BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Fratricidi", Pilar Rahola

...diferent segle, diferents contingències i protagonistes però una impressionant i decebedora capacitat de cometre els mateixos errors, la qual cosa vol dir que no aprenem res de les lliçons de la història. El 1901 és, pels historiadors, l’inici de l’estructuració política del catalanisme, quan, amb la fusió del Centre Nacional Català i la Unió Regionalista, neix la Lliga de Cambó i Prat de la Riba. També és l’inici del lerrouxisme populista, que, tot i que encara no havia agafat el caire de moviment fortament espanyolista, ja treia els ullals. Ras i curt, la Lliga va arribar, va guanyar de manera contudent –tot enviant els “quatre presidents” a les Corts, amb el Doctor Robert com a brillant cap de colla–, va iniciar un procés de baralla interior, es va trencar pel mig i va perdre, donant pas a la consolidació del lerrouxisme. Després tornaria a guanyar les municipals, es formaria la Solidaritat Catalana, com a necessitat d’unió urgent de tot el catalanisme, i la història es repetiria amb ­precisió matemàtica: unió, victòria, baralla, desunió, derrota… Pel bell mig, el paradigma clarament espanyolista de dreta-esquerra contaminaria la dualitat catalanisme-espanyolisme, que determinava la normalitat catalana.

Tot és molt vell, tant els esforços de la unió del nacionalisme com la persistent tendència a la desunió, en general atiada per les diferències ideològiques i les ambicions personals. Com són igual de vells la resta de factors: la reacció histèrica de l’espanyolisme més acèrrim, només aixecar el dit el catalanisme; i l’obsessió esquerranosa de fer la revolució abans de tenir la llibertat. Però el pitjor era el factor x que marca amb foc els catalans: cada vegada que la unió del catalanisme tenia un gran èxit electoral, es barallava, es partia pel mig i deixava passar l’oportunitat.

Què estem fent ara, sinó repetir, punt per punt, els errors de sempre? Ens vàrem unir, vàrem cridar la ciutadania, vàrem tenir un èxit rotund i al moment vàrem decidir trinxar la unió de partits i fins i tot l’entitat que agrupava la força ciutadana. El que està passant a l’Assemblea Nacional Catalana no té nom, amb la lluita ­caïnita i partidista pel poder, com no en té l’espectacle de la divisió interna a Junts pel Sí. Però sembla que no tenim remei: fer-nos l’harakiri és la nostra tradició quan estem a punt d’aconseguir la victòria.

14-V-16, Pilar Rahola, lavanguardia