BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Franco, nosaltres i el buit", Francesc-Marc Álvaro

Franco va deixar d'existir físicament avui fa quaranta anys. La seva dictadura en va durar trenta-sis. Nosaltres no podem escapar de l'empremta de l'anomenat Caudillo. Quan dic nosaltres vull dir els que vam néixer sota el seu règim i també els que van venir al món després i potser no saben res d'aquell període. Però Franco hi és sense ser-hi. M'explico: el franquisme estricte va anar diluint-se com un núvol tòxic a partir de la transició i els primers anys de govern del PSOE, la biologia sempre ajuda a aquestes neteges. Va ser una dissolució que semblava ràpida però que no ho era tant, com es va veure el 23 de febrer del 1981, quan els dimonis del franquisme van necessitar un intent de cop d'Estat per practicar-se un autoexorcisme del qual encara no sabem tots els detalls.

Malgrat aquesta dissolució, Franco no acaba de desaparèixer i el trobem avui, a vegades de manera subtil, a vegades caricaturesca, a vegades obscena... I no em refereixo al fet que hi hagi una fundació que es dedica a enaltir la seva figura ni al fet que pots trobar-

te estàtues del dictador en carrers i places de les Espanyes ni al fet que sigui legal Falange Española, organització que porta el mateix nom que el partit únic del franquisme i se'n reclama continuadora. Tot el que acabo d'anomenar és escandalós i seria impensable en altres llocs de l'Europa occidental, però vull mirar més enllà de la superfície. Si dic que Franco hi és sense ser-hi és perquè hi ha actituds i prejudicis que responen a un element poc estudiat: ni les classes dirigents ni la societat espanyola en conjunt ­llevat de minories conscienciades­ han sentit mai vergonya pública per aquella tirania.

La falta de vergonya pel franquisme ens ha fet com som. La falta de vergonya per haver viscut en un règim-caserna mentre els nostres veïns progressaven en democràcia ens ha donat forma com a ciutadans. Això és un accident prepolític d'ordre moral, la qual cosa explica ­per exemple­ que un conegut polític socialista exhibís