BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Fa cent anys, i el mateix dilema", Borja de Riquer

https://www.facebook.com/UnaCandidaturaTransversal

No deixa de ser curiós que en una societat tan commemorativa com la nostra ningú no hagi ­recordat el centenari d’un dels manifestos més rellevants de la història del catalanisme, l’intitulat Per Catalunya i una Espanya gran. En efecte, ara fa un segle, a les eleccions del 9 d’abril de 1916, la candidatura de la Lliga Regionalista va assolir una notable victòria, sobretot a la ciutat de Barcelona, presentant com a programa polític aquest manifest redactat per Enric Prat de la Riba. Aquest text és la primera manifestació explícita del nou catalanisme intervencionista i també la primera oferta programàtica a l’opinió pública espanyola. L’escrit, força llarg, començava amb una reflexió històrica sobre la feblesa del sistema polític i de la identitat espanyola i proposava anar cap a la constitució d’una nova Espanya a partir d’un reconeixement de la pluralitat. La tesi de Prat era ben clara: “L’única solució és una franca i completa autonomia” dels pobles que ell denominava “peninsulars”. Un cop fet aquest reconeixement, hi hauria un posterior pacte polític, atès que “la consagració ­federativa de la llibertat de tots els pobles peninsulars és començar l’Espanya Gran”. Per contra, si hom persistia a defensar el model centralista d’Estat, això significaria “treballar per una Espanya més ­dèbil, més dividida, més disminuïda cada dia”. És tractava, per tant, “d’alliberar Catalunya per transformar Espanya”.

El moment polític era oportú. Un cop aconseguida la Mancomunitat de Catalunya, i contemplades les seves limitacions, calia tenir més incidència dins la política espanyola per tal de transformar aquell Estat, massa uniformista i precari, i per dinamitzar el sistema polític de la Restauració, monopolitzat pels partits del torn dinàstic en el poder. Però, sobretot, calia aprofitar aquell moment de governs febles i de partits fragmentats, sense cap líder prestigiós ni prou unitat interna, per irrompre en la política espanyola amb una proposta audaç i transformadora.

La campanya electoral mostrà que el govern liberal del comte de Romanones, amb l’anticatalanista Santiago Alba al Ministeri de Governació, era totalment hostil a la ­proposta de Prat i que estava disposat a tot per evitar un èxit electoral del catalanisme conservador. Així, Alba donà un descarat suport governamental a tots els candidats anti-Lliga, fossin conservadors, lerrouxistes, reformistes, carlins, federals o nacionalistes d’esquerres. El resultat final d’aquells comicis fou una notable fragmentació po­lítica, tot i que la Lliga en fou la triomfadora moral.

Animats per aquesta victòria, els diputats de la Lliga, dirigits per Francesc Cambó, s’integraren amb passió en la vida parlamentaria espanyola creient que podrien ­realment dur a terme els seus propòsits. Inicialment semblava que ho podrien aconseguir atès que fins i tot la premsa de Madrid els donava un gran protagonisme i a les Corts tenien un paper rellevant. Així, pel maig-juny de 1916, un eufòric Cambó no parava d’enviar missatges extremadament optimistes a Prat i a Ventosa: “Avui tenim una enorme força parlamentària i el govern veu que, contra nosaltres, no pot treure res... És el moment d’obtenir el màxim de conces­sions... Aquí només es parla de les nostres coses... Aquí estan esveradíssims i comencen a batre’s en retirada... Cal que, fins que es tanquin les Corts, tinguin el problema ­català cada dia”. Mesos després, però, el mateix Cambó es veia obligat a plantejar a Prat el gran dilema polític en què es trobava. En una carta, del 5 de novembre de 1916, ­deia que havien de triar entre “actuar merament de partit nacionalista” o fer “d’homes de govern”. Per ell, la primera opció era la més “fàcil” , però la segona, tot i ser més difícil, era la més “prestigiosa”.

Cambó optà per la segona via: jugar fort a la transformació d’aquell sistema polític. Pel juliol del 1917 dirigirà a Barcelona una rebel assemblea de parlamentaris espanyols que exigí al govern Dato i al Rei iniciar un procés constituent. Aquesta iniciativa, si bé aconseguí, uns mesos després, liquidar el sistema del torn en el poder i la constitució de governs de coalició, amb presència de la Lliga, no va anar molt més lluny. Els governs de “concentració” en comptes de transformar el sistema de la Restauració acabaren per defensar-lo aferrissadament. El resultat fou ben clar: ni s’aconseguí avançar cap a una Catalunya més lliure –fracàs a les Corts del projecte d’estatut català del 1919– ni tampoc vers l’Espanya Gran: la crisi del règim portà a la dictadura de Primo de Rivera.

Aquesta experiència sobre l’intervencionisme catalanista en la política espanyola pot ser-nos d’alguna utilitat? L’actual sistema polític cada vegada s’assembla més al de la Restauració, i el bipartidisme PP-PSOE, al torn entre conservadors i liberals. Algú creu sincerament que aquest ­sistema pot ser reformat de debò per les forces que han estat en el govern aquests anys? Algú pensa que dins de l’actual Constitució és possible una Catalunya més lliure? Així, davant les properes eleccions generals, com haurien d’anar a Madrid els diputats elegits pels catalans? No us sembla que es torna a plantejar el mateix dilema de fa un segle? ¿Han de mirar d’incidir en el govern espanyol amb la voluntat de canviar les coses des dins o bé han de fer de representants dels catalans que volen decidir democràticament un futur més lliure? Sembla mentida que cent anys després encara se’ns plantegin dilemes tan similars. De vegades, en política, un segle és molt poc temps. I així anem.

28-V-15, Borja de Riquer i Permanyer, lavanguardia