de Mas a Puigdemont, què canvia?

Resultat d'imatges de puigdemont masEl líder de CDC havia arribat a la presidència de la Generalitat, al tercer intent, a finals del 2010, en un moment àlgid de la crisi econòmica que li augurava, per si sol, un mandat especialment complicat. El projecte estrella, des de l’òptica nacional, era la demanda del pacte fiscal al nou Govern espanyol que sortís de les eleccions generals del 2011, amb la qual estava convençut que podria esgotar sense sobresalts –els 62 diputats de CiU al Parlament així l’hi garantia– la legislatura. Però la multitudinària protesta independentista, que en realitat va ser una esmena a la totalitat de la política pusil·lànime que, segons el parer dels seus promotors, estava duent a terme el Govern en matèria de reivindicació nacional des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el va agafar amb el peu canviat i va trastocar tots els plans. Artur Mas podia haver-ne fet cas omís, però, després d’un intens debat amb els seus col·laboradors més estrets, va optar per situar-s’hi al capdavant. I a partir d’aquí els esdeveniments es van precipitar, fins avui.

Resultat d'imatges de puigdemont masEl president de la Generalitat no només no va obtenir la majoria absoluta que anhelava a les eleccions del novembre del 2012, sinó que CiU va caure de 62 a 50 diputats i es va veure obligat a compartir el lideratge del procés sobiranista amb la puixant ERC d’Oriol Junqueras. El leitmotiv amb què s’havia presentat a aquests comicis havia estat el de l’exercici del dret a decidir, cosa que comportava –segons el pacte d’estabilitat que van subscriure CiU i ERC– la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya al llarg del 2014. El primer obstacle a salvar era la data en què s’havia de fer la consulta i el contingut de la pregunta, que pocs creien que pogués preguntar directament sobre la independència de Catalunya i alhora tenir el suport d’UDC i ICV-EUiA. Artur Mas ho va aconseguir el desembre del 2013 amb la famosa doble pregunta que van secundar, a més, CDC, ERC i la CUP. El segon escull era poder dur a terme la consulta en la data decidida, el 9 de novembre del 2014, o bé d’acord amb el Govern espanyol o bé de forma tolerada. I quan tot apuntava que seria impossible fer-la –recorreguda pel Govern espanyol i suspesa pel Tribunal Constitucional– Artur Mas es va treure de la màniga el procés participatiu alternatiu –que li va costar l’allunyament d’ERC i, curiosament, l’acostament de la CUP– que va acabar fent-la realitat, tot i que sense cap valor jurídic, i convertint-la en el símbol del 9- N. El líder de CDC, querella al marge, recuperava així el control de la situació dins del bloc sobiranista que les urnes del 2012 li havien negat.

El repte següent era convocar unes eleccions plebiscitàries que es convertissin en el referèndum definitiu sobre la independència de Catalunya, que Oriol Junqueras, per exemple, volia que se celebressin immediatament, però que Artur Mas va posposar finalment fins el 27 de setembre del 2015. El president de la Generalitat es va ficar entre cella i cella, de tota manera, que l’única forma de dur a terme el plebiscit era amb una candidatura sobiranista unitària, i no va donar el braç a tòrcer –altrament hauria esgotat el mandat fins al 2016– fins que va aconseguir que el líder d’ERC l’acceptés. Així es va forjar Junts pel Sí el juliol del 2015, després de mesos d’estira-i-arronsa –des del mateix novembre del 2014, amb diverses conferències i reunions pel mig–, i el nou avançament electoral quedava certificat. Pel camí, CiU havia saltat pels aires –CDC apostava clarament per la independència i UDC no la seguia–, UDC es trencava justament per aquesta raó i a CDC s’obria un procés de refundació – afavorit a més per l’anomenat cas Jordi Pujol– de desenllaç incert.

L’ afany d’ Artur Mas havia fet factible la llista sobiranista unitària –amb la seva insòlita presència com a número quatre– per al no menys simbòlic 27- S, amb la idea, una altra vegada, d’assolir una majoria folgada que li permetés continuar portant les regnes del procés català. Però aquí tornava a errar en el càlcul. CiU i ERC havien obtingut sempre, des del 1984, majoria absoluta en el Parlament presentant-se per separat, i aquesta vegada, fent-ho junts –CDC en lloc de CiU–, es quedaven en 62 diputats, els mateixos que tenia CiU el 2010. Una xifra amb què el líder de CDC no només no retenia el control del projecte sobiranista, sinó que el seu futur, polític i personal, quedava en mans de la CUP. Hi haurà temps per analitzar si aquell afany per la candidatura unitària va ser encertat o si amb llistes separades el resultat hauria estat un altre. De moment, el que és obvi és que una de les conseqüències d’aquella decisió és que se l’ha carregat políticament.

El fins ara president de la Generalitat ha donat mostres suficients, durant els cinc anys al capdavant de la institució, d’audàcia i astúcia per superar les situacions més compromeses. Unes qualitats que no sembla que li hagin servit, en canvi, en el moment de posar fi al mandat. El pas enrere que ha acabat fent no era l’escenari que en cap cas havia previst, però és el que la perspectiva del temps, també, haurà de jutjar i situar en el punt just. Cinc anys al límit marcats per l’obsessió pel control del procés sobiranista i acabats de forma tan radical com inesperada.

10-I-16, J. Gisbert, lavanguardia

Si Artur Mas va arribar a la política per atzar, ja que hi va començar com a tecnòcrata, Carles Puigdemont porta el nacionalisme al cor des de la infància i ha estat des de ben jove l’intel·lectual orgànic de Convergència a Girona. Si Mas sorgeix de la Barcelona pija, instrumentalment nacionalista, de poc fervor catalanista, Puigdemont prové de l’abrupta i profunda Catalunya vella, on va mamar fins i tot per família del tronc més antic del nacionalisme conservador: el tradicionalisme d’origen carlí. Puigdemont és d’Amer, a mig camí de Girona i Olot, en una zona muntanyenca, rural sí, però també industrial, que, travessada pel Ter, separa les terres de Vic de les de Girona. Terra de remences (s’hi va signar el compromís dels pagesos d’acceptar l’arbitratge del rei Ferran) i de carlins: durant la guerra dels matiners fou centre d’operacions de l’exèrcit del general Cabrera, que va ser derrotat molt a prop del poble de Puigdemont. Compte amb el tòpic carlí i rural, però: Amer es va industrialitzar ja al XIX i ara és seu d’una multinacional catalana, Hipra, pionera de l’exportació de fàrmacs veterinaris.

Puigdemont és fill de pastissers (el seu germà fa uns dolços formidables) i és portador discret dels valors de la menestralia: sobrietat, esforç, iniciativa privada. Els valors familiars cristal·litzen en els seus estudis de filologia catalana i en la seva militància a les Joventuts Nacionalistes, però s’amplien amb una gran voluntat cosmopolita. Després de treballar a Girona en el projecte del Punt Diari, Puigdemont es va pagar un any sabàtic per conèixer els mitjans de comunicació europeus. D’aquesta estada, en va tornar amb molts projectes, que no sempre li van sortir bé. Va muntar un think tank per fornir material teòric a alcaldes, diputats i càrrecs convergents. Va idear un projecte molt innovador de treball periodístic en xarxa (deia que s’hi podia haver fet milionari, però va acabar en mans de la Generalitat en forma d’Agència Catalana de Notícies, de la qual va ser fugaçment president). Va fundar encara Catalonia Today un diari català per a residents anglòfons a Catalunya. La seva intenció era clara: modernitzar i internacionalitzar el nacionalisme que ell, precisament perquè en procedia, considerava massa pairalesc. La idea del Procés ja la tenia quan Mas ni hi somiava.

Militava a Convergència, però mentre els seus companys de Joventuts acumulaven càrrecs, ell imaginava febrilment nous camins. Sempre a la sala de màquines. Quan tots els alts càrrecs convergents (de Calzada a Macias, de Soy a Pàramo) ocupaven la delegació del Govern, la Diputació o la Caixa de Girona des d’on inclinaven voluntats, construïen una densa xarxa d’interessos i cultivaven amorosament el jardí nacionalista de Girona, Carles Puigdemont ja hi era: l’únic que tenia capacitat teòrica i ideològica era ell: escrivia discursos, proposava campanyes, fabricava idees. De cop, quan amb el tripartit CiU va vacil·lar, ell va fer el pas. Poc després, enterrava el nadalisme a la ciutat de Girona i inspirava el viratge convergent a la independència des del municipalisme.

Ha tingut sempre l’habilitat del temps: arriba als llocs quan ningú no s’ho espera. No és un clàssic decorador convergent: té idees pròpies. És més astut que prudent; és del morro fort, tot i semblar flexible. És nacionalista de pedra picada, però té una mirada internacional. Potser no és un primera espasa. Però no desaprofitarà l’oportunitat.

10-I-16, J. Gisbert, lavanguardia