BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La bogeria catalana", David Miró

Els periodistes sabem que qui controla el llenguatge té les de guanyar, perquè serà capaç de crear un marc conceptual propici als seus interessos. Per això intentem ser curosos amb la tria de les paraules i tenim debats apassionats sobre la intersecció entre semàntica (el que volen dir els mots) i semiòtica (com són interpretats pel lector). De forma potser inconscient, com un virus que es transmet per l’aire i s’inocula en silenci, s’ha instal·lat darrerament entre la periodística espanyola el costum de titllar l’independentisme català de bogeria. Així, tal com raja. Les expressions crossa que més s’utilitzen van des de la simple “ locura ” al “ desvarío ”, passant per la “ demencia colectiva ” de què parlava Manuel Vicent en un article a El País diumenge passat. És un fenomen semblant al que, en els anys de plom d’ETA, obligava a fer servir sempre la construcció “barbàrie terrorista” en qualsevol context i circumstància.

El mecanisme opera en el cervell tant de l’articulista com del lector com una mena de segell de garantia. Un cop feta la desqualificació genèrica de l’independentisme i, per tant, fixat el marc conceptual en què es desenvoluparà el text, ja podem continuar la lectura amb la tranquil·litat que dóna saber que estem tots dos en el mateix cantó. És una marca que utilitzen sobretot aquells que poden ser sospitosos, tant pel seu origen (Vicent és valencià i no castellano viejo ) com per la ideologia. És un salconduit contra la Inquisició.

Però, més enllà dels motius psicològics i d’interessos de part (¿qui gosarà qüestionar el relat oficial del mitjà que l’alimenta?), m’interessa cridar l’atenció sobre les conseqüències, terribles, d’aquest estratagema. Perquè, ¿què significa atribuir la condició de boig a algú, sigui Artur Mas o, sobretot, els dos milions de persones que van votar a favor de la independència el passat 27-S? En primer lloc, comporta la negació de qualsevol diàleg possible. Amb els bojos no s’hi parla i encara menys s’hi negocia. Si de cas, se’ls tanca o, en el millor dels casos, se’ls medica i se’ls aplica un tractament de xoc que els faci tornar al món del seny, de la gent normal, com li agrada dir a Mariano Rajoy. La conseqüència immediata és la deshumanització del col·lectiu independentista. Deixen de ser persones adultes amb capacitat de raciocini, individus a qui s’ha de tenir en compte, per passar a ser algú de qui es pot prescindir en el debat públic. D’aquí que, en les seves declaracions, els màxims dirigents espanyols, a excepció potser de Pablo Iglesias, no creguin convenient dirigir algun missatge a aquest col·lectiu més enllà d’alguna reprimenda en termes infantiloides, com el pare que es nega a acceptar la condició gai del seu fill i el castiga amb la incomunicació. I, per contra, només la meitat que es considera normal i acceptable mereix la seva atenció: “Ningú us convertirà en estrangers a la vostra pròpia terra!”

Però això no és el pitjor. Qualificar l’opció política de la meitat de la població catalana de “bogeria” és el primer pas per desconnectar realment Catalunya d’Espanya, d’instal·lar-se en un esquema neocolonial entre blancs (sensats/superiors) i negres (inferiors/dements). En definitiva, de convertir en irresoluble un conflicte que s’hauria d’abordar en una taula de negociació. Perquè ¿quin govern espanyol podrà justificar mai una negociació seriosa amb algú a qui s’ha caracteritzat com un desequilibrat, manipulador, corrupte, il·luminat i autoritari? La campanya denigratòria d’avui és la llavor de la fractura de demà. ¿Algú a Madrid hi ha pensat, en això?

I a l’arrel del problema hi trobem la mandra intel·lectual còsmica que provoca la qüestió catalana entre les ments preclares peninsulars. Ningú sembla capaç de fer l’esforç per entendre quins són els motius de fons d’aquesta “bogeria”. Perquè hi deu haver algun motiu, no? O tot és producte d’un fantàstic exercici d’hipnosi col·lectiva?

25-XI-15, David Miró, ara