ningú va celebrar el 65 aniversari del Tractat de París...
Més que probablement, Constantinoble havia començat a caure molt abans que fos materialment presa per les tropes otomanes del sultà Mehmet II el 29 de maig del 1453. L’ imperi bizantí, com tants altres imperis abans i després d’ell, havia entrat en una decadència irreversible molt de temps enrere. Però aquell dia, en la culminació d’una batalla ferotge que per uns instants va semblar que podien guanyar, els bizantins van cometre l’error de la seva vida: van deixar oberta per distracció una petita porta de la muralla interior, la Kerkaporta, per on es van colar els geníssers i van precipitar el final de l’ imperi romà d’ Orient. Una “tràgica casualitat”, narrada magistralment per Stefan Zweig a la seva obra Moments estel·lars de la , va canviar el curs de la història.
Hi ha portes que mai no s’haurien de deixar obertes, sota pena d’arriscar-se a provocar un cataclisme. Una d’elles pot obrir-se el proper 23 de juny. Aquell dia, els ciutadans britànics estan cridats a votar i a decidir si volen que el Regne Unit romangui a la Unió Europea o bé l’abandoni. No hi ha mitges tintes, ni terceres vies. Si voten pel Brexit , ja res no serà igual. Per a ningú.
La campanya electoral britànica està prenyada d’arguments apocalíptics sobre l’enorme peatge (econòmic) que pagarien els britànics si es deixen endur per la nostàlgia imperial o els cants de sirena dels populistes de tota mena: entre 3.000 euros anuals (segons càlculs de l’OCDE) i 5.500 (segons l’interessat canceller de l’ Exchequer , George Osborne) de pèrdues comptants per família. Les repercussions sobre la resta de la UE semblarien gairebé menyspreables.
Però i les conseqüències polítiques? A Europa, i particularment a França , hi ha alguns polítics que veuen en un eventual Brexit l’oportunitat definitiva de fer el salt cap a una Europa federal. Al capdavall, no són els britànics els que han frenat constantment qualsevol pas cap a una unió política més estreta? No són ells els que regularment sotmeten la resta de la UE a xantatges intolerables? “No podrem rellançar Europa mentre els anglesos no en surtin”. L’asseveració, contundent, és de l’ex-primer ministre francès Michel Rocard. Però tot i que és el més significat, no és l’únic que pensa així. Hi ha tot un corrent d’opinió segons la qual la Pèrfida , que mai no ha cregut en Europa –més enllà del mercat comú–, és el gran fre, el gran obstacle. Volen anar-se’n? Doncs que se’n vagin!
Tret que no són els únics. Ja no... I l’exemple pot ser devastador. Els holandesos, que –com els francesos– ja van contribuir el 2005 a tombar el projecte de Constitució Europea, es van afanyar el passat 6 d’abril a rebutjar l’acord d’associació amb Ucraïna (i sens dubte no va ser perquè els caigués malament Petró Poroixenko). I el líder ultradretà Geert Wilders ja ha anunciat la seva intenció de proposar un referèndum similar al britànic si el no a Europa guanya a l’altre costat del Canal de la Mànega . Els ciutadans suecs, segons un sondeig, podrien seguir els mateixos passos en cas d’un triomf del Brexit . Què es pot esperar dels nous socis de l’ Est d’Europa, els polonesos, els hongaresos, els txecs, dels quals de vegades un es pregunta per què dimonis van demanar d’entrar? I els francesos? No van votar en contra d’Europa fa onze anys? No té Marine Le Pen, que advoca directament per un Frenxit , unes expectatives de vot del 28% en les eleccions presidencials del 2017, en la primera volta de les quals podria acabar al capdavant? Els moviments euròfobs proliferen a tot el continent. Els nacionalismes que van conduir Europa a la catàstrofe al segle XX tornen a estar en ebullició.
Fa dues setmanes, el dilluns 18, es van complir 65 anys de la firma del tractat de París, pel qual es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’ Acer , l’antecedent fundador de la UE, la primera baula de la reconciliació franco-alemanya, que havia de permetre enterrar per sempre els vells dimonis de la guerra. “Europa no es va fer i vam tenir la guerra”, havia declarat solemnement un any abans Robert Schuman , un dels pares fundadors. Gairebé ningú no ha celebrat l’aniversari.
Al contrari, ha hagut de venir el president dels Estats Units , Barack Obama, a recordar-nos el que és obvi: “La UE és un dels èxits econòmics i polítics més importants de la història moderna –va dir a Hannover aquest dilluns– (...) El món sencer necessita una Europa forta, pròspera, democràtica i unida”. Qui més qui menys, tothom està d’acord que l’actual model europeu està esgotat, que ja no respon, que cal pensar en la refundació i deixar potser que un grup reduït de països –els sis fundadors i algun més– porti endavant la unió política d’Europa. El problema és que el motor principal està clavat. Alemanya i França avancen en gran part cadascuna pel seu costat. I ni Angela Merkel ni François Hollande no tenen una idea d’Europa. Ni l’ambició ni el lideratge per portar-la endavant. Així doncs, estem acabats? Així pensen els professors britànics Brendan Simms i Timothy Less , de les universitats de Cambridge i Kent , segons els quals a la sortida del Regne Unit seguiran les de França i Holanda. “La desaparició de la UE és ineluctable”, conclouen .
Impossible? Stefan Zweig mai no va pensar tampoc que l’ imperi austrohongarès anés a desaparèixer mai. “Tot en la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària semblava assentar-se sobre el fonament de la durada, i l’ Estat mateix semblava la garantia suprema d’aquesta estabilitat...”, va escriure el 1941 al seu testament literari, El món d’ahir , poc abans de suïcidar-se. I tot i això, l’abisme era a la cantonada: “Europa, la nostra pàtria, per la qual havíem viscut, seria devastada més enllà de les nostres pròpies vides”.
30-IV-16, Ll. Uría, lavanguardia