"És més fàcil fer plorar que fer riure", Carles Casajuana

En un article recent a The Sunday Times, el novel·lista Martin Amis acusava el dirigent laborista britànic, Jeremy Corbyn, de no tenir sentit de l'humor. Deia que Corbyn no entén els acudits i que, en conseqüència, està destinat a convertir-se ell mateix en un acudit.

A Corbyn se l'ha acusat de ser massa radical, de tenir poc olfacte polític, de ser inelegible pel càrrec de primer ministre i de moltes coses més, però la invectiva d'Amis, que el censurava també perquè no té un títol universitari, no és per riure. Al Regne Unit s'accepta que algú ocupi un càrrec de responsabilitat sense tenir una intel·ligència excepcional o una gran formació, però no, o no de bon grat, sense sentit de l'humor, perquè s'entén amb tota la raó que sense sentit de l'humor és molt difícil suportar la pressió pròpia del càrrec. Churchill, per exemple, era militar i tampoc va tenir unes notes gaire brillants a l'escola, però és sabut que, d'agudesa mental i de sentit de l'humor, no n'hi mancaven. De les mil anècdotes que se'n recorden, no resisteixo la temptació de citar-ne una: la del cop ${imageCaption}que una diputada de l'oposició li va dir que si ella fos la seva dona li enverinaria el cafè i ell va respondre: "Senyora, si jo fos el seu marit, em prendria el cafè". En la majoria dels llocs, per ser pres seriosament pels altres cal prendre's seriosament un mateix. En la cultura britànica, en canvi, no prendre's gaire seriosament és el camí més curt per ser pres seriosament pels altres. L'agudesa mental i la disposició a fer broma ­sobretot a compte propi­ són sempre molt apreciades i sembla com si tothom hagués llegit allò que va escriure Jaume Perich: "És més difícil fer riure que fer plorar, excepte quan la víctima és un mateix".

Durant els anys que vaig viure al Regne Unit, el moment en què això se'm va fer més palès va ser en una conferència anual del Partit Conservador celebrada a Birmingham, fa cosa de sis o set anys. Havia de parlar David Cameron, que encara era el líder de l'oposició, i abans van intervenir mitja dotzena de teloners, entre els quals un dirigent del partit democristià alemany. Seguint un costum arreladíssim ­i que s'agraeix molt­ en el món anglosaxó, cada orador començava el discurs amb una broma, per trencar el gel i guanyar-se el favor de l'auditori. Un dels oradors va arrencar donant les gràcies als assistents per haver-lo vingut a escoltar a ell, i els assistents, molts dels quals segurament no sabien ni qui era, li van riure la facècia amb generositat. Un altre va dir que feia goig veure un partit tan unit, i el públic, que sabia que a la sala no hi mancaven pas les divisions, també va riure. Quan li va arribar el torn, el polític alemany, molt seriós, va començar dient que aquell era un dels dies més memorables de la seva vida. El públic, escalfat pels altres oradors, va acollir l'afirmació amb un silenci expectant, sense saber si era el preludi d'una broma o no. Encoratjat per aquesta reacció, l'alemany va explicar que, als 11 anys, havia passat un curs estudiant a Anglaterra i que ja llavors somniava d'assistir un dia a un congrés del Partit Conservador i prendre-hi la paraula, i que per això considerava aquell dia tan important per a ell. Després d'un moment d'indecisió, el públic va decidir que allò havia de ser una broma i una sonora riallada va recórrer la sala d'una punta a l'altra.

L'alemany es va quedar astorat però es va refer de seguida i va continuar parlant, una mica mosca i, a la vegada, tot orgullós de l'èxit que, sense saber com, estava obtenint. A mi, l'escena em va deixar fascinat. A tots aquells militants conservadors la possibilitat que un nen d'11 anys somniés d'assistir un dia a una reunió com aquella i fer-hi un discurs els semblava tan absurda que pensaven que o bé l'orador es reia d'ell mateix i de les seves il·lusions infantils, i ho trobaven una broma magistral, o bé que es prenia la conferència del partit tan seriosament que mereixia que tothom es rigués d'ell. ¿Un nen? ¿Somniar de fer un discurs en un acte com aquell? Ves quin disbarat! D'aquí venia la riallada. En el fons, tots aquells delegats del partit, es riguessin o no de l'orador alemany, es reien sobretot d'ells mateixos.

¿Quina ha estat la reacció de Jeremy Corbyn a la crítica de Martin Amis? La més aconsellable a falta d'una rèplica tan demolidora com la de Churchill: ni cas, riure-se'n. Però si Corbyn arriba mai a ser primer ministre, cosa ara per ara poc probable, haurà d'estar a l'altura de líders amb un humor esmoladíssim. A l'altura de Churchill i, entre molts altres, de Benjamin Disraeli ­per acabar amb un altre exemple memorable­, a qui el seu gran rival William Gladstone va dir un dia, en una sessió parlamentària: "Pronostico que vostè morirà penjat o d'un mal lleig". Disraeli va respondre: "Qui sap. Potser sí. Dependrà de si abraço les seves idees o les seves amants".

28-XI-15, Carles Casajuana, lavanguardia