BARCELONA RADICAL
radicalparty

"L’Iraq de Blair, Bush jr i Aznar, una aventura criminal", Tomás Alcoverro

Després dels centenars de milers de civils morts, de la devastació i desmembrament de l’Iraq que es va iniciar el 2003, encara es debat sobre la decisió de Tony Blair, llavors primer ministre del Regne Unit, de fer costat al president nord-americà George W. Bush en la invasió de l’antiga terra de Mesopotàmia per tal d’enderrocar el rais Saddam Hussein. Des de l’atac d’ Al-Qaida contra els EUA l’11 de setembre del 2001, bufaven vents bel·licistes, i Bush va aconseguir el suport de Blair, Aznar i Berlusconi per atacar l’Iraq i posar fi a Hussein. Anys abans, el rais havia estat vist com el sentinella d’ Occident contra l’amenaça de la revolució iraniana. Però ara, Bush i Blair creien que estaven legitimats per democratitzar l’Iraq i convertir-lo en un exemple per a la resta de països àrabs. Amb la mentida que Saddam amagava armes de destrucció massiva, i malgrat que l’ONU no havia trobat res en les seves minucioses inspeccions, Bush i Blair es van embarcar en una aventura criminal que ha portat les pitjors hecatombes i des­truccions de la història contemporània de l’ Orient Mitjà , exceptuant la llarga guerra entre l’Iraq i l’Iran .

El poeta sirià Adonis, en el seu magnífic llibre Violència i islam, assegura que “ Occident s’apro­fita del clima de guerres i de ­conflictes que pateix el món àrab a fi i efecte d’enriquir-se, intentant d’aquesta manera defugir la seva crisi econòmica i social. Tracta els àrabs com si fossin ninots o marionetes, i no com a amos de si mateixos”.

A aquella croada es van oposar França, Alemanya, el papa Joan Pau II i milions de persones que van sortir al carrer a tot el món, però Bush i Blair van prendre la decisió de fer la guerra i la van complir contra vent i marea fins al final.

Els militars britànics van ­tornar així a l’Iraq que havien ­dominat durant uns anys a ­conseqüència dels acords de ­Sykes-Picot (1916), incloent-hi Mossul i els jaciments de petroli adjacents.

La decisió d’anar a la guerra va ser imposada pels governants occidentals en contra de molts informes de diplomàtics acreditats a Bagdad, que van advertir als seus despatxos sobre les terribles conseqüències de l’ocupació i la dificultat de preservar l’estabilitat després de Saddam. Washington i Londres, per exemple, havien apostat per uns polítics iraquians exiliats, desarrelats del seu país, com a futurs dirigents de la república.

Després que el president Bush donés, triomfalment, per acabada la guerra va començar l’infern per a la població. Paul Bremer, alt comissari dels Estats Units a Bagdad, a qui li agradava calçar botes altes i posar-se un barret de cowboy, va tenir la idea de desmantellar, de cop, l’exèrcit, les forces de seguretat, el partit Baas, que havia governat durant diverses dècades, fent taula rasa del que havia estat l’estructura estatal de l’Iraq.

Amb aquesta decisió va obrir la capsa de Pandora de tots els ­conflictes ancestrals, confessionals i ètnics, d’una població composta per xiïtes, sunnites, kurds, turcmans, cristians i yazidites, els mal anomenats adoradors del diable.

És culpable afirmar ara que era impossible preveure llavors els desastres que provocaria buidar un Estat, per dictatorial i infernal que fos, de totes les seves vitals institucions públiques.

La Gran Bretanya havia estat una potència colonial a l’Iraq, en els anys inicials de la seva monarquia haiximita. Coneixia la força dels musulmans xiïtes, els que més van combatre contra les seves tropes. No era una nouvinguda entre aquest conglomerat de creences religioses i identitats ètniques, que caracteritza la regió del Llevant àrab antigament anomenada Bilad el Cham.

Tony Blair, deixant-se portar pel corrent de l’hora, fent cas omís a les prudents advertències que una guerra provocaria un engranatge de nefastes conseqüències internes i regionals, va encoratjar l’ofensiva i l’ocupació militar aliada.

Als que decideixen les guerres no els fan efecte les morts i la devastació dels seus pobles. L’ Orient Mitjà s’ha convertit en un ­infern inextingible i banal. Les seves causes són profundes, es remunten a dècades passades, a la divisió colonial, a la creació de l’Estat d’Israel, a la manipulació política de l’islam, als freqüents atacs militars dels Estats Units, a la corrupció de les seves elits governants, a les seves identitats assassines, a l’explosió demogràfica i a la pauperització.

Aquesta és una terra propícia per als gihadistes que fomenten el caos i exerceixen el seu tenebrós poder en nom de l’islam, d’un Déu de revenja i de la seva passió per esclafar l’altre. El projecte del progrés segons aquesta versió és islamitzar el món, abandonar la individualitat i dissoldre’s en la comunitat de creients.

Saddam Hussein va ser jutjat, condemnat a mort i penjat a la forca per ordre d’un tribunal iraquià, constituït sota l’ocupació militar dels Estats Units. Que Tony Blair hagi ara de donar un protocol·lari mea culpa és el mínim que podem exigir-li.

7-VII-16, T. Alcoverro, lavanguardia