BARCELONA RADICAL
radicalparty

la desvergonyida presa de pèl del CoNCA

El CoNCA, el Consell Nacional de les Arts i la Cultura, torna a estar sobre la taula de debat. Tots els grups parlamentaris (131 vots) van acordar ahir crear un grup de treball per repensar el seu model i tenir a punt els canvis, que revertirien en la cèlebre llei òmnibus de Mascarell, abans no s’acabi l’any.

Resultat d'imatges de CoNCA "bru de sala"L’esquerra catalana tenia dues reivindicacions històriques: dotar la cultura de més recursos i democratitzar-ne la gestió pública. El 2004 Pasqual Maragall va encarregar a Josep Maria Bricall el projecte de Consell de les Arts. Va dissenyar un consell independent del Govern i amb poders decisoris, un model que va ser sotmès a un continu procés de retallada de competències fins a conver­tir-se en un ens ornamental que es limita a concedir els premis nacionals i elabora informes amb la punta de crítica que permet al Govern de torn afirmar que funciona amb independència política.

La proposta de canviar l’actual model va partir del PSC. “El CoNCA va néixer amb un gran consens polític i social i va aixecar unes expectatives que van quedar frustrades com a instrument al servei de la cultura amb majúscula perquè va patir una poda progressiva”, diu Rafel Bruguera.

A Teresa Vallverdú, portaveu de Junts pel Sí (ERC), la moció socialista li va semblar oportuna, però hi va donar suport només a canvi que retiressin les propostes concretes. “Estem d’acord a obrir un procés de reflexió i anàlisi i per fer-ho no podíem començar amb un text que ens marcava cap a on hem d’anar”. Vallverdú diu que “ara debatrem entre tots amb calma quines línies modifiquem en qüestions com ara si ha de controlar les subvencions o continua sent un `o rgan consultiu, les retribucions dels seus membres, quines funcions ha de tenir, quants han de ser perquè sigui més representatiu, com s’elegeixen o què cal fer perquè tingui més rellevància per ajudar millor la creació”. Per la diputada d’ERC, la independència del CoNCA “ha quedat prou demostrada”.

La proposta inicial socialista preveia l’adscripció del CoNCA al Parlament, incloure-hi ajuntaments i diputacions, impulsar reformes legislatives, emetre informes preceptius sobre els perfils de les direccions dels equipaments culturals i formar part dels òrgans de selecció. Quant als ajuts a la creació, Bruguera no creu que el CoNCA hagi de recuperar la capacitat executiva per un problema de caire jurídic (els administrats han de poder presentar recurs a l’administració), però sí que “hauria d’exercir un paper important en la definició de les convocatòries, sense que hagi d’intervenir en la gestió burocràtica. Hem de desgovernamentalitzar el CoNCA”. Gemma Sendra, vicepresidenta, del CoNCA, diu que durant aquest temps s’han anat fent informes i propostes, com la de l’estatut de l’artista: “Tot està a punt, només fa falta dur-ho a la pràctica”.

Mireia Boya, de la CUP, va declarar a Europa Press que el CoNCA “només representa els interessos de la indústria cultural polititzada”. El popular Juan Milián demana “transparència” i que “s’hi traspassin funcions de la Conselleria de Cultura per evitar duplicitats”. La diputada de Sí que es Pot Gemma Lienas afirma que el model actual “no és el que defensaven els diputats d’ICV-EUiA” i compara els debats parlamentaris sobre el CoNCA amb el mite de Penèlope –que teixia un tapís durant el dia i el desteixia a la nit– perquè considera que no ha aconseguit avançar millorant el model.

Susana Beltrán, de Ciutadans, lamenta que si s’està plantejant el funcionament del CoNCA és perquè no compleix el que s’esperava: “Va néixer amb una voluntat de ser un organisme transversal i apartidista, i si som aquí discutint de crear un grup de treball sobre el CoNCA és que potser no ha acabat de funcionar”.

Els membres del ple treballen a temps parcial i estan subjectes a un règim d’incompatibilitats (no poden ocupar càrrecs polítics ni funcions directives en empreses): Carles Duarte, el president, cobra 32.000 euros bruts l’any pel 40% de dedicació, i Isona Passola, propietària d’una productora, 24.000 per una dedicació del 30%. Al juny s’han de renovar dues vocals i nomenar el substitut de Valentí Puig, que va dimitir el 2014.

8-IV-16, J. Massot, lavanguardia