ens enterrem en la nostra basura (i no ens fa res)
L’existència d’abocadors il·legals a Espanya ha donat peu a tres expedients de la Comissió Europea (iniciats el 2006, 2011 i 2015). El del 2006 està en fase de demanda; el del 2011 ja té resolució; i el del 2015, en fase prèvia, afecta 61 abocadors d’11 comunitats (només se’n deslliuren Catalunya, Galícia, Castella-la Manxa i La Rioja). El ministeri afirma que ha “articulat ajuts econòmics per impulsar l’adaptació d’aquestes instal·lacions” al més ràpid possible a la normativa. Però subratlla que són les comunitats autònomes i els ajuntaments els responsables de l’autorització, la inspecció, el control i la sanció. Les resolucions que han acabat en expedients de la Unió Europea s’expliquen “també perquè el ministeri no ha fet el seguiment d’aquests incompliments, ni ha adoptat un sistema d’alerta primerenca per avisar els ajuntaments quan ho feien malament –diu Víctor Mitjans director d’estudis de la Fundació per a la Prevenció dels Residus–. Les administracions, de vegades, se’n renten les mans, perquè la solució del problema comporta maldecaps, buscar un nou abocador o entrar en conflicte amb la concessionària. És més fàcil amagar el cap sota l’ala”.
30-V-16, A. Cerrillo, lavanguardia
La major part dels residus municipals domèstics generats a Espanya encara van a abocadors: el 55 per cent, segons Eurostat, o més del 60 per cent, segons altres experts. Aquesta dada posa en evidència el llarg camí que encara queda per recórrer per incentivar el reciclatge de materials. L’incendi de milions de tones de pneumàtics sense reciclar a Seseña (Toledo) exemplifica la mala gestió dels rebutjos, encara que en aquesta instal·lació s’acumulaven només rodes utilitzades sense esperança de reaprofitament.
A Espanya, les administracions han preferit construir camps de futbol, aeroports i altres equipaments, mentre que el correcte tractament de les escombraries municipals ha estat relegat, segons els experts consultats. La recollida separada municipal de residus “estaria al voltant del 18,4 per cent”, diu el Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient. Només a Catalunya es recullen selectivament de forma generalitzada i s’aprofita la fracció orgànica, clau per reduir
la necessitat d’abocadors.
Un exemple flagrant d’aquestes carències ha estat la recent sentència del Tribunal de Justícia de Luxemburg de la Unió Europea, que ha condemnat Espanya pel mal condicionament de trenta abocadors de residus municipals que no complien els requisits de la directiva comunitària del 1999. Espanya tenia nou anys per adequar els abocadors municipals a la legalitat europea introduint les corresponents mesures (impermeabilització de terres, tractaments d’aigües i lixiviats per no contaminar el subsòl, recuperació del gas metà...), tot això per evitar els impactes ambientals. Tantmateix, l’adequació de la instal·lació no s’havia fet en gaires casos quan acabava el termini, el 2008.
Al llarg d’aquest procés, molts van poder ser legalitzats, però trenta –dinou dels quals a Andalusia– van continuar sense adequar-se, principalment perquè no complien les condicions que han de tenir per ser clausurats (ja que un cop segellats han d’estar sotmesos a control durant anys...). El ministeri va indicar a aquest diari que en vint-i-un d’aquests abocadors les obres ja estan concloses, en quatre finalitzaran aquest any i quedarà pendent el condicionament dels altres cinc abans que acabi el 2017.
“En alguns casos l’abocament de residus municipals encara es fa de forma incontrolada, en dipòsits no autoritzats o en abocadors clausurats de forma defectuosa”, diu Carlos Arribas, portaveu d’ Ecologistes en Acció. Carlos Arribas es refereix per exemple a l’enterrament d’escombraries clandestí en unes finques agrícoles a Oriola vinculades a la planta de tractament d’ Abanilla ( Múrcia). “A terra es van obrir rases, es van llançar les escombraries, es va tapar i es van sembrar cítrics a sobre”, explica Arribas. A la planta de tractament d’ Abanilla s’acollien les escombraries dels municipis propers a preus baixíssims però, com que no hi havia espai ni capacitat de tractament, els rebutjos es desviaven cap a les finques properes, on es van enterrar les escombraries, segons va denunciar Ecologistes en Acció. Cinc persones han estat imputades pel jutjat de Cieza, a Múrcia.
Un altre problema detectat és el fet que, sovint, el dipòsit dels residus municipals es fa sense un tractament previ d’aquests materials per reaprofitar-los (i reduir la càrrega que va a l’abocador). S’estima que el 40 per cent de les escombraries de la Comunitat de Madrid es porten a l’abocador sense que hi hagi una selecció o aprofitament previ adequats (amb la qual cosa s’incompleix la directiva comunitària del 1999), afegeix Arribas. Aquests tractaments previs poden servir per recuperar materials, produir compost o obtenir biogàs (que s’utilitza per produir electricitat), entre d’altres.
Així mateix, Adega, una organització conservacionista de Galícia, ha denunciat al Parlament Europeu la “ineficient” gestió i l’incompliment de la directiva europea a l’abocador d’escombraries de Cerceda (a prop d’ A Coruña), en mans de l’empresa semipública Sogema, on es porten rebutjos municipals de tot Galícia. “Un 50 per cent de les escombraries es cremen a la incineradora i el que no es pot cremar, que és l’altre 50 per cent, es porta a abocador sense tractament previ”, diu Fins Ereixas, portaveu d’ Adega. “A més, la incineradora no compleix els mínims d’eficiència energètica per ser considerada una veritable planta de valoració energètica” (destinada a produir electricitat), afegeix. El seu baix factor de rendiment energètic fa que sigui equiparada per la UE
a una planta d’eliminació de residus, per la qual cosa els rebutjos haurien de ser tractats prèviament.
De la mateixa manera, la major part dels residus de Bizkaia que van a la planta incineradora de Zabalgardi no se sotmeten a un aprofitament previ, encara que en aquest cas la planta té un índex de rendiment energètic acceptable per ser considerada una planta d’ avaluació.
“En el conjunt d’ Espanya, amb prou feines s’ha fet inversió en plantes de tractament, amb l’excepció de Catalunya”, diu Carlos Arribas. Amb prou feines s’ha desplegat la recollida selectiva de la matèria orgànica. Pràcticament, només Catalunya de forma generalitzada, així com zones del País Basc, les Balears i pocs punts més recullen selectivament i aprofiten la fracció orgànica.
“Les administracions no han posat sobre la taula els instruments necessaris per garantir l’aprofitament de la fracció orgànica”, coincideix Víctor Mitjans, director d’estudis de la Fundació per a la Prevenció dels Residus. Fonts de la Generalitat afirmen que a Catalunya s’han invertit uns 1.000 milions d’euros en els últims vint anys en instal·lacions de tractament i en ajuts als ajuntaments per a aquesta finalitat. “A Espanya no hi ha hagut la mateixa preocupació; s’ha donat prioritat a
un altre tipus d’instal·lacions”, afirma Josep Maria Tost, director de l’ Agència de Residus de Catalunya.
Mentre que a Espanya “més del 60 per cent de la recollida va a abocador, a Catalunya hem aconseguit recollir selectivament més de 40.000 tones de matèria orgànica a l’any del total de 3,3 milions de residus”, afegeix.
Tota aquesta situació ha de comportar nous esforços de millora, ja que la directiva comunitària obliga a reduir el volum de rebutjos que van a dipòsit controlat. Concretament, com a molt tard el 16 de juliol d’aquest mateix any, la quantitat total de residus urbans biodegradables (orgànica, paper i cartró) que poden ser destinats a abocador no pot superar el 35 per cent dels residus biodegradables que es generaven el 1995. I de cara al 2030 la UE estudia retallar aquest percentatge a un 10%.
L’objectiu de la directiva europea d’abocadors (1999) era garantir que es complissin les condicions tècniques per a una correcta gestió d’aquestes instal·lacions. “Però si s’ha incomplert moltes vegades, ha estat per l’enorme separació que hi ha entre els dictats de Brussel·les i les polítiques municipals, especialment els ajuntaments més despoblats i allunyats del centre de les decisions”, diu Víctor Mitjans.
La pressió social i política per afavorir la correcta gestió dels rebutjos s’ha anat diluint al llarg de la cadena. “A les comunitats autònomes on no s’exerceix pressió perquè els ajuntaments actuïn adequadament, ningú no demana comptes de la inacció”, diu Mitjans.
30-V-16, A. Cerrillo, lavanguardia
L’abocador de Seseña (Toledo) és el clar exemple de la política mediambiental que encara perviu a Espanya: molt parlar del medi ambient mentre es permeten actuacions injustificables. Cap administració no pot dir que no sabia que en aquest municipi (després ampliat fins a Valdemoro, a Madrid) no hi havia l’abocador de pneumàtics il·legal més gran d’ Espanya, amb el perill que això comportava per a la població del sud de Madrid en cas d’incendi. Una dècada després que aquest c ementiri fos declarat il·legal, els milions de rodes encara continuaven allí i el foc (intencionat) va fer el que els ecologistes havien denunciat una vegada i una altra davant la inacció dels governs de torn, omplir l’aire de partícules contaminants. Les administracions diuen que l’aire que respiren els veïns no és perillós, però els nens no han pogut anar a l’ escola durant dies, els piquen el coll i els ulls i tenen un regust de boca estrany. Els ecologistes donen dades preocupants: els nivells de benzè estan disparats, així com les partícules en suspensió. I no només a Seseña, també en altres poblacions com Aranjuez o Fuenlabrada. Segons Ecologistes en Acció, a l’estació de l’ escola d’ El Quiñón (a la macrourbanització d’ El Pocero, a uns 600 metres de l’abocador) es va registrar un pic de 102,98 mg/m3de benzè, amb el qual es va superar 20 vegades el valor límit legal anual (5,1 mg/m3) i es va triplicar el més alt registrat en tot el 2015 a Espanya, a l’entorn de la refineria de Puertollano.
El valor mitjà diari més alt registrat a la Comunitat de Madrid l’any 2015 va ser de 5,1 mg/m3. També a El Quiñón es van registrar pics molt alts de partícules en suspensió, de 390 mg per m3.
30-V-16, A. Cerrillo, lavanguardia