la democràcia que no denuncia el, renuncia al, franquisme
El reconeixement va arribar tard, i la memòria de les seves penalitats encara flaqueja. Entre el 1940 i el 1943, gairebé 9.000 espanyols republicans van ser internats en camps de concentració per l’ Alemanya nazi, on molts van morir. La majoria dels poc més de 2.000 que van aconseguir sobreviure no van tornar mai al seu país. El seu rastre va quedar oblidat i menyspreat durant l’ Espanya franquista, i ja en democràcia el seu record no va ser una prioritat.
“La mortalitat va arribar a dos terços dels presoners; ha passat molt de temps, i dels supervivents queden actualment només alguns nonagenaris, a tot estirar una quinzena”, va dir l’historiador autònom Benito Bermejo durant un col·loqui d’homenatge celebrat recentment a l’ambaixada d’ Espanya a Berlín. Resulta complex concordar les xifres, però Bermejo porta compilades 8.700 trajectòries d’espanyols deportats i està ara a prop de les 9.000. “El pitjor per a les famílies afectades ha estat el buit i el desemparament durant decennis, la despossessió de dades; entre els anys 2007 i el 2012 hi havia unes 14 famílies espanyoles que encara no sabien què se n’havia fet d’un dels seus membres”, explica.
Començada la Segona Guerra Mundial, Adolf Hitler va internar en camps de concentració “estrangers de països ocupats, considerats perillosos”. Els espanyols que van viure aquest destí havien estat capturats a la França envaïda, on estaven fugits després de guanyar Franco la guerra civil. A l’ Alemanya nazi els hi deien Rotspanienkämpfer(combatents de l’ Espanya roja). “Primer van ser deportats els que es resistien al règim de treball o internament aïllat; després els capturats per ser a la Resistència francesa; i després els políticament perillosos”, va explicar Walther L. Bernecker, catedràtic emèrit de la Universitat Friedrich Alexander d’Erlangen-Nuremberg (Baviera). Aquest ordre és rellevant, perquè ajuda a entendre els índexs de supervivència. Moltíssims dels primers a arribar van morir ( Vernichtung, extermini pel treball, deien els nazis), però a partir del 1943, amb tants alemanys al front, feia falta mà d’obra esclava, i l’aniquilació dels presoners va deixar de ser el gran objectiu. No s’han de confondre aquests camps de concentració amb els d’extermini, com Auschwitz.
La majoria (uns 7.200) dels espanyols deportats van acabar a Mauthausen-Gusen ( Àustria), prop d’una pedrera en la qual, com la resta de reclusos d’altres nacionalitats, i en condicions extremadament dures, treballaven per sobreviure o morien treballant. A Mauthausen van morir uns 4.800 espanyols. D’altres van ser despatxats als camps de Buchenwald, Dachau i Sachsenhausen, tots ells a Alemanya. Les dones perilloses eren enviades al camp de treball de Ravensbrück, també a Alemanya. Allà hi va haver un centenar d’espanyoles, de les quals només viu ja la centenària catalana Neus Català, que resideix al seu poble natal, els Guiamets. A Alcoi viu un supervivent de Mauthausen, Francisco Aura, de 94 anys...
L’ Espanya de Franco ni s’immutava; només va intercedir per alliberar una dotzena de presos de famílies rellevants. La memòria va ser conservada per la Federación Española de Deportados e Internados Políticos ( Fedip), fundada el 1945 a França i dissolta el 2006. Només un any abans, el 2005, Espanya va participar per primera vegada en un acte commemoratiu a Mauthausen, al qual va assistir el llavors president, José Luis Rodríguez Zapatero. En aquesta cerimònia va estar a punt de parlar en nom de les víctimes espanyoles un impostor, Enric Marco, que va ser desemmascarat a temps per l’historiador Bermejo.
Més reconeixements tardans: una placa en record dels espanyols de Sachsenhausen (eren 193 i en van sobreviure 28) va ser col·locada en una data tan recent com la de 2011...
8-V-16, M-P. López, lavanguardia