BARCELONA RADICAL
radicalparty

“El nen hauria d’anar a l’escola a aprendre, no a ser feliç”, Alberto Royo

contranuevaeducaciónAfirma al seu llibre Alberto Royo que la innovació pot engegar en orris l’educació d’una generació. “En comptes d’analitzar la situació des de la realitat de la docència, definir clarament els objectius, detectar els errors i buscar maneres de corregir-los, hem optat per innovar i experimentar des de la distància, les teories vaporoses i el diletantisme educatiu, menyspreant la tradició només perquè no implica modernitat, alterant les finalitats naturals de la instrucció pública i el paper del professor”. El professor és la veu del sistema educatiu que reclama que es ­posi al centre de l’educació no l’alumne com sostenen els nous corrents pedagògics, sinó el coneixement i el docent. No està en contra d’expressar les emo­cions, ni de fer servir la tecnologia, ni d’aprendre idiomes, però qualsevol d’aquests coneixements no han de ser els objectius a les aules espanyoles.

Què el preocupa de la renovació pedagògica?

Em preocupa que podem fer malbé uns determinats valors bons que ens han servit des del passat i fins ara, com el coneixement, l’exigència, l’esforç... Les noves tendències sembla que convergeixen en un lloc en el qual el coneixement no és al centre. Els nens han de ser feliços, han d’emprendre, han de parlar idiomes...

És incompatible aprendre i ser feliç?

Hem d’establir prioritats. Si creiem que l’alumne ha d’aprendre a l’escola els coneixements que no pot adquirir fora, farem coses diferents que si pensem que el que és important és que siguin feliços, o es relacionin bé o empatitzin. Totes aquestes metodologies no posen el coneixement en el centre del debat. Jo defenso un ensenyament basat en el coneixement com un acte de resistència, de legítima defensa.

Se li exigeixen noves competències al professor?

Se li demanen coses que no li competeixen. Sent complexa la funció del docent, el més intel·ligent seria trobar una certa naturalitat i senzillesa a l’hora de transmetre el coneixement. Si ens despistem amb el plurilingüisme, la cultura financera, l’educació emocional, al final, on queda el coneixement de l’assignatura que imparteix el docent? I després jo, que sóc músic, per a què necessito una assignatura d’educació emocional quan la meva pròpia assignatura és perfectament capaç de desenvolupar el gust estètic o la sensibilitat artística? Tinguem clar quin és l’objectiu de l’educació i per a què serveix un professor.

Reivindica l’esforç, la pa­ciència, la repetició, l’atenció, la memòria...

Avui sona antic parlar de silenci, capacitat d’atenció, disciplina, però tot això és essencial per aprendre qualsevol cosa. El professor corregeix els exàmens concentrat i en silenci. Per què no serveix això a l’alumne? Ofusquem l’evident. Volem que el missatge sigui lúdic, motivador, suggeridor i perdem de vista que l’aprenentatge no sempre és divertit, i que, en tot cas, aprendre és ja en si mateix apassionant. Avui ja no s’exercita la memòria. S’injuria la memòria citant la llista dels reis gots com si encara es recités. En música, és essencial conèixer les notes musicals i un intèrpret memo­ritza les partitura. Cal passar moltes hores amb l’instrument. Edulcorar l’aprenentatge significa confiar poc en el fet que és una cosa valuosa.

Les noves pedagogies defensen que els alumnes espanyols no estan ben formats havent rebut educació clàssica. D’altra banda, els estudiants necessitaran competències diferents quan arribin a adults.

No ens deixem portar per modes perquè seran substituïdes. En essència, ensenyar és el mateix. Transmetre els coneixements d’una persona a una altra que no en sap i vol aprendre. Això és indiscutible. Avui per alguna sort genètica s’aprèn de manera diferent? La resposta és no.

Potser no s’ha de menys­prear la manera en què les noves tecnologies estan canviant el món.

Els avenços tecnològics serveixin per donar suport, però mai per substituir la que és l’eina principal del docent, la paraula. Es parla de mòbils, però després coincidim que no són capaços de mantenir l’atenció a classe. Es necessita capacitat d’atenció o estímuls constants? Un alumne necessita ser capaç d’atendre una persona que li parla. La motivació inicial de tenir un mòbil a classe així que passen uns dies es converteix en una rutina i ja hi tornem a ser.

Els avenços en la neurociència celebren el joc com una manera d’aprenentatge.

Això tindria sentit en l’educació infantil, però en secundària és absurd. Unamuno deia que el professor que vol ensenyar jugant acaba jugant a ensenyar i l’alumne que vol aprendre jugant acaba jugant a aprendre. Els alumnes no volen anar a classe. Ni avui ni mai. Però no tenen maduresa per decidir el que poden fer. Cal dir-los que això que no et ve de gust ho has de fer pel teu propi bé.

Se’ls sobreprotegeix?

Els adults han de guiar i assumir la responsabilitat que els toca. El fill no pot prendre el camí que vulgui.

Què salva dels corrents innovadors?

Qüestiono que sigui bo innovar. Un professor ja innova a l’aula.

Què hauria de contenir una bona llei d’educació?

Avui s’iguala tothom a la baixa. Totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat d’accedir a l’educació, però després hem de saber que no tothom arribarà al mateix punt. És absurd creure que tots som iguals per molt que Ken Robinson digui que tenim diversos talents. No tots tenim la mateixa capacitat, el mateix co­eficient intel·lectual. I d’altra banda, una democràcia avançada ha de tenir un bon sistema públic que permeti l’ascens social als alumnes desfavorits.

28-II-16, C. Farreras, lavanguardia