, coordinada per la CIA, per impulsar un canvi de règim a l’Iraq.

7-VII-16, ara

  • Chilcot presenta les conclusions del seu informe, que consta de 2,6 milions de paraules. / J MITCHELL / EFE
Chilcot presenta les conclusions del seu informe, que consta de 2,6 milions de paraules. / J MITCHELL / EFE

"Sadam Hussein no era una amenaça immediata el març del 2003", quan es va prendre la decisió d'envair l'Iraq, i la intervenció militar en aquell moment "no era l'últim recurs". Aquesta és una de les conclusions a les quals ha arribat la investigació parlamentària britànica sobre l'actuació del govern de Tony Blair en la intervenció militar a l'Iraq que va arrencar el 2003 amb els Estats Units i Espanya.

Segons ha explicat aquest matí de dimecres Sir John Chilcot, que ha liderat la comissió que ha emès l'informe que porta el seu nom – informe Chilcot–, el govern de Blair "va decidir anar a la guerra sense haver exhaurit totes les opcions pacífiques per desarmar" el govern iraquià.

L'informe també conclou que hi va haver "errades" en la planificació militar posterior a la invasió i que "la valoració que es va fer sobre l'existència d' armes de destrucció massiva a l'Iraq tenia una certesa no justificada".  

  • Manifestants amb les caretes de Bush i Blair tacades de sang, avui al barri de Westminster de Londres. / WILL OLIVER / EFE
Manifestants amb les caretes de Bush i Blair tacades de sang, avui al barri de Westminster de Londres. / WILL OLIVER / EFE

Segons la investigació, Blair "va sobreestimar les seves capacitat d'influir en les decisions dels Estats Units a l'Iraq", i tot i que al principi va intentar convèncer el seu homòleg nord-americà, George W. Bush, de canalitzar la intervenció a través de l'ONU, de seguida es va apuntar a la política de la Casa Blanca inspirada pels atacs de l'11-S a Nova York.

En una de les seves comunicacions, el 28 de juliol de 2002 –prop d'un any abans de la invasió–, Blair li va escriure a Bush: "Amb tu, el que sigui", segons ha explicat Chilcot, que tot i així ha assegurat que la comissió no ha determinat si la guerra era legal o no, ja que això és competència dels tribunals internacionals. El que sí que va dir és que "les circumstàncies en què es va decidir que hi havia base legal per a la intervenció militar estaven lluny de ser satisfactòries".

 

  • Familiars dels soldats britànics morts a l'Iraq mostren fotografies de les víctimes a les poetes on Chilcot ha presentat el seu informe. / SEAN DEMPSEY / EFE
Familiars dels soldats britànics morts a l'Iraq mostren fotografies de les víctimes a les poetes on Chilcot ha presentat el seu informe. / SEAN DEMPSEY / EFE

Segons Chilcot, la capacitat de l'Iraq per desenvolupar armes nuclears es va jutjar "amb una certesa que no estava justificada". "La intel·ligència britànica hauria d'haver deixat clar a Blair que no era segur que l'Iraq pogué desenvolupar aquests tipus d'armes", ha dit Chilcot, tot i que ha advertit que el llavors primer ministre britànic sí que "estava advertit que una intervenció militar augmentaria l'amenaça d'Al-Qaida sobre el Regne Unit i que una invasió podria suposar que aquestes armes acabessin en mans de terroristes".

Claus per interpretar l'informe Chilcot

Quan Blair es va entrevistar amb Bush a Texas el 2002 "la política formal era encar a la de contenir Sadam Hussein, però hi havia hagut un canvi profund en la intel·ligència del Regne Unit" que s'inclinava a dir que el president iraquià "no podia ser deposat sense una invasió" i "un pla de contingència per a una invasió havia començat". "Blair veia la seva aliança amb els Estats Units com una forma d'influir en Bush", ha apuntat Chilcot.

Poc després, Blair va escriure a Bush per dir-li "amb tu, el que sigui", però per advertir també que "si calia una coalició militar" calia passar primer per l'ONU. Poc després es va aprovar la resolució 4041 de l'ONU, que donava un ultimàtum a Hussein per desarmar-se o afrontar les conseqüències.

"Però al desembre, no obstant això, Bush va decidir que la feina dels inspectors de l'ONU a l'Iraq no havia aconseguit els resultats esperats i que calia prendre acció militar. Al gener, el Regne Unit accepta el calendari dels Estats Units i conclou que el més probable és la guerra", ha relatat Chilcot.

Blair, de "bona fe"

Blair, que en una entrevista a la cadena CNN havia demanat "perdó" pels danys ocasionats arran de la invasió, ha afirmat aquest dimecres que assumeix "tota la responsabilitat" per qualsevol error comès en la guerra, "sense excepció ni excuses"

 

En una declaració divulgada avui després de la publicació de l'informe sobre la guerra, Blair s'escuda en el fet que va prendre la decisió de "bona fe" i per a l'"interès" del seu país.

L'exmandatari afegeix que l'informe conté crítiques a la preparació, la planificació i la relació del país amb els Estats Units, però que requereixen unes respostes "serioses" que farà en el moment oportú. "Vaig a assumir tota la responsabilitat per qualsevol error sense excepció o excusa. Alhora, diré per què, però jo crec que va ser millor treure Saddam Hussein, i perquè no crec que aquesta sigui la causa del terrorisme que veiem avui, ja sigui al Pròxim Orient o en qualsevol part del món", addueix Blair.

Qui també ha donat la seva opinió sobre l'informe Chilcot ha estat el primer ministre britànic, David Cameron. El 'premier' sortint ha afirmat que cal "aprendre la lliçó" que deixa la guerra de l'Iraq i que tots els diputats que van votar a favor de la invasió de l'any 2003 "han d'assumir la seva part de responsabilitat". Tot i així, també ha reconegut les dificultats que sempre tenen les intervencions militars i la planificació del postconflicte.

7-VII-16, ara