BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Quo Vadis CUP?", Gustau Navarro

De fa dies les xarxes van plenes de debats o millor dit de pseudo debats que parlen sobre l’enrocament de la CUP a no voler votar en les dues primeres votacions el candidat presentat per Junts pel Si o de l’enrocament de Junts pel Si a no voler canviar de candidat, debat estèril per no dir estúpid.

Tot i que comprenc i comparteixo una certa angoixa perquè encara no hi ha acord de Govern, en dos mesos es poden acordar moltes coses si es vol i hi ha voluntat política, podem dir que entra dins les dinàmiques parlamentàries forçar els temps el màxim per arribar a un acord. Si algú esperava que la minoria significativa que és la CUP, no faria valer els seus vots indispensables és que no ha entès res encara de la política

Per tant res de nou a l’orient, paciència i esperem que els nostres polítics es posin d’acord, de fet fins al dia d’avui han arribat sempre acords a l’últim moment per desesperació dels neofranquistes espanyols, diem que sóc optimista de mena i que la història recent acompanya aquest optimisme, per tant espero que aquesta vegada també seran capaços de trobar la clau que ens permeti fer un nou pas.

Hi ha però algunes coses sobre les quals voldria reflexionar en aquestes breus lletres, són elements ideològics que veig repetir en diferents àmbits i sobre els quals penso que hi ha greus elements de distorsió que poden fer molt mal a les classes populars catalanes. Segur que haureu escoltat alguna vegada la frase “si no hi ha revolució, no m’interessa la independència, serà continuar igual que ara” aquesta crida a la revolució abstracta, que ningú defineix, es posa en contraposició a una revolució democràtica concreta i real, el naixement de la república catalana i la desmembració de l’estat borbònic espanyol, potser no ho diu ningú, per tant ho diré jo, qualsevol república catalana serà més progressista, democràtica i socialment justa que l’estat espanyol de la segona restauració borbònica. Ja el fet mateix que el cap del nou estat tingui un President electe i no un cap elegit per la procedència dels seus espermatozous és un canvi social important i aquest evidentment no és aquell més significatiu.

He trobat ridícul, per no dir una altra cosa, l’element del botó vermell que Mas voldria, el botó vermell per entendre’ns, no és res més que el poder del President de convocar eleccions, segons aquest discurs la CUP no hauria de votar Mas perquè si el vota tindrà el poder de convocar eleccions. Qualsevol persona mínimament informada de les dinàmiques parlamentàries sap que la convocatòria d’eleccions arriba o perquè la majoria parlamentaria no existeix més, o perquè hi ha un tema central que d’alguna manera hauria d’ésser refrendat per la ciutadania, independentment de la persona que tingui la potestat de convocar-les. Hi ha motius molt més seriosos per votar un President o no, qualsevol President sigui escollit, tindrà aquest poder, per tant és un no argument aquest del teòric xantatge presidencial.

Aquest tema del presidencialisme em va bé per parlar de l’assembleisme, la mística de l’assemblea és una constant dins el moviment popular i obrer català, certament la tradició llibertaria/democràtica del país és aquella que és, i la veritat a mi em sembla una millor tradició que aquella estalinista d’altres esquerres europees. Dit això no és que hem de combregar amb rodes de molí, per això ús diré també que no hi ha res més manipulable que una assemblea, que una votació a mà alçada pot semblar molt llibertaria però és exactament tot el contrari, l’única votació realment democràtica és aquella feta amb vot secret lliure de molts condicionants externs.

Això transportat dins el món de la CUP vol dir que aquest diumenge no és que la gent rebrà diferents propostes i amb alegria llibertaria farà un debat obert i després votarà, això pot funcionar d’aquesta manera al país de les meravelles, a l’assemblea de diumenge a Manresa es veurà el reflex dels jocs fets fins ara per part de les diferents tendències que hi ha al seu intern. D’aquells de procedència de l’independentisme històric, que han rebut sempre els cops de l’estat espanyol, i aquells que tenen una procedència de l’antic Moviment Comunista de Catalunya, que certament no fa part de la “tradició” independentista, encara que hagin fets passos molt importants en aquest sentit.

