serà Bèlgica la Islàndia de Catalunya?

reconeixement diplomàtic del nou estat: serà Bèlgica la Islàndia de Catalunya?

El govern i l'opinió pública debaten què fer quan Catalunya proclame la República

El 25 de gener de 1991 el primer ministre de la petita illa d’Islàndia Hernannsson Steingrimur i el ministre d’Afers Estrangers Jon Baldvin Hannibalsson van acompanyar a Vílnius els centenars de milers de lituans que es van unir per dir adéu de la manera més solemne possible els seus quinze compatriotes assassinats per les tropes soviètiques durant el setge de la torre de televisió. Lituània havia declarat unilateralment la independència un any abans, al març i el govern soviètic havia reaccionat posant setge al parlament i l’emissió estatal de televisió i ràdio i finalment fent ús de la força.

Durant mesos el govern independent lituà havia intentat sense cap èxit que algun país els reconegués diplomàticament. La decepció era immensa. Els Estats Units havien mantingut una ambaixada lituana a Washington durant tota la guerra freda i en cada mapa que s’hi imprimia hi havia una llegenda anunciant que no reconeixen la incorporació per la força de Lituània, Letònia i Estònia a la URSS. I tanmateix en el moment que Lituània va proclamar la independència la reacció americana va ser tancar aquella ambaixada de Washington que només volien als efectes de la propaganda anticomunista. Estaven sols.

Evidentment la raó d’aquesta vergonyosa actitud era no posar problemes a Gorbatxov. El líder soviètic havia iniciat un procés de reformes de la URSS que acabaria fracassant estrepitosament però que els països occidentals volien preservar a qualsevol preu. Com sempre, l’estabilitat comptava més que la llibertat. Fins el dia d’aquell enterrament.

Commoguts per la soledat del poble lituà i per les conseqüències del cinisme del que encara se’n deia ‘el món lliure’, Islàndia va decidir fer el primer pas. Després de saber-se de l’atac de les tropes soviètiques Islàndia va anunciar el reconeixement diplomàtic de la nova República de Lituània i va enviar el president i el ministre d’Afers Estrangers a l’enterrament. Aquell gest va canviar el món.

La covardia dels governs cada vegada era més difícil d’aguantar per les opinions públiques. Un text del New York Times saludant el gest d’Islàndia parla clar: ‘mentre occident insulta amb les seues llàgrimes de cocodril la valentia i l’heroisme dels pobles bàltics Islàndia, encara sola, els saluda’. I encara afegia: ‘No són els quilòmetres quadrats allò que indica la grandesa d’una nació sinó la seua integritat. I en reconèixer diplomàticament la Lituània assetjada la petita Islàndia ha esdevingut un gegant’.

El primer és el que trenca el bloqueig

Quan un estat proclama la independència, sobretot si ho fa de forma unilateral, el reconeixement diplomàtic per part d’un sol estat és el que marca la diferència. Alemanya i el Vaticà ho van fer amb Eslovènia i Croàcia, Islàndia amb Lituània. Quan un estat trenca el bloqueig la resta es fa fàcil. Després del reconeixement lituà i l’onada mundial de simpatia que va despertar cada vegada més estats van córrer a reconèixer Lituània, una república que avui, dues dècades després de la seua independència unilateral, és un dels 186 estats del món plenament reconeguts.

Catalunya tindrà la seua Islàndia, després de la proclamació de la república. Inevitablement hi haurà un estat que serà el primer en obrir el braços al nou estat. No sabem quin serà però la polèmica pública d’aquesta setmana a Bèlgica indica que el regne de Flandes i Valònia ho podria ser.

Polèmica a Bèlgica sobre Catalunya

A Europa la situació pel que fa a la independència catalana ha millorat de forma notable els darrers mesos. Quan els primers ministres de Lituània i Letònia van declarar la seua simpatia per la independència de Catalunya la diplomàcia espanyola es va moure furiosa i va obligar el lituà a rectificar —el letó no ho va fer mai. Durant mesos cada vegada que algun país feia el més mínim gest la diplomàcia espanyola atacava en tromba intentant evitar el debat.

Aquesta situació ja està més que superada. Parlaments com els de Dinamarca, Irlanda, Bèlgica mateix o Suècia han rebut oficialment el govern català per tal que expliqui el procés d’independència. Dinamarca, d’alguna manera, va fer d’Islàndia, en promoure la primera declaració oficial en que demanava una negociació sobre la independència entre Catalunya i Espanya. Més tard el parlament i el govern suïssos s’han ofert també de forma pública a fer de mitjancers. Aquesta mateixa setmana el govern neerlandès ha deixat clar, des de la posició de president rotatori de la UE, que la veu de Catalunya seria escoltada ‘perquè a Europa es parla amb tothom, sempre’.

A Bèlgica, però, aquesta mateixa setmana el debat ha pres una alçada diferent. Per primer vegada no només l’opinió pública d’un país ha debatut el reconeixement diplomàtic de Catalunya sinó que fins i tot el tema ha estat debatut al si del govern, amb postures a favor i en contra.

Tot comença amb unes declaracions del vicepresident i ministre belga d’Interior Jan Jambon a la revista Plural. Segons aquesta revista Jambon hauria amenaçat al desembre amb el trencament del govern belga si Bèlgica no reconeixia immediatament la independència de Catalunya quan fos proclamada. El ministre hi va aclarir que això no era així però va qualificar el tema d’’explosiu’. ‘Per nosaltres el dret d’autodeterminació és una qüestió fonamental’ va dir, després d’assenyalar que un dels socis de govern, el Moviment Reformista, havia indicat sobre el tema que considerava un requisit imprescindible pel reconeixement que Espanya hi estigués d’acord. El govern belga està format per tres partits flamencs, demòcrata cristians i liberals i el Moviment Reformista francòfon. La publicació d’aquesta conversa a De Morgen, un dels grans diaris del país, ha estat seguida d’un important debat públic.

El cas de Bèlgica és en aquest sentit especial. Jan Jambon és membre de la N-VA, el principal partit belga, partidari de la independència de Flandes a llarg termini i ara d’un model d’estat completament confederal. Jambon és un gran amic de Catalunya. La seua presència ha estat habitual els darrers anys en tota mena d’actes i ha fet d’observador internacional cada vegada que li ho han demanat.

Com és ben conegut la política belga és de les més complexes d’Europa. La divisió entre valons i flamencs és cada vegada més clara i els governs belgues cada vegada més difícils de formar. Actualment el partit més votat de Bèlgica són els independentistes flamencs de la N-VA, que tenen la presidència d’un govern on hi ha altres grups flamencs i també valons. Grups que tenen una posició diferent sobre el tema català.

El debat a Bèlgica aquesta setmana ha estat si la qüestió catalana podria significar el trencament del govern. Evidentment tot és una especulació. Hi ha hagut flamencs que han dit que per un tema estranger no valia la pena trencar un govern tan difícil de formar, indicant que era millor no donar el pas. Però al seu costat també hi ha hagut valons que han dit que per un tema estranger no valia la pena trencar un govern tan difícil de formar, indicant el contrari: que era millor donar el pas i reconèixer Catalunya.

És evident que mentre Catalunya no faça el pas de proclamar la independència aquesta serà una discussió bàsicament teòrica però és molt més que significatiu observar que ja és una discussió. Aquella tesi del govern espanyol segons la qual cap estat faria cas d’una proclamació unilateral d’independència avui ja no s’aguanta dreta perquè el tema, cruament i sense dissimular, està en l’agenda de les cancelleria i fins i tot, com ha demostrat el debat belga d’aquesta setmana, en les taules on es fan les reunions de govern.