BARCELONA RADICAL
radicalparty

(franquisme:) "On és la justícia reparadora?", Borja de Riquer

Tota política democràtica que pretengui superar un conflicte civil greu i impulsar una autèntica reconciliació ciutadana ha de basar-se en quatre principis: recuperar la memòria de les víctimes i dels represaliats, cercar la veritat davant les versions oficials, aplicar una justícia realment reparadora de les víctimes i vetllar perquè no es repeteixi una situació com aquella. A Espanya, les limitacions del procés de transició a la democràcia després de 1975 van fer que s'imposés una abusiva identificació entre amnistia política i oblit del passat i entre reconciliació i amnèsia històrica. La preconstitucional llei d'Amnistia, d'octubre de 1977, va significar un tancament en fals del que havia suposat la dictadura franquista i van quedar moltes coses pendents i massa ferides no es van tancar. Llavors, alguns sostenien que era massa aviat per tractar els temes sempre difícils de la violència política. Ara, 40 anys després, hi ha qui té la barra de dir que ja és massa tard i que és millor oblidar-ho.

Així, el resultat d'aquests 37 anys de règim constitucional és força decebedor pel que fa a aquesta qüestió: hi ha hagut una molt insuficient política de recuperació i dignificació de les víctimes del franquisme, la recerca de la veritat ha estat una feina exclusiva dels historiadors i d'associacions privades davant uns poders públics que han posat no poques dificultats i hi ha nombrosos impediments legals per poder realitzar una autèntica justícia reparadora. Tal vegada, i amb no poques matisacions, l'únic terreny en què s'ha avançat ha estat el de crear unes condicions polítiques perquè no pogués repetir-se un règim dictatorial i repressiu com el del general Franco.

En aquest article em limitaré a reflexionar sobre l'absència d'una política de justícia reparadora a l'Espanya democràtica. Aquesta anomalia no sols ha estat denunciada per diferents associacions de víctimes i partits polítics, sinó que també ho ha estat per alguns organismes de l'ONU. L'any 2009, per exemple, el Comitè de Drets Humans de l'ONU va denunciar la llei d'Amnistia espanyola perquè violava els drets humans i va demanar al Govern la seva derogació atès que hi havia un "insuficient reconeixement" de les víctimes del franquisme. Pel novembre de 2013, el Comitè contra les Desaparicions Forçades de l'ONU va censurar la justícia espanyola per haver refusat moltes demandes d'investigació de desapareguts i va proposar que es fes una investigació a fons a Espanya amb la intenció de proposar les mesures que el Govern hauria de prendre per reparar i rehabilitar les víctimes, investigar les desaparicions i analitzar les possibles responsabilitats. Aquest informe, que ha estat fet per un relator de l'ONU, el colombià Pablo de Greiff, i que es va publicar el 22 de juny de 2014, és molt sever amb els governs espanyols. Constata les moltes limitacions i obstacles posats per diferents administracions públiques a la recerca de la veritat sobre la violència franquista. No hi ha hagut cap interès governamental per saber la veritat: no hi ha cap informe oficial, ni cap comissió investigadora i, per no haver-hi, no hi ha ni un cens de les víctimes. Ara hem sabut que a Catalunya més de 78.000 persones van passar per consells de guerra a partir de 1939. El relator de l'ONU també denunciava les dificultats posades a les famílies de les víctimes i a les associacions de familiars en la qüestió de les exhumacions de les foses comunes, que són considerades, a la pràctica, com a una qüestió particular i no pública. Cal recordar que fins ara s'han identificat 2.382 foses a tot Espanya, on es calcula que pot haver-hi les restes d'unes 50.000 persones. Llevat de Catalunya, on sí que hi ha una llei de Fosses, a la resta d'Espanya regna una total arbitrarietat en aquesta qüestió.

Però, sobretot, l'informe del relator de l'ONU destaca les grans mancances i buits en el terreny de la justícia reparadora, i especialment la interpretació restrictiva de la llei d'Amnistia, una llei que avui és incompatible amb els pactes internacionals sobre drets civils i polítics signats pel mateix Govern espanyol. Aquesta va ser una llei que inicialment havia d'extingir les responsabilitats penals dels condemnats polítics del franquisme, i al final va incloure també els delictes contra les persones comesos per funcionaris, policies i militars del règim dictatorial. Ara, 38 anys després, la qüestió fonamental continua essent les dificultats per l'anulació de les sentències dels consells de guerra i altres tribunals polítics del règim de Franco. Perquè si bé l'anomenada llei de Memòria Històrica de l'any 2007, de l'etapa de Zapatero, reconeix el caràcter injust i la no-legitimitat de les condemnes polítiques dictades durant el franquisme, aquesta llei només permet a les víctimes demanar una declaració de "reparació i reconeixement personal", però no anul·la les sentències. El govern socialista espanyol no es va atrevir a fer el que els alemanys acabaven de fer amb els judicis polítics del nazisme i de l'RDA: anul·lar-los tots. Els arguments emprats a Espanya per no fer-ho són una autèntica vergonya, tant en termes ètics com polítics: què si allò podia significar un atac al "principi de seguretat jurídica" i de cosa ja jutjada, que si els consells de guerra eren judicis realitzats segons "la legalitat llavors vigent", etcètera, etcètera. L'informe del relator de l'ONU acaba amb una conclusió ben clara: els governs de l'Espanya democràtica no han tingut cap interès per propulsar una autèntica justícia reparadora dels crims del franquisme i no s'ha fet justícia amb moltes de les víctimes. El filòsof Reyes Mate resumeix aquesta situació amb una frase prou clara: "Qualsevol sistema polític, fins i tot la democràcia, queda qüestionat si accepta com a preu pel seu èxit l'oblit de les injustícies comeses". L'ombra del dictador continua essent massa allargada i perllongada 40 anys després del seu traspàs.

26-XI-15, Borja de Riquer, lavanguardia