La CUP en el seu discurs públic, ha realitzat sempre l’autoproclamació de ser l’hereu de la tradició independentista catalana, quan de fet és així parcialment, perquè no és absolutament cert que la majoria d’aquells que crearen o militarem al PSAN, PSAN-P, IPC… estiguin avui a les files de la CUP, aquests dies he hagut de desmentir a més d’un que donava per fet que els diputats més grans d’aquesta força política fossin “històrics” de l’independentisme, ni Julià de Jòdar ni Gabriela Serra ho són, i aquest fet no és bo ni dolent, simplement és així. És més, ús diré que la majoria de dirigents i militants de l’independentisme històric avui no militen a la CUP, encara que sigui legitim per part d’aquesta organització buscar aquell vincle ideològic amb l’independentisme que neix amb el PSAN a finals dels anys seixanta.

Encara que moltes vegades a algú pot semblar que les nostres discussions i problemes siguin únics i intransferibles, la historia ens pot donar pistes de què fer en moments importants del nostre recorregut col·lectiu, certament mai res és exactament igual, però hi ha coses significativament semblants.

Per aquells que som independentistes, Catalunya és un país ocupat, ocupat militarment i espoliat econòmicament, són l’únic país que ha sofert aquestes circumstàncies? Certament no. Deixeu-me que us expliqui uns fets històrics dels nostres veïns del nord, els francesos durant el darrer conflicte mundial foren ocupats militarment, alguns d’ells pactaren i s’adaptaren amb la nova situació i a la voluntat de l’ocupant, altres decidiren lluitar per la seva independència nacional, i organitzaren la Resistencia, entre els homes i dones de la Resistencia la força majoritària era segurament el Partit Comunista Francès, el qual no va dubtar ni un instant en donar la direcció del Conseil National de la Résistance al General De Gaulle, un home que podríem situar tranquil·lament a l’extrema dreta, però ni per un moment van dubtar que allò millor per les classes populars franceses era recuperar el propi estat enfront l’ocupant, que no existiria cap possibilitat de revolució amb l’ocupant dins de casa, que les classes populars alemanyes no farien mai cap revolució, només havia una sortida, recuperar la independència nacional.

Certament les circumstàncies no són exactament iguals, però individuar qui és el teu enemic és el primer treball d’un que es diu revolucionari, saber que Hitler no era la mateixa cosa que De Gaulle potser els venia fàcil als comunistes francesos, però cal que alguns comencin a pensar seriosament que Mas no és el neofranquisme borbònic, que quan la Banca, l’Església, el PP, el PSOE, Ciudadanos, Podemos… i tota l’estructura mediàtica del règim neofranquista borbònic no veu l’hora de què Mas no sigui investit, voldrà dir alguna cosa? Només per un fet d’intuïció política, ja no dic de coneixement polític, un revolucionari hauria de saber quins són els enemics i quins els companys de viatge.

Que fer? No sóc ningú per dir a una formació política que fer o deixar de fer, però encara que sigui un consell no demanat, jo diria als meus amics de la CUP de fer allò que ja han fet una altra vegada, acompanyar a Mas a fer un altre pas, que la CUP en un acte d’intel·ligència política donés suport a la consulta del 9N, fou un primer pas, quin sentit polític tindria no fer-ho ara.

Cal que Mas i l’actual Convergència facin un pas més, cal acompanyar-los, és del tot innecessari entrar en un govern d’unitat si no volen, obliguin al President Mas a fer el pas definitiu, pacteu per les classes populars catalanes les millors condicions socioeconòmiques possibles, ara teniu les possibilitats, condicioneu el nou govern a fer el pas definitiu. No tingueu por de les crítiques dels hereus del PCE/PSUC amagats sota CSQP, foren ells coresponsables de matar la ruptura democràtica, foren ells a acceptar la monarquia neofranquista. Sigueu valents, sigueu revolucionaris, faciliteu constituir un govern independentista i acompanyeu-lo de forma vigilant a complir la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya, només així fareu realment un servei a les classes populars catalanes.

Gustau Navarro i Barba, 28-XI-15, http://www.geopolitica.cat/quo-vadis-cup/