L’etern retorn quietista del Procés ens aboca de nou al déjà vu del #pressingCUP. Però l’existència repetida, ho sabia Zaratustra, no és ben bé una fotocòpia del mateix, perquè les petjades del passat sempre acaben modificant els camins per on anem tirant. Darrerament, la histèria convergent i el processisme militant s’han exercitat en responsabilitzar els cupaires de frenar la secessió, de la batalla campal del barri de Gràcia, de l’enfonsament del Titànic i fins i tot d’haver assassinat el faldiller Kennedy. Analitzat des de la perspectiva de Junts pel Sí, els cupaires haurien tornat al sender del caprici i l’afany destructiu, encastant un veto infantil als pressupostos per pura afició al vodevil i un amor exacerbat a la muntanya russa. Caricaturitzar Anna Gabriel en un Polònia perpetu podrà servir per enaltir el narcisisme d’alguns junters, però algunes intel·ligències del nostre primer grup parlamentari mereixen un pèl més de sagacitat.
El deliri present de la política catalana té el seu origen en una declaració, la del 9N, que la majoria dels diputats de la tribu, tret d’alguns independents i del president Puigdemont, van signar sabent que esdevindria paper mullat. És del tot comprensible que els cupaires s’enrabiïn al veure convergents que frivolitzen amb el termini de divuit mesos i és ben lògic que la CUP empri els pressupostos i jugui amb els aldarulls de Gràcia per injectar tensió als processistes somorts. Avui ja podem dir que la CUP no s’errava en obligar Artur Mas a abandonar la presidència: vistes les declaracions autonomistes de l’antic president i les evidents temptacions d’ordir una Convergència amb un nou nom i idèntiques tares, hauríem d’abraçar els cupaires quan els trobem al carrer per haver escapçat un camí que només ens hauria dut de nou al neo-federalisme. La CUP ens ha salvat de l’autocomplaença, i això s’ha d’agrair sense embuts.
Resulta simpàtic que tot déu critiqui l’assamblearisme i els empats cupaires, que tenen una dosi daliniana innegable, i passi de puntetes per la majoria de les dinàmiques quasi dictatorials que encara sobreviuen als partits catalans. Com a bon partit cristià, la CUP no està vetant els pressupostos per fer nosa (o, per dir-ho bé, no només està impedint la seva tramitació), sinó per tornar la puresa a un Procés que viu en l’autocomplaença de crear estructures d’estat mentre dilata innecessàriament la convocatòria del Referèndum Unilateral. La CUP potser és passa de praxi i d’ortodòxia en les formes, però ho fa perquè coneix perfectament les tendències retòriques del nacionalisme català. Si la bilis contra la CUP dels opinaires convergents s’hagués aplicat als anys en què Mas treia pit d’estructures d’estat mentre la hisenda catalana tenia menys entitat que la d’Extremadura, tot hauria avançat molt més i sense tanta cabriola en l’últim minut.
Carles, tu que creus en tot això del 9N, accepta’m només un consell: convoca el Referèndum Unilateral i la CUP et votarà fins i tot la privatització de l’Hospital Clínic i la santificació de la Moreneta. La resta, Kafka.
6-VI-16, http://www.bernatdedeu.cat/2016/06/cup-no-lenemic/