BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Bases teòriques del Daesh ("Estat islàmic")", Fawaz A. Gerges

L a utopia islamista de l’ Estat Islàmic ( EI ) s’ha apoderat de la imaginació de petites comunitats sunnites de tot el món , inclosos els terroristes suïcides de l’aeroport i el metro de Brussel·les , que van provocar la mort de 31 persones el mes passat.

La seva visió del món, anomenada gihadisme salafista, és l’arma més poderosa del seu mortífer arsenal. Una ideologia itinerant i en expansió, el gihadisme salafista o totalitarisme religiós, ha evolucionat en forma d’un influent moviment social amb un repertori d’idees, líders simbòlics, seguidors arreu del món, xarxes de reclutament i instruments teòrics que aporten un suport ideològic.

Encara que l’ Estat Islàmic és una ampliació del moviment global gihadisme salafista, Abu Bakr al- Bagdadi, el líder de l’ EI que es va autoconsagrar califa a l’estiu del 2014, i els seus seguidors representen una altra fornada, una generació post-Al-Qaida, de gihadistes salafistes. Actualment, l’ EI –la seva ideologia, així com el seu Estat i estatus de seguretat– ha aprofitat amb èxit un enfrontament acarnissat d’identitats entre musulmans sun­nites i musulmans xiïtes a l’ Orient Mitjà i més enllà.

A diferència d’ Al-Qaida, la preocupació essencial del qual és l’enemic llunyà –és a dir, els Estats Units i els seus estrets aliats europeus–, l’ EI és un grup proper que se centra en el món arabo-islàmic. És una identitat hipersunnita impulsada per una ideologia genocida contra els xiïtes.

Com que l’ Estat Islàmic perd terreny en el seu declarat califat iraquià i sirià, ha dedicat més recursos a perpetrar més atacs contra l’enemic llunyà, incloent-hi Rússia, Europa, Amèrica del Nord i el Sud-est Asiàtic. Aquest canvi tàctic recent no ens hauria d’impedir de considerar el trofeu estratègic de l’ Estat Islàmic, consolidar un Estat panislamista sunnita al cor del món àrab.

Independentment del que li passi en el cas de l’ EI, el gihadisme salafista ha arribat per quedar-se i guanyarà probablement més adeptes i seguidors en les polaritzades societats àrabs i musul­manes. El desafiament consisteix a fer llum sobre aquesta ideologia creixent i desentranyar el seu significat. Encara que l’ EI no té els seus propis experts o teòrics famosos, ha extret continguts del repertori d’idees gihadista salafista manllevant selectivament tot el que li convingui segons el seu punt de vista mundial. De vegades, l’organització ha estat acusada fins i tot d’apropiar-se ­espúriament dels treballs dels teòrics salafistes extremistes.

Bagdadi i el seu cercle més estret es basen especialment en tres manifestos gihadistes salafistes per racionalitzar i justificar els seus actes. El més conegut dels tres és La gestió de la barbàrie. Difós en PDF sota el pseudònim Abu Bakr al- Naji a començaments del decenni del 2000, el manifest proporciona un full de ruta de com crear un califat islàmic que es diferencia espectacularment d’esforços similars de gihadistes salafistes en dècades anteriors.

El segon llibre és una Introducció a la , obra d’ Abu Abdul·lah al- Muhajer, que apel·la als gihadistes salafistes a fer tots els possibles per crear un Estat Islàmic totalment unificat.

L’últim llibre és Els punts essencials de la preparació de la gihad, per Sayyid Imam al- Xarif, conegut com a Abdel-Qader ibn Abdel-Aziz o Dr. Fadl. Aquest gruixut volum se centra en els significats teològics i pràctics de la gihad en l’islam i s’ha convertit en un text bàsic per a l’entrenament gihadista. El Dr. Fadl va admetre que va escriure el llibre en 1987-88 perquè fos el manual d’entrenament de camp del que posteriorment va ser conegut com a Al-Qaida.

Els tres manifestos representen el pensament més extremista al si del ­moviment gihadista salafista i la de­generació d’aquesta ideologia en Fiqh (la jurisprudència sagnant). Malgrat les diferències, hi ha fils conceptuals comuns entre els tres manifestos que ofe­reixen una guia teòrica de les accions de l’ Estat Islàmic. En primer lloc, els tres llibres fan una crida a la guerra total i defensen la gihad ofensiva com a oposada a l’únicament defensiva per dessagnar els kuffar (infidels) o enemics de l’islam, portant en conseqüència caos i temor. En segon lloc, encara que aquesta guerra total hauria d’apuntar tant a l’enemic pròxim (els governants musulmans) com al llunyà ( Estats Units i els seus aliats europeus), prioritzen la lluita contra els governants musulmans tirànics que no apliquen la xaria o llei islàmica segons l’ Alcorà.

Finalment, els tres manifestos fan una crida als planificadors i lloctinents del moviment perquè matin impunement, no respectin límits i segueixin els ­passos dels companys del profeta que, segons la seva opinió, van castigar brutalment els discrepants i rivals. Sobre això, esmenten casos especials de l’inici de la història islàmica per demostrar la seva afirmació que la violència exces­siva produeix l’efecte desitjat: la submissió. D’acord amb la seva lògica, la perversitat i la bar­bàrie són el secret del triomf i la ­victòria en tant que la blanesa és la recepta del ­fracàs i la derrota. Igualment, argumenten que els fins –rei­vindicar l’era daurada de l’islam i establir l’ Estat Islàmic– justifiquen els mitjans; és a dir, la barbàrie.

Encara que els tres ­teòrics gihadistes salafistes advoquen per la gihad ofensiva en lloc de la defen­siva, Naji propugna la guerra total. Naji critica durament els seus companys gihadistes per malbaratar temps i esforços preciosos a “predicar” la gihad en lloc d’exercir-la. Al contrari, ofereix un pla en tres fases segons el qual es produiria una escalada qualitativa i estratègica de la violència en lloc d’una acció ja sigui especial o aleatòria. En la primera fase, Nikayawal-Tamkeen (vexació i potenciació), s’ha de trencar la voluntat de l’enemic mitjançant atacs contra objectius vitals estratègics i econòmics tals com instal·lacions petrolíferes i infraestructures turístiques. Com que les forces de seguretat s’afanyarien a mobilitzar recursos per protegir aquests objectius sensibles, l’ Estat resultaria debilitat i les seves facultats minvades, situació que donaria lloc a “la barbàrie i el caos”. Els gihadistes salafistes aprofitarien aleshores aquest buit de seguretat, observa Naji, llançant una ofensiva en tota regla contra unes forces de seguretat debilitades i disperses.

Una vegada enderrocats els governants, començaria una segona fase, Idrarat (la gestió o direcció de la barbàrie) i la tercera fase, Shawkat (potenciació) presentaria la fundació de l’ Estat Islàmic. Aquest Estat Islàmic, precisa Naji, hauria de ser governat per un sol líder que unificaria llavors uns disseminats grups i regions de “barbàrie” al si d’un califat.

No és estrany que Naji posi èmfasi en el significat dels mitjans de comuni­cació i en la propaganda com a ins­trument ideològic per mobilitzar i ­reclutar les masses musulmanes per al bàndol dels gihadistes salafistes durant la primera i segona fase de la llarga guerra per passar poste­riorment a ­controlar-los i pacificar-los durant la fase final sota un govern islàmic cen­tralitzat.

14-IV-16, Fawaz A. Gerges, lavanguardia

Els tres manifestos que nodreixen ideològicament i teològicament l’ EI són La gestió de la barbàrie, d’ Abu Bakr al- Naji; Introducció a la , d’ Abu Abdul·lah al- Muhajer i Els punts essencials de la preparació de la gihad, de Sayyid Imam al-X arif, conegut com a Abdel-Qader ibn Abdel-Aziz o D r. Fadl.

A La gestió de la barbàrie, l’única preocupació es refereix a l’enemic proper, els laics i renegats governants musulmans. De manera similar, a Els punts essencials de la preparació de la gihad, el D r. Fadl sosté que encara que la gihad hauria d’apuntar tant contra l’enemic llunyà com contra l’enemic proper, aquest últim hauria de ser prioritari. Segons el D r. Fadl, l’enemic proper són aquests “governants infidels” que apliquen lleis igualment infidels i una democràcia infidel. Argumenta que atacar aquests governants, que anomena murtadeen (apòstates), fins i tot hauria de ser prioritari sobre l’altra “gihad contra els jueus” perquè “són més propers a nosaltres i han abandonat i renunciat a les creences islàmiques”.

El Dr. Fadl es basa en fà­tues passades per justificar la guerra contra l’enemic proper, afirmant que la gihad contra “líders apòstates” constitueix una fard ain(una obligació) de tots els musulmans que hagin complert quinze anys. L’objectiu principal, observa el Dr. Fadl, és instaurar la hakimiyyah (la llei de Déu) a la terra, cosa que passarà “quan els mu­sulmans derrotin els seus enemics i apliquin les regles de l’islam als territoris conquerits”.

Els atacs recents contra objectius russos i occidentals estan teològicament inspirats per Muhajer i prioritzen la lluita contra l’enemic llunyà. Muhajer demana als gihadistes salafistes que llancin la guerra contra els kuffar (infidels). A la Introducció a la s’oposa al consens entre els experts en jurisprudència al llarg dels segles i afirma que “matar kuffar i lluitar contra ells a la seva terra natal és una necessitat encara que no perjudiquin els musulmans”. No distingeix entre “civils” i “combatents” entre els no musulmans perquè confessa sense embuts que la raó principal de “matar-los i confiscar els seus béns” és el fet que “no són musulmans”.

D’altra banda, Muhajer, que es va guanyar el pseudònim d’ Al-(jurisconsult de sang) va ampliar la definició de Dar(terra de l’apostasia) per incloure els països habitats per una majoria dels musulmans; aquests estats no apliquen la xaria o llei islàmica i, per tant, són objectius legítims dels atacs dels gihadistes-salafistes. Aquesta lògica subjacent podria explicar els atacs de l’ EI a Egipte, Malàisia, Indonèsia i altres llocs.

Si els tres teòrics donen prioritat a la lluita contra l’enemic proper, igual com Naji, o bé insisteixen que s’ha de parar atenció tant a l’enemic proper com a l’enemic llunyà, com fan el Dr. Fadl i ­Muhajer (no tan sovint), tots tres ­argumenten que el sistema existent de kuffr(apostasia) ha de ser enderrocat, i incinerat, sense importar el cost o el ­sacrifici inherent. De fet, l’argument clau dels autors és que els gihadistes salafistes han d’accelerar la desintegració social i institucional del sistema estatal, induir al caos i estar preparats per controlar aquest cataclisme. L’objectiu és matar i terroritzar no en nom de la mort o del ­terrorisme, sinó amb un propòsit moral més alt: neteja cultural i imposició de les lleis de Déu sobre els kuffar.

Per exemple, en la gestió de la barbàrie, Naji assenyala que “la condició caòtica pitjor és, de llarg, preferible a l’estabilitat en el sistema de l’apostasia”, tot invertint ­d’aquesta manera la saviesa rebuda de les autoritats ­religioses. Ell representa els ­gihadistes salafistes com una avantguarda més ben equipada per desencadenar una apocalipsi o eliminar l’apostasia, el final del món tal com el coneixem així com un renaixement religiós. “Cal arrossegar tot el poble a la batalla i llançar el temple sobre els caps de tot el món”, ­afirma Naji.

Quant als seus mètodes favorits de ­violència, sembla que els autors tenen una preferència per la decapitació i el foc, que consideren eficaços per inculcar la por i dissuadir d’altres a resistir. Aquests mètodes brutals i despietats, insisteixen, també es poden utilitzar per atacar ­objectius econòmics, en particular el ­petroli. Naji propugna atacar la població i la infraestructura a fi de terroritzar l’enemic i maximitzar els nivells de barbàrie, una tàctica comuna utilitzada eficaçment per l’ Estat Islàmic a Síria i l’Iraq.

En una línia similar, Muhajer defensa l’ús de mètodes horripilants com la decapitació, una tàctica favorita dels seus. A Introducció a la , dedica un capítol sencer a la ­decapitació i argumenta a favor de “transmetre una imatge sagnant” per “l’enfortiment dels cors dels musulmans terroritzant els apòstates”, dissuadint-los d’aquesta manera. Es dedica un capítol als atacs suïcides, al·legant que llevar-se la vida és legal des d’una perspectiva ­teològica i està concebut per potenciar la religió.

Anant més enllà de les directrius del Naji, Muhajer aconsella que els gihadistes salafistes obtinguin armes de destrucció massiva, que ell veu com una “necessitat” en aquesta guerra total. Encara que diu que les armes de destrucció massiva només s’han d’utilitzar com a defensa contra una invasió de kuffar, ho precisa insistint en altres mesures de càstig si beneficiessin els musulmans.

Hi ha una actitud sòbria, realista, a sang freda en les directrius ofertes per Najji, Muhajer i el Dr. Fadl, una actitud formal que contrasta amb el missatge ideològic fosc, sinistre i vil. El seu punt de partida és que l’ EI només es pot alimentar en la “sang”, erigit sobre “esquelets i restes humanes”; tota la societat s’ha de transformar en una societat guerrera preparada per entaular una prolongada batalla que donarà líders històrics. La seva lluita és una lluita existencial entre la fe i la incredulitat, l’islam i l’apostasia, i només la guerra total contra els enemics propers i llunyans implicarà la utopia islamista.

Els tres manifestos ofereixen un cop d’ull a la visió del món; és a dir, una perspectiva que es caracteritza per una guerra perpètua contra enemics reals i imaginaris. Segons aquesta ideologia, l’estabilitat només es pot assolir quan els enemics estan sotmesos o obligats a reconèixer el sagrat mandat del grup. Però la ideologia totalitària i absolutista de l’ EI és una espasa de doble tall, que si bé, d’una banda, va consolidar els llaços que relacionen l’ EI amb combatents i seguidors, s’ha negat a les complexes realitats de la governabilitat al país i les relacions internacionals a l’estranger.

Els instruments teòrics de l’ EI, en última instància, podrien anunciar la seva caiguda. El fanatisme ideològic i l’extremisme han portat Bagdadi i els seus socis a errar el càlcul girant tot el món en contra d’ells, incloent-hi l’ establishment religiós musulmà.

L’ EI és un producte de la descomposició de les institucions de l’ Orient Mitjà i de les rivalitats regionals i globals geoestratègiques. La ideologia religiosa del grup és important en la mesura que li permet explotar un clima tòxic i oferir un model alternatiu (l’ Estat Islàmic) a l’autoritarisme polític secular. Mentre que les idees són la primera línia de defensa contra l’ EI i altres gihadistes salafistes, la clau per deslegitimar aquesta ideologia transnacional dependrà de la reconstrucció del procés polític i d’una veritable reconciliació política entre les comunitats ètniques i religioses enfrontades.

15-IV-16, Fawaz A. Gerges, lavanguardia