BARCELONA RADICAL
radicalparty

esperpéntica impunidad en el asunto Fernández Díaz-de Alfonso (X. Antich & G. Serra)

De la picaresca a l'esperpent

No estranya que les dues grans aportacions d’Espanya als gèneres de la literatura europea hagin estat la picaresca i l’esperpent. Com no estranya tampoc que aquests dies les xarxes s’hagin vist envaïdes per una citació de Ramón María del Valle-Inclán, davant l’intent desesperat per comprendre l’incomprensible increment de vots del Partit Popular tot i haver-se conegut el contingut de les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, en el que ja constitueix, sens dubte, el cas més escandalós en la precària i defici­tària democràcia espanyola d’orquestració, des dels més alts aparells de l’Estat, d’una campanya sistemàtica d’assetjament polític i manipulació informativa contra opositors polítics amb la voluntat de destruir-los.

La citació procedeix de l’escena catorzena de Luces de bohemia, quan un lúcid enterramorts dispara una sentència inapel·lable: “A Espanya el mèrit no es premia. Es premia els qui roben i els pocavergonyes. A Espanya es premia tot el que és dolent”. En realitat, ja abans, al despatx mateix del ministre de la Governació, un Max Estrella indignat havia proferit a crits unes paraules d’inquietant actualitat: “Tenen vostès una policia reclutada entre la canalla més canalla!”.

Potser el més preocupant de tot plegat no sigui la verificació d’una sospita estesa de manera generalitzada, sinó més aviat la confirmació d’un diagnòstic, emès en el seu moment per Felipe González com a president del Govern, segons el qual “l’Estat de dret també es defensa des de les clavegueres”. Preocupant, sí, certament. Perquè el que ja assoleix la categoria d’indecent és que, mentre que el Parlament de Catalunya ha cessat de manera fulminant el cap de l’Oficina Antifrau, el Congrés dels Diputats espanyol, al contrari, no hagi forçat una mesura anàloga respecte al ministre de l’Interior, sinó que fins i tot, a través de la Mesa de la Diputació Permanent, hagi rebutjat, amb els vots del Partit Popular, PSOE i Ciutadans, la simple compareixença del ministre de l’Interior per donar compte del contingut d’unes manifestacions que han escandalitzat a les persones decents que s’han molestat a escoltar-les. Per no recordar que, a hores d’ara, el tan diligent, en altres oca­sions, fiscal general de l’Estat no hagi iniciat com a mínim diligències per conèixer la versemblança de les accions i iniciatives que el propi ministre confessa motu proprio, i que suposen, sens dubte, pràctiques que cap Estat de dret no pot ni tan sols tolerar.

Unes pràctiques, en qualsevol cas, similars a les d’aquelles bandes de gàngsters de Nova York, coneguts com a Àngels del Pantà ( Swamp Angels), “que rondaven per entre laberints de clavegueres”, de les quals va parlar Jorge Luis Borges a la seva Historia universal de la infamia.

La literatura europea ha deixat, al llarg dels segles, testimoni suficient de la grandesa i la desmesura de certs malvats, que fins i tot podien acabar resultant fascinants, com reconeixen a propòsit del Ricard III de Shakespeare Jordi Balló i Xavier Pérez en aquell llibre deliciós, El món, un escenari. Shakes­peare: el guionista invisible: “Un malvat ben traçat pot crear una complicitat amb el ­públic superior a la que aquest pugui sentir pels representants d’un hipotètic bàndol bondadós”.

Les converses filtrades entre Fernández Díaz i De Alfonso, tot i això, no tenen gens de grandesa, sinó al contrari: perquè, més enllà del que diuen... com parlen aquests personatges! Algun especialista s’hauria d’entretenir a comparar la transcripció de les seves paraules amb el lamentable i penós nivell d’expressió del delirant agutzil Dogberry, en el shakespeareà Much ado about nothing. Fins i tot des de la perspec­tiva lingüística, digna d’anàlisi: en un castellà lamentable, imprecís i buit, d’un vocabulari tronat i caspós, trufat de deixadesa, i amb una sintaxi que avergonyeix, els dos truans ofereixen, en seu ministerial!, la confirmació no només que per la boca mor el peix, sinó que la parla és l’autèntic mirall de l’ànima. Com va escriure Jean Améry, “un no pot menjar merda i cagar or”.

Marx ja va anticipar, al principi d’ El 18 Brumari, una formulació que faria fortuna: “Hegel diu, en alguna part, que tots els grans fets i personatges de la història universal es repeteixen, per dir-ho d’alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d’afegir-hi: la primera, com a tragèdia, i la se­gona, com a farsa”. La qual cosa, traduïda per Valle-Inclán, també en Luces de bohemia, podria quedar així: “Els herois clàssics reflectits als miralls còncaus donen l’esperpent”.

Faria bé Jorge Fernández Díaz, digne representant de la tan cristiana tradició dels sepulcres blanquejats, de rellegir De civitate Dei (IV,4,1) de sant Agustí: “Remota itaque iustitia, quid sunt regna, nisi magna latro­cinia?”. És a dir: “Si, dels governs, en traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?”. Un Estat que manté aquest home com a ministre de l’Interior mereix el més absolut dels menyspreus.

4-VII-16, Xavier Antich, lavanguardia

No pot quedar en no res

Si l’any passat vora 100.000 persones van marxar d’Espanya buscant un futur millor, aquest any prometen ser legió. Però no marxen, fugen.

No pot ser que l’afer de les converses del ministre Fernández Díaz amb el fins aquest dimecres director de l’oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, quedi en no res. Alguns comentaristes asseguren que l’encara responsable del Ministeri d’Interior no repetirà al pròxim gabinet de Rajoy, com si el fet de no seguir com a ministre ja fos un càstig sufi­cient. Daniel de Alfonso ha estat destituït de forma fulminant pel Parlament de Catalunya. No pot ser que aquí s’acabi tot. Dins la llarga llista d’indignitats que hem hagut de suportar per part de dirigents polítics i responsables administratius, aquest cas ha superat i molt la línia de flotació del fàstic i la iniquitat.

Dos ministres de Rajoy han hagut de marxar. José Manuel Soria, per sortir als papers de Panamà i disparar-se un tret al peu amb l’embolic de contradiccions que va oferir públicament intentant explicar-ho. I Ana Mato, la ministra que va resistir tità­nicament durant més de cinc anys malgrat ser investigada dins la trama Gürtel per ­haver-se aprofitat presumptament dels ­diners robats pel seu marit llavors, Jesús Sepúlveda. Ras i curt: la que no va veure que tenien un Jaguar aparcat al garatge i va trobar molt bé gastar-se prop de cinc mil euros en confeti.

Però aquí no estem parlant de corrupció econòmica, estem parlant de corrupció moral. Fernández Díaz va jurar, com a catòlic, complir i fer complir les lleis espanyoles davant un crucifix. I davant el cap de l’Estat i el ministre de Justícia, notari major del regne, ja que hi som. I hem escoltat fins a la nàusea com, ignorant aquestes lleis, busca de totes les maneres possibles inventar-se delictes a partir d’indicis, sospites o xafarderies, per fer mal a rivals polítics o enemics ideològics.

Sento Celia Villalobos, exministra i exvicepresidenta del Congrés, assegurar que els catalans han “revalidat” les explicacions donades per Fernández Díaz. Els vots de diumenge passat han blanquejat, doncs, el sepulcre on ha quedat enterrada l’ètica i la moral de l’encara ministre. No pot ser que el seu únic càstig sigui no repetir al càrrec i marxar cap a casa amb la satisfacció d’haver­ complert amb l’encàrrec que li van fer. ¿O és que el ministre de l’Interior va per lliure i va decidir ell solet posar fi als líders independentistes per la via civil o per la ­militar, en expressió d’Eduardo Inda, un dels periodistes de capçalera dels dos ­conxorxats?

Daniel de Alfonso ha estat destituït pel Parlament que va menysprear en una de les compareixences més barroeres, despec­tives i desdenyoses que s’han vist mai. El seu servilisme llagoter al despatx del ministre, la seva manca d’escrúpols a l’hora de vendre pare, mare o germà per tal de complaure’l i el nul respecte a la legalitat o una simple lleialtat davant l’administració que el va nomenar i li paga el sou no poden quedar impunes. No pot ser que de Alfonso, magistrat en excedència, es reincorpori a la carrera judicial com si res i ens el trobem aviat dictant jurisprudència moral a través de les seves sentències.

No pot ser, no pot quedar en no res. Per ­decència.

3-VII-16, Gloria Serra, lavanguardia