"L’estratègia del procés s’ha d'afinar", Ferran Requejo

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). És especialista en teories de la democràcia, models federals i plurinacionalitat. També ha analitzat els processos constitucionals dels països que han accedit a la independència durant el segle XX. És articulista de La Vanguardia i el diari Ara.

Veu recorregut a la possibilitat d'una reforma constitucional?
Veig possibilitats de reformar la Constitució del 1978, però no veig que això serveixi per resoldre les tensions nacionals i territorials de l'Estat. No veig que el procés de reforma constitucional, el que resulta més previsible coneixent els principals actors implicats, doni de si ni tan sols per definir bé el tema de fons. I encara menys, per aconseguir un solució justa i estable a partir del reconeixement i d'una acomodació política i constitucional de les realitats nacionals que coexisteixen en l'Estat espanyol.
La proposta de referèndum que impulsa Podemos també és inviable?
És difícil. És poc probable que les forces dominants de la cultura política espanyola, que són molt refractàries a admetre ni tan sols que la realitat espanyola és plurinacional, tirin endavant una fórmula d'aquesta mena. Admetre que es pot fer un referèndum a l'escocesa esquinça les autoimatges, la manera d'autoentendre's, que tenen les elits polítiques espanyoles, tant de la dreta com de l'esquerra jacobina. Tant del PP com del PSOE. Només una part minoritària de l'esquerra, que fins ara era Izquierda Unida -ja veurem Podemos- admetria la possibilitat del referèndum. És un escenari més improbable que no pas probable.
El recel que tenen a la plurinacionalitat ve la manera que tenen d'autoentendre's, com vostè diu?
És un recel que s'ha construït a través de moltes generacions. No l'ha creat el franquisme. Ve com a mínim dels tres últims segles, i hi ha qui ho remunta a més endarrere. Trencar les bases d'una cultura política, que transmet valors, conceptes i llenguatges a través de generacions, no es pot fer simplement des del discurs. En tot cas, es pot fer des del discurs però recolzant-se també en la força. En darrer terme és una qüestió de facticitat, de fets, no de simple consens sobre valors morals.

És per això que a Espanya és tan difícil el federalisme?
El federalisme és un concepte molt abstracte, que ha permès concrecions molt diferents dins de la política comparada. El federalisme en si no és impossible en la cultura política espanyola. Però sí que resulta molt difícil establir un federalisme que sigui capaç d'articular, gestionar i acomodar bé les tensions nacionals. Un federalisme de base plurinacional no pot ser homogeni, ha d'admetre assimetries, tant de fet com jurídiques. I no el veig a l'abast de les elits polítiques espanyoles, ni tan sols al seu abast mental. Un federalisme homogeni a l'estil alemany o nord-americà no és una bona fórmula per resoldre realitats que són heterogènies, diverses, com les que hi ha en la societat espanyola. Crec que un federalisme plurinacional adient, en el cas espanyol hauria d'incloure quatre dimensions.

Quines serien?
Un reconeixement formal de Catalunya i Euskadi com a entitats nacionals diferenciades i una regulació plurilingüística de les institucions i símbols de l'Estat; un nivell d'autogovern molt ampli i de qualitat -no foradat com és ara- en diverses àrees (regulació del simbols propis, banderes i himnes) i un Estat de benestar propi (pensions, educació, sanitat, cultura, llengua, serveis socials, política europea, relacions internacionals). També un sistema de finançament i de fiscalitat estable amb límits clars a la solidaritat territorial, que quan és excessiva es transforma en una solidaritat injusta. I, sobretot, un sistema de garanties que els acords constitucionals dels tres punts anteriors es compliran. Aquesta quarta dimensió resultaria molt difícil de complir sense incloure el dret de secessió a partir d'unes regles pactades però clares.

Molt difícil. I quins riscos té ara el procés sobiranista, en aquesta etapa decisiva? Què ha de vigilar?
El principal problema que té el procés és de fets, no de legitimitat. No hi ha res a la teoria liberal-democràtica actual que deslegitimi un projecte com el que ha emprès Catalunya. Ni en relació amb les institucions, ni respecte als drets individuals o col·lectius, ni als processos de decisió, ni a la política internacional. De fet, passa el contrari. La direcció de la història de les democràcies al segle XXI és la d'intentar resoldre com les nacions minoritàries es poden acomodar en una democràcia més refinada que la constituïda a partir d'un nacionalisme hegemònic d'Estat. És una qüestió a resoldre, no només en la democràcia espanyola sinó també en d'altres. Tots els Estats, inclosos els democràtics, són nacionalistes. El que passa és que al Canadà, la Gran Bretanya o Bèlgica aquest debat està molt més desenvolupat en termes institucionals i en termes de política liberal i democràtica.

Per què Espanya no ha seguit aquest camí?
El problema no és Espanya, sinó l'Estat espanyol. Aquest respon encara a una visió molt unitarista, molt afrancesada, de l'estructura política del que és una societat complexa. I la realitat política actual desborda totalment un Estat que està pensat des d'unes premisses molt més simples que la realitat que ha d'acomodar políticament.

Creu que s'ha de pensar l'estratègia del procés català?
Sí, s'ha d'afinar. S'ha de pensar en termes de modernitat respecte a la teoria democràtica actual, i a la pràctica que mostra la política comparada de les democràcies. I també s'ha d'establir en termes estratègics realistes. No hem de confondre les diferents fases, no hem confondre tampoc quin és l'adversari principal, i cal establir què es pot fer i què no en cada fase. No ens hem d'enganyar amb falses estacions de pas. El principal perill és cometre un gran error.

Què vol dir?
Un gran error seria, per exemple, introduir elements de violència, o alguna decisió política que delegitimés la lògica pacífica, democràtica i liberal del procés de cara els actors internacionals. Evitar errors ara és més important que no pas voler encertar-la sempre.

L'element clau és que es garanteixi la seguretat jurídica durant la ruptura?
Sí, és un dels elements clau. En un procés de secessió dins una democràcia liberal, els actors polítics, socials, econòmics i internacionals han de tenir la seguretat que els comportaments institucionals són previsibles en termes legals. Això és el que assegura la seguretat jurídica. Hi ha d'haver un marc on tothom sàpiga quines són les regles que regulen les decisions. El procés s'ha fet fins ara dins el marc constitucional espanyol, i no s'ha de confondre aquesta primera fase amb la del nou marc que pot aparèixer després de la proclamació de la independència. Les dues fases s'han d'assegurar juridicament, però es tracta de dos marcs diferents que requereixen decisions i accions diferents.

Però com es concreta aquesta diferència entre la fase autonòmica i la sobirana?
La llei de transitorietat jurídica, que és la que porta d'un marc a l'altre, només es pot aprovar després de la proclamació d'independència. Dins del marc autonòmic, seria òbviament una llei il·legal des del primer article. Fins i tot pot ser il·legal la intenció de fer-la. És una llei que cal tenir preparada, articulada, perquè sigui molt ràpidament aprovable -de fet ja hi ha esborranys elaborats-. Això sí. Però seria un error tramitar-la abans de la independència, perquè el Tribunal Constitucional la suspendria i l'anul·laria. S'han d'establir bé les estratègies en les dues fases que queden del procés, perquè es tracta de dues situacions totalment diferents.

El moment més delicat en aquest aspecte és el de la ruptura, perquè és on canvia el marc...
Sí. Si la lògica amb l'Estat és que no hi pot haver acord civilitzat, a l'escocesa, llavors el moment clau és el de la proclamació. La manca d'acord a través d'un referèndum legitima aquesta proclamació. És la decisió més difícil, arriscada i crucial que el govern de la Generalitat adoptarà en un moment determinat. I òbviament abans de fer-la ha de comptar amb unes bases prèvies, amb els elements que li assegurin que té possibilitats que culminar-la. Si no seria un brindis al sol, que a banda de fer el ridícul hipotecaria el procés potser per dècades.

I quins són aquests elements per assegurar l'èxit?
Cal disposar d'algunes estructures d'Estat que tinguin mínimament garantit el seu funcionament i operativitat: La seguretat social, la Hisenda, l'ordre públic i les relacions internacionals, entre d'altres. I cal haver preparat el terreny en el sentit d'anunciar es farà el pas davant les institucions i actors internacionals, per la manca de voluntat per arribar a un acord per part de les institucions de l'Estat espanyol -el referèndum-. La comunitat internacional s'ha de creure que la Generalitat efectivament ho farà malgrat que s'enfronta a la legalitat espanyola. Si veuen que això avança, llavors potser alguns actors internacionals poden canviar d'actitud respecte el poder central espanyol i fer-li pressió. Però el centre de gravetat del procés sempre cal que estigui a Catalunya. Hi ha moltes variables a l'aire i ningú disosa d'informació completa, i menys en termes de futur, però sembla clar que la qüestió fonamental és mostrar que la Generalitat és el poder de facto a Catalunya. Pertanyen al passat les apel·lacions a un diàleg buit de reformes inconcretes o de baix nivell quan es concreten.

Per què l'Estat intenta frenar el procés brandant la legalitat? Per què no usa la negociació?
És part de la seva cultura política. Té una cultura molt administrativista. No veuen les normes com un instrument per ajudar a solucionar els problemes col·lectius, sinó que davant d'una qüestió miren quina és la norma més aplicable i l'apliquen. Però, és clar, apel·lar a la legalitat quan en molt bona part la legalitat és precisament el problema ja és veu que no és el millor camí de la solució.

El gran instrument de pressió de l'Estat davant la Generalitat és ara el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA)?
Òbviament. És l'instrument de pressió més fort que té el govern central per ofegar que es puguin construir les estructures d'Estat amb les mans lliures. El procés ha avançat amb el fre de mà posat. Sempre. I un dels frens més importants que posa l'Estat és per la via del finançament, un problema que no tindria el País Basc perquè té un acord fiscal confederal, com és el concert econòmic.

 Per què tants polítics han plegat des de l'inici del procés?. S'acosten a la desena. És pel procés o perquè la política s'ha accelerat?

El procés ha accelerat una política que ja havia augmentat de velocitat. És un fenomen que afecta moltes democràcies, però sobretot l'espanyola. La manca de legitimitat dels governs, els casos de corrupció, la percepció actual del frau fiscal, el clientelisme...tot això erosiona el sistema polític. El procés ha reforçat aquestes tendències. El sistema de partits a Catalunya ha implosionat; a Espanya no, però està canviant. Resulta bastant normal que passi tot això. CiU ha desaparegut, ICV s'ha diluït, Unió està completament marginalitzada, el PSC -que va ser una força hegemònica a Catalunya durant dècades- ha quedat en posició minoritària, CDC està en procés de refundació... Tot s'està movent, i en part és pel procés. Aquesta és la realitat. I els polítics s'han d'acomodar a la realitat, no al revés.

Ara es començarà a treballar sobre la futura Constitució catalana des de la societat civil, segons va anunciar el president Puigdemont. Què aconsellaria vostè?
El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va fer un informe general sobre aquest tema. I a més el govern Mas em va encarregar un informe addicional sobre el procés constituent a Catalunya. L'estiu passat el vam fer amb un petit equip de 6 persones -politòlegs i juristes-, tenint en compte el que s'estableix en la teoria democràtica i constitucional actual, i tenint també en compte quins processos constituents hi ha hagut al segle XXI, després de l'eclosió de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. A partir d'aquí hem fet recomanacions.

Quines són?
Una d'elles és que cal distingir acuradament entre les dues fases temporals del procés de les quals hem parlat abans. Un procés constitucional en sentit estricte, institucional, no es pot fer sota el marc d'una legalitat autonòmica. Però això no vol dir que no es pugui fer res. Un debat i procediment civil sí que es pot fer, perquè en aquest cas la iniciativa és de la societat, no ve de les institucions. Ja hi ha diversos projectes en aquest sentit, com el que coordina el grup Reinicia o alguns esborranys de Constitució que alguns ciutadans han fet. L'ideal seria que al final d'aquesta fase civil en sortís un document, el més consensuat possible, amb unes conclusions, tal com s'ha fet recentment, per exemple, a Irlanda o Islàndia. No cal que aquest document sigui un text articulat...

I d'aquests treballs de la societat civil què se'n faria?
Si existís aquest document final, a la fase següent es lliuraria a la presidència del Parlament. La fase constituent institucional correspondria fer-la després de la declaració d'independència, fase en la qual també podria haver-hi diversos tipus de participació ciutadana. És el que hem concretat en l'informe entregat al govern de la Generalitat l'estiu passat a partir de 3 models possibles de procés constituent en la fase institucional. S'estableixen els avantatges i inconvenients de cadascun d'aquests tres models, així com criteris de decisió que el govern pot emprar per optar per un o altre.

El CATN segueix treballant?
El CATN està en situació de stand by. En un any i mig vam fer 19 informes. Va ser una feina densa i intensa. Posteriorment a alguns membres del CATN se'ns van encarregar informes addicionals. Un d'ells és del procés constituent més adequat per a Catalunya. Aquest informe ara el té el govern. I són el govern i el Parlament els que han de decidir com volen fer les coses. La feina prèvia de caràcter tècnic està ja molt elaborada.

per Lluís Bou 2 de Febrer 2016, ara