BARCELONA RADICAL
radicalparty

"El principi anarquista en l’independentisme", Borja Vilallonga

L’any 1966 el pensador i crític social jueu americà Paul Goodman va publicar un breu article sobre quin és l’esperit anarquista que infon tot moviment social en la història. Per a Goodman, el principi anarquista és l’acció lliure i voluntària d’individus o grups oposats a un poder centralista i sempre autoritari. És una definició molt àmplia que, com el mateix Goodman reconeix, incorpora les ciutats lliures medievals, la lliure empresa en accions, el pensament d’Adam Smith, la carta de drets de Thomas Jefferson, les esglésies congregacionalistes, l’educació progressista de John Dewey i el moviment americà pels drets civils.

Cartell-presentació-twitterLa interpretació de Goodman és tan laxa i vaga que en ella mateixa té un esperit anarquitzant. Si ens atenem a l’era llibertària que vivim -que he anat desglossant en els meus articles de l’ARA-, el principi anarquista en la història es pot fer vivament palès en ens oposats. Aquí rau la base heterodoxa i paradoxal de Goodman: l’anarquisme pot ser alhora el gremi i la lliure empresa, pot ser comunista i pot defensar la propietat, pot ser individualista o pot ser col·lectivista, pot ser antitecnològic o defensar a ultrança el progrés tècnic. Com Goodman afirma, malgrat les diferències, cap anarquista rarament deixarà d’identificar el ver anarquista darrere els diferents moviments i causes.

Aquesta definició d’anarquista i de principi anarquista xoca directament amb el que políticament s’ha imaginat per a l’anarquisme contemporani, especialment en la forma que s’ha organitzat. Quan en l’imaginari específicament català s’apel·la a l’anarquisme, es rememoren les bombes al Liceu del 1893, la crema d’esglésies del 1909, l’impuls de les vagues generals revolucionàries del decenni de 1910 i, finalment, la revolució del 1936, amb les col·lectivitzacions i el control anarquista dels carrers. La visió del principi anarquista en la pràctica catalana -com en altres racons del món i de la història- ha estat més restringida en la definició i certament més radical i violenta que el que presenta Goodman.

La tradició d’aquest principi anarquista lax i vague de Paul Goodman entronca directament amb el pensament anarquista americà, especialment Henry Thoreau. Per a aquest corrent llibertari, la força anarquista no viuria en els moviments estrictament definits per un ideari més o menys codificat -la mateixa idea de codi ja seria problemàtica en l’anarquisme-. Com he explicat a l’inici de l’article, una gran quantitat de moviments, organitzacions i idees en moments i llocs molt concrets de la història serien anarquisme. Aquest principi anarquista seria l’impuls primigeni per la llibertat i contra l’autoritat constituïda. Amb tot, el relativisme del principi anarquista que enuncia Goodman implica que l’anarquisme comunista pugui ser derrocat, en un futur hipotètic, per un anarquisme de mercat. Això seria possible si aquest anarquisme comunista acabés perdent l’impuls anàrquic i es transformés en sistema i poder establert -i, per consegüent, autoritari i centralista.

La idea d’un anarquisme obert i indefinit xoca amb la noció de l’anarquisme europeu: l’anarquisme allibera l’ésser humà de tota tirania i crea un col·lectiu igualment alliberat tant de la propietat com del capital. En aquest sentit, no és d’estranyar que en els darrers temps el socialisme o el comunisme llibertaris esmercin esforços dialèctics per demostrar que el dit anarcocapitalisme no és cap mena d’anarquisme, sinó capitalisme i liberalisme radicalment salvatges i inhumans. Sense entrar en aquest debat, i tenint clar a quin costat em trobo, tal volta caldria considerar el principi anarquista vague i lax de Goodman. En realitat, el moviment independentista català conté la llavor d’aquest principi anarquista. Abans que hi hagi un desmai de tietes anarquistes i independentistes, afirmo això seguint els patrons de Goodman: és la reunió lliure i voluntària d’individus i grups que s’oposen a un poder centralista i sempre autoritari. La paradoxa del moviment independentista és que s’oposen a un poder amb l’objectiu de crear un altre poder. El germen de la mateixa llavor que convertirà un moviment de principi anarquista en un altre poder és ben present des de l’inici i en el mateix objectiu.

Cal aprofitar aquest principi anarquista de llibertat i antiautoritarisme per incloure en aquest moviment per la independència de Catalunya una nova llavor que decanti el populisme de centredreta interclassista i la pulsió mazziniana de Mas. L’autodeterminació d’un poble és el primer pas per autoorganitzar-ho tot. Aquest seria el proper pas en una transformació canònicament anarquista. Seria una bona continuació del nostre principi anarquista català que va mobilitzar tota una societat en el passat i en el present: un principi anarquista políticament constitutiu i permanentment renovat. Aleshores, és possible que Catalunya pugui aportar alguna cosa al món una vegada més.

BORJA VILALLONGA Actualitzada el 30/11/2015 22:23, ara