Espanya necessita 390 depuradores per evitar sancions de Brussel·les
Espanya necessita que es construeixin unes 390 depuradores per cobrir aquest servei en més de 600 localitats i evitar possibles sancions de Brussel·les. El dèficit actual ve motivat per municipis que en conjunt sumen uns 15.000 habitants i que no tenen aquestes infraestructures.
Depurar les aigües és responsabilitat de les tres administracions, però una competència municipal (J.j. Guillén - EFE)
La comunitat autònoma que té un nombre més elevat de municipis amb aquest dèficit és Andalusia, amb 221; seguida d’Extremadura, amb 126, i en tercera posició hi ha Castella-la Manxa, amb 75 (v egeu gràfic adjunt). En el cas de Catalunya seria necessari planificar dotze depuradores més. Algunes comunitats autònomes com Navarra, La Rioja, Múrcia i la Comunitat Valenciana no necessiten dotar-se de més infraestructures d’aquest tipus.
“Les depuradores són infraestructures bàsiques, però la seva construcció és molt menys mediàtica que la construcció de línies d’alta velocitat ferroviàries i autopistes”, explica Fernando Argüello, director general del Fòrum per a l’ Enginyeria d’ Excel·lència ( Fidex), patronal que agrupa les principals enginyeries. És cert, continua, “que a Espanya hi sobren aeroports, però hi falten altres obres civils, com variants en poblacions petites per millorar la seguretat viària o preses per evitar inundacions, com les de l’ Ebre”.
La construcció de les depuradores pendents comporta inversions de gairebé 1.100 milions i la creació d’uns 2.500 llocs de treball en un període de tres anys, segons els càlculs realitzats per Fidex a partir de dades del Ministeri d’Agricultura.
En principi, falten 20 depuradores de mida grossa, que sumarien inversions d’uns 231 milions, i unes 370 de més petites, la posada en funcionament de les quals suma uns 850 milions. En aquests moments, n’hi ha en funcionament unes 2.060 a tot el territori. Amb aquestes, el 80% de la població depura adequadament les aigües.
El cost d’una depuradora depèn de la mida i la composició de la població que ha d’atendre, així com de la tecnologia que porti associada i les conduccions d’aigua que necessiti. Un cop en marxa, la feina que generin dependrà de la mida, però a les petites hi acostuma a haver-hi només un empleat, responsable del seu funcionament.
En alguns països, aquest tipus d’obra civil es finança a través del model públic-privat. Habitualment, no funciona el sistema concessional, ja que l’opinió pública sol ser reticent a pagar les empreses per la depuració de les aigües. D’aquí que aquest tipus de concessions vagin associades a l’ abastament d’aigua potable, servei que el ciutadà sí que està disposat a costejar.
En principi, la responsabilitat de la depuració de les aigües té caràcter municipal, però en alguns casos són supramunicipals i estan gestionades per les comunitats autònomes (diversos municipis que s’uneixen per depurar les aigües en un únic sistema de tractament conjunt). El Ministeri d’Agricultura participa també en el procés mitjançant convenis per ajudar a finançar el cost de les obres. És a dir, la competència és estrictament municipal, però l’existència de multitud de convenis comporta la participació de les diferents administracions en el procés.
Per Argüello, “el problema no són només les possibles sancions que se’n poden derivar, sinó també el risc de perdre ajuts, ja que anem anys endarrerits”. Segons el seu parer, “hem reaccionat a la crisi reduint dràsticament la inversió pública en infraestructures passant del 3,4% a l’1,3% del PIB, quan en altres països del voltant l’han mantinguda en el 2,5%. Espanya hauria de fer el mateix i mirar de no baixar del 2% per buscar un desenvolupament equilibrat”.
14-III-16, C. Lafraya, lavanguardia