BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La vella Espanya no vol canviar", Borja de Riquer

Pel juliol de l’any 1937, en plena Guerra Civil, Pere Bosch Gimpera va pronunciar a la Universitat de València un lúcid discurs sobre la necessitat de revisar el concepte d’Espanya, atès que la persistència de la seva versió més ortodoxa havia estat un factor de greus tensions polítiques. Calia, segons Bosch, fer una modificació substancial de la història i de la idea d’Espanya i acceptar l’existència d’un conjunt de pobles variats que les superestructures polítiques sempre havien amagat.

Bosch era historiador i polític i coneixia perfectament que la idea de nació era un producte intel·lectual creat amb la pretensió de cohesionar sentiments identitaris i projectes de futur que necessitava d’un discurs històric per a justificar-se i arrelar. I sabia que, en el cas es­panyol, s’havia construït una història ortodoxa de matriu castellana que primer va voler ignorar l’existència de pobles amb personalitat prò-pia, i després, quan alguns van pretendre “cristal·litzar políti­ca­ment”, es va negar a acceptar-los.

Els darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el con­cepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre l’idea d’Espanya. Per ells, aquesta temàtica forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. La realitat és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que no pas en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.

La creació de l’Estat de les autonomies hauria d’haver significat un incentiu per modificar el concepte i cercar una alternativa a la nació única, heretada del franquisme i del jacobinisme liberal. Però llavors només es va divulgar la benintencionada tesi de la nació de nacions que mai va ser desenvolupada conceptualment ni va trobar cap ressò polític.

${imageCaption} (Josep Pulido)

Ans el contrari, l’article 2 de la Consti­tució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més­ ortodoxa del nacionalisme espanyol.

Durant els anys vuitanta i noranta els socialistes espanyols van abandonar la reflexió crítica sobre el passat per centrar-se obsessivament a defensar la normalitat europea de l’itinerari històric espanyol. I quan es va produir la contraofensiva nacionalista de José María Aznar, a partir de 1996, amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era el nacionalisme espanyol desacomplexat, front del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. No deixava de ser una curiosa ironia que els qui no havien volgut bastir un nou concepte de l’Espanya del segle XXI defensessin, en canvi, la necessitat de construir una nova idea d’Europa.

L’any 2006, Pasqual Maragall, amb el nou projecte d’Estatut va protagonitzar, tal vegada, l’únic intent seriós de modificar aquella vella idea d’Espanya. Recordeu les seves paraules: “Amb l’Estatut a la mà, ara canviarem Espanya. No inventarem una nova Catalunya, que és més vella que Espanya, sinó que intentarem inventar una nova Espanya”. Aquest era un element substancial de la proposta maragalliana: des de Catalunya s’intentava anar cap a la idea d’una Espanya plural que reconegués les diferències identitàries existents. Però a Maragall el van deixar sol. No li va donar suport, per suposat, el PSOE, ni bona part del mateix PSC. La dreta, evidentment, va treure tota l’artilleria essencialista per atacar-lo, mentre que gran part dels nacionalistes catalans feien veure que allò no anava per a ells.

El que ha passat els darrers cinc anys no ha estat més que la confirmació d’aquesta incapacitat intel·lectual dels polítics espanyols d’abordar amb valentia aquesta qüestió. Malgrat l’atzucac de l’Estat de les autonomies i la rebel·lió catalana, els dirigents del PP, del PSOE i de Ciutadans persisteixen a no considerar necessari renovar el concepte d’Espanya per adaptar-lo a la realitat: la vella visió ortodoxa i essencialista ja els està bé.

No ha d’estranyar, així, que els resultats de les eleccions del passat dia 20 evidenciïn que la major part dels catalans volen decidir el futur pel seu compte i que fins i tot un sector significatiu opti per una via pròpia al marge d’Espanya. La famosa “conllevancia” predicada per Ortega ja s’ha acabat.

, 31/12/2015, lavanguardia