"Una altra manera de fer política", Carles Casajuana

Fa una setmana, es van produir dos fets en la política britànica que aquí no haurien passat. Al Partit Conservador, el primer ministre David Cameron es va veure obligat a donar llibertat als membres del seu Govern per fer campanya a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Fins ara, Cameron havia dit que, en cas d’acord amb Brussel·les en les negociacions en curs, tot el Govern faria campanya a favor de quedar-se a la UE i que si algun ministre volia fer campanya en contra hauria de dimitir.

Al Partit Laborista, Jeremy Corbyn es va veure forçat per la pressió dels diputats del seu partit a mantenir en el càrrec de ministre d’Exteriors a l’ombra Hilary Benn, que defensa els atacs aeris contra l’anomenat Estat Islàmic. Prèviament, Corbyn havia donat a entendre que el substituiria per un dirigent que estigués en contra dels atacs, com ell.

Que un polític digui una cosa i en faci una altra no és cap novetat, ni aquí, ni al Regne Unit, ni a la Xina comunista. De vegades, això respon a una estratègia deliberada. Com va ironitzar Maurice Barrès, els polítics són acròbates que mantenen l’equilibri dient el contrari del que fan. Altres cops, la realitat impedeix a polítics de bona fe de fer el que van prometre, encara que vulguin.

Què és el que aquí no passaria, doncs? Que Cameron i Corbyn van prendre aquestes decisions per pressions dels membres dels partits respectius, els quals al seu torn van actuar moguts per les pressions dels ciutadans. Cameron va haver de cedir perquè uns quants ministres li van dir que estaven disposats a fer campanya a favor de la sortida de la UE tant sí com no, i que si no la podien fer com a membres del Govern dimitirien per tenir les mans lliures i fer-la com a diputats rasos. I Corbyn va afluixar perquè va veure que molts diputats del seu partit no compartien la seva posició contrària als atacs i es va estimar més sacrificar l’homogeneïtat del seu equip que perdre el suport del grup parlamentari.

La clau, en tots dos casos, és que els polítics rebels, siguin o no ministres, són diputats i se senten de debò representants dels ciutadans que els van votar. Van pres­sionar els líders dels seus partits perquè creien que era el que els electors esperaven d’ells. Són polítics que passen els caps de setmana a la seva circumscripció atenent les demandes i les queixes de la gent. Saben que qui pot posar punt final a la seva carrera són els que els han votat, no els líders dels seus partits. Per això tenen molta cura d’atendre’ls, d’actuar d’acord amb el seu sentir majoritari i de defensar de debò els interessos de la circumscripció que representen. Si els cal enfrontar-se a la direcció del partit, ho fan, i si cal dimitir del Govern o defensar al Parlament posicions contràries a les del líder del partit, també.

Tot això és fruit d’un sistema electoral diferent del nostre, òbviament, un sistema en el qual s’escull un diputat per circumscripció i el Parlament és el veritable escenari de la vida política del país, no com aquí, que en el millor dels casos es limita a escenificar els acords o desacords que s’han gestat fora de la cambra i s’han ­esbombat a través dels mitjans de comu­nicació.

Allí, els ministres se senten, per sobre de tot, diputats, i rares vegades perden de vista la necessitat de reflectir acuradament les posicions dels ciutadans que representen. I els líders dels partits han d’anar amb compte de no perdre el suport dels seus diputats, perquè si el perden poden perdre també el càrrec, com va succeir a Tony Blair i a Margaret Thatcher. D’aquesta manera, la política funciona de baix a dalt (com a la CUP, però no amb un règim assembleari sinó de delegació del poder, més eficaç). Els diputats depenen dels votants i els líders dels partits, dels diputats.

Aquí, en canvi, la política funciona de dalt a baix. Els partits estan controlats per les cúpules i –segons la gràfica frase d’Alfonso Guerra– qui es mou no surt a la foto, de manera que els diputats obeeixen les consignes del partit i la disciplina parlamentària és fèrria. Els ciutadans estem obligats a escollir entre llistes tancades de diputats que no coneixem i als quals mai no podrem cantar les quaranta ni demanar res.

Cada país necessita uns mecanismes polítics adaptats a la seva realitat i tradició. No sé si un sistema com el britànic ens convindria, ni si ens ajudaria a sortir del cul-de-sac en què ens trobem. Segurament hauria forçat molt abans l’encomiable pas a un costat d’Artur Mas i propiciaria un pas a un costat, també, de Mariano Rajoy. En tot cas, del que sí que estic segur és que amb un sistema com el britànic –o amb mecanismes correctors que ens hi aproximessin–el diàleg entre Madrid i Barcelona seria més fluid, la classe política seria més propera als ciutadans i la regeneració del sistema seria contínua.