la partitocràcia catalana segueix tenint-nos sense Llei Electoral pròpia
El gran agujero negro de la política catalana, antes y después del nuevo Estatut, es la falta de una ley electoral propia. Un déficit atribuible exclusivamente a la clase política de Catalunya que el Estatut del 2006 tampoco ha sido capaz de resolver, y que ha contribuido a complicar si cabe al establecer que la aprobación de la ley requiere de una mayoría cualificada de dos tercios del Parlament. El hecho es que todos los intentos de redactarla realizados desde entonces han resultado inútiles, precisamente por la imposibilidad de alcanzar los dos tercios en torno al que siempre es el escollo principal: el reparto de escaños.
27-III-16, J. Gisbert, lavanguardia
La reforma de la llei electoral s’ha convertit en un dels punts cardinals de qualsevol pacte de govern. Tot i això, després de 40 anys amb un sistema electoral que ha convertit Espanya en una de les democràcies més estables del món, és lògic preguntar-se: per a què cal canviar? I la resposta és que en el cas espanyol els inconvenients del bipartidisme han acabat per neutralitzar els seus eventuals avantatges. La ciutadania ho va deixar clar el 20 de desembre passat. Aquell dia, el veredicte de les urnes va rebentar les costures del bipartidisme i els seus mecanismes de perpetuació, entre els quals un sistema electoral esbiaixat, que afavoreix els grans partits (i encara més els conservadors) en detriment dels mitjans i petits.
De fet, els registres de l’actual sistema són insostenibles. I no cal remuntar-se a les xifres històriques, que atorguen una sobrerepresentació de fins a 15 o més escons al PP i/o al PSOE i una penalització fins i tot més forta a IU o a altres formacions, com el desaparegut CDS. És més, en el cas dels comicis del 2011, el Partit Popular va obtenir 186 diputats quan en termes proporcionals li haurien correspost 156 –30 menys–, o 167 en una circumscripció única d’àmbit estatal.
I malgrat la fragmentació del vot, les últimes eleccions generals van tornar a reflectir un enorme biaix a favor del PP (amb una prima de 23 diputats), encara que també a favor del PSOE (13), mentre que Podem va obtenir una xifra d’escons lleument per sota de la que li hauria correspost pel seu percentatge de vot (69 davant 72). En canvi, Ciutadans va patir una penalització de deu escons, i IU, d’onze.
Els models alternatius que reflecteixin el pluralisme sense conduir a la inestabilitat crònica són diversos. Els més ambiciosos exigeixen la reforma de la Constitució, ja que impliquen substituir la província com a circumscripció electoral. D’entre els models, el sistema més lloat per reunir “el millor dels dos mons” és l’alemany, de doble vot o “representació proporcional personalitzada”: el primer vot decideix la composició de la Cambra i quin partit governarà el país, i el segon elegeix el diputat que representa els votants en cada circumscripció. Aquest parlamentari pot ser del mateix partit o d’un altre (i si surt elegit, es resta dels escons totals que obté cada llista). A més, el primer vot s’escruta en una sola circumscripció d’àmbit estatal i el resultat és molt proporcional (veure gràfic). En el cas del 20- D, aquest mètode reduiria a 4 escons la prima del PP i a 2 la del PSOE i Podem, mentre que donaria a IU igual percentatge de vots que de diputats.
Tot i així, aquesta notable proporcionalitat no ha impedit a Alemanya de posar-se davant d’ Espanya en la durada i estabilitat dels seus governs. La principal dificultat en el cas espanyol seria la determinació de les fronteres dels districtes uninominals (un total de 175, la meitat de la Cambra, de fins a 260.000 electors), ja que la geografia electoral mai no és neutra. Per això, alguns proposen d’ampliar la mida de les circumscripcions, per fer-les més proporcionals perquè repartirien més escons.
És el cas de Podem, que aposta per circumscripcions autonòmiques, malgrat la seva notable heterogeneïtat. La projecció partint dels resultats del 2015 suavitzaria el biaix actual, encara que ho faria més en benefici dels partits mitjans amb més implantació a les zones urbanes (com Podem i C’s), que dels petits, com Esquerra Unida (que només obtindria la meitat dels escons que li corresponen).
Finalment, l’actual model podria millorar la proporcionalitat sense tocar les províncies, ni per tant, la Constitució. Per això n’hi hauria prou de substituir l’actual mètode de càlcul per a la traducció de vots en escons (sistema D’Hondt) per un altre de més proporcional, com l’ Hare. El principal problema d’aquesta fórmula són les distorsions que causa en la recerca de la proporcionalitat. El càlcul Hare evita la laminació dels partits mitjans i petits en les circumscripcions amb pocs escons, però el resultat final pot presentar alguns desequilibris visibles. Per exemple, a partir dels vots del 20- D aquest mètode deixaria el PP, Podem i C’s amb una xifra d’escons molt proporcional al seu nombre de paperetes, però no passaria el mateix amb el PSOE (que obtindria una prima de sis escons mentre que IU continuaria per sota d’un resultat proporcional).
En definitiva, les fórmules per millorar la proporcionalitat del sistema electoral són moltes. I els principals partits haurien d’entendre el missatge de les urnes i fugir de l’egoisme a curt termini. Demà el vot útil es podria orientar cap a altres formacions i aleshores el sistema vigent es giraria en contra dels seus beneficiaris actuals.
28-III-16, C. Castro, lavanguardia