"Els fills terribles", Enric Juliana
Francesco, de 26 anys, va comparèixer davant del tribunal de la ciutat, del qual formava part el seu pare, i es va treure la roba, renegant així del vincle familiar. Renunciava a l'herència i trencava amb l'autoritat del pare. Nu com Adam, fundava el seu propi món, amb un altre genitor. Tot això va passar l'any 1207, aproximadament, a la localitat d'Assís, comuna gibel·lina de la regió Úmbria, al centre de la península itàlica. Obro a l'atzar l'últim assaig del filòsof alemany Peter Sloterdijk i em trobo amb aquesta escena, hores abans d'escriure sobre l'última plantofada dels joves de la CUP a l'autoritat paterna d'Artur Mas. Escollir una pàgina qualsevol i ensopegar amb un paràgraf que parla del que estàs pensant deu ser un senyal de l'altre món. Sóc devot de Sloterdijk i m'agradaria tenir més temps per llegirho amb la deguda atenció. És dens. És musical. I escriu frases com aquesta: "En els ressorgiments místics del segle XIII es funda la revolució de les idees que influiria un dia en la forta afirmació moderna del subjecte autònom, gairebé lliure d'ascendència". El llibre es titula Los hijos terribles de la Edad Moderna i parla de l'afebliment del vincle genealògic. En un món en el qual tot flueix i tot pot estancar-se, la transmissió cultural i política entre pares i fills ja no presenta recorreguts fluvials clars.
Militants i simpatizants de la CUP durant l'assemblea celebrada diumenge passat a Manresa
L'adamisme de Francesco anuncia amb vuit segles d'anticipació la radical individualitat dels joves que assimilen el món a través de la xarxa, allunyats de la pauta paterna i materna com cap altra generació anterior. Seva és la nova dimensió de les coses. Seu, molt seu, és el desig de revenja quan la realitat no recompensa l'expectatives acumulades per les flonges i ben protegides adolescències dels últims vint anys. A l'interior del confort familiar ara severament castigat en molts casos, hi nien tensions generacionals que ja no poden objectivar-se mitjançant la vella lluita contra els pares autoritaris.
Aquest fenomen és especialment intens a Espanya per dos motius. Els anys de la turboeconomia van socialitzar l'optimisme, van alimentar expectatives i van fabricar un percentatge de llicenciats universitaris similar al d'Alemanya. Generat aquest gran capital d'esperances il·lusions, la crisi econòmica s'ha gestionat contra els joves per no afeblir de manera extrema la capacitat protectora de les famílies. Les pensions dels avis ajuden a sobreviure molts pares i néts. Ara arriba la factura. Ho veurem el dia 20 de desembre. Espanya és l'únic país europeu en el qual han aparegut partits netament generacionals. El tall de la intenció de vot per grups d'edat és taxatiu. El vot dels fills terribles modelarà el nou Parlament espanyol. A Catalunya ja va passar el novembre del 2012 i ha tornat a passar el setembre del 2015, malgrat el reclam unificador del programa sobiranista sènior, familiar, somrient, pacífic i multitudinari en les dates assenyalades.
Els joves i desobedients franciscans de la CUP són un destacament avançat de la tensió generacional. Per això sorprèn que l'experimentat aparell polític de CDC primer hagi volgut atreure'ls amb el zing-zing de la resolució rupturista, per després atacar-los amb un servei d'ordre urticant que els està dient de tot a la xarxa. Amb la consegüent realimentació del circuit de la ira.
1-XII-15, Enric Juliana, lavanguardia