BARCELONA RADICAL
radicalparty

"No culpeu els polítics, la culpa és nostra", Benito Arruñada

entrevista a Benito Arruñada, catedràtic d'Organització d'Empreses de la Universitat Pompeu Fabra

En què falla, aquest país?

No pregunta en què fallem, els ciutadans? Com tanta gent, vostè culpa els partits i els polítics, “que no estan al nostre servei, sinó al d’una elit extractiva...”

Potser no n’hi ha, un capitalisme d’amigots a la llotja del Bernabeu o del Barça?

Com tot populista, vostè exculpa d’errors el noble i sofert poble català o espanyol...

Home, també n’hi ha, de polítics honrats.

Però per què ens menteixen? Perquè volem que ens menteixin! I perquè aquí no es poden guanyar eleccions dient la veritat ni governar sense faltar a les promeses electorals. Molts governants et confien en privat: “Sí, és cert que tu dius la veritat, però si la dic jo, no tornarem a guanyar unes eleccions”.

De debò que ens considera tan immadurs?

No és que la democràcia nostra falli a l’hora de convertir les nostres preferències en govern: el que falla són les nostres preferències, perquè no ens informem. La culpa no és només d’ells: és nostra.

A la resta de la UE s’informen més bé?

Enquestes en mà, som els europeus més crítics amb els polítics i els que menys ens molestem a informar-nos per votar. Els partits ja fan el que els demanem, el problema és que som massa ganduls i ens estimem més anar canviant de polítics que propiciar un debat públic de qualitat després d’assabentar-nos bé de com es prenen les decisions i es gasten els nostres diners.

Votem a la pobra claror de les tertúlies?

Tenim poca opinió formada. El defecte de la nostra democràcia no rau en els mecanismes de presa de decisions, sinó en les nostres deci­sions: sap qui es queixa més dels impostos?

Hi ha algú que no se’n queixi?

En les enquestes, els més crítics són els agricultors... P recisament els més subvencionats! Per què? Perquè es paguen els autònoms i aquesta assegurança de jubilació la perceben erròniament com un impost que d’altres no paguen.

Guanyarem amics, en aquesta contra...

Els polítics ens haurien de posar límits, com els pares als fills; en canvi, al final són ells els que acomoden el programa a la nostra immaduresa. Després nosaltres, com nens, ens queixem que ens han donat el que demanàvem.

... Quin és l’error més gros?

Ens falta consciència del cost dels serveis públics. Seria pedagògic que cobréssim la mensualitat real i dies després ingresséssim la quota de la Seguretat Social i l’IRPF: començaríem a prendre nota de quant paguem i a canvi de què.

La veritat és que jo encara no ho sé.

${imageCaption}

Ens cal formació i informació sobre el cost de cada servei públic i d’on surten els diners, i de qui, i per què, i on van...

Què passaria si ens informéssim més bé?

Això sí que seria una revolució de llarg recorregut amb un cost mínim; molt més regenerador que proclamar repúbliques. Estic convençut que, un cop ben informats, molts que voten esquerres acabarien votant dretes... I a l’inrevés.

Per exemple...

L’AVE és ruïnós per a tothom, cosa que Ciutadans va començar denunciant; però li va costar tants vots dels qui, malgrat tot, el volen, que ara es deixa de raons comptables i apel·la a les emocions i com de simpàtic que és Rivera.

Un altre exemple.

Hi ha moltes mesures que semblen desitjables, però si ens n’informéssim a fons, veuríem que tenen efectes indesitjables: si prohibeixes els desnonaments, qui s’arriscarà a llogar-te un pis? I si sobreprotegeixes el treballador, qui el contractarà? Dos no contracten si un no vol.

És més fàcil emocionar-se que pensar.

En el fons, continuem sent catòlics.

Què hi té a veure, això?

Els països catòlics entenen el que és públic no com allò de tots, sinó com allò de ningú. El que sentim nostre és la família, el clan, la tribu. Som els més crítics amb les institucions, però els que menys fem per entendre-les i controlar-les.

Canviar això és més difícil que votar.

Per això acabem votant per les emocions, com en el futbol: animes l’equip del teu poble i votes el teu partit. En canvi, una democràcia madura decideix com una comunitat de veïns: per números i per raons, i no pas per si el president és d’aquí o no; o vermell o blau...

Hauríem d’entendre així el que és públic?

No millorarem canviant cares o partits, sinó mirant el pressupost públic com si fos el de casa i votant qui millor el gestioni.

Ens demana molt d’esforç... Ai!

I guaita que en són de bons, els nostres valors, per triomfar individualment! Com Nadal o Iniesta: quan tenim incentius i regles clares, som campions; i guaita, les nostres famílies, sense les quals l’ atur seria una tragèdia. I ho és, però sense passar gana.

I no hi deu haver un polític com Iniesta?

La màgia fàcil dels populismes d’esquerres i dretes és que n’hi ha prou amb canviar de cares o crear partits, i fins i tot amb muntar-se un Estat propi. Però per què els polítics corruptes en l’autonomia ho han de deixar de ser en un Estat propi? Per què serà millor un polític que un altre, si tu només votes el que porta l’AVE al teu poble, encara que sigui una ruïna per a tothom?

El meu poble no me’l toqui!

Doncs el que ens convé a tots és just el contrari: hem de tocar tots els pobles. Hem de rebaixar els privilegis de què gaudeixen només uns, perquè, també sense saber-ho, paguem tota mena de pobles, tota mena de tribus i tota mena de llotges i galliners.

2-XII-12, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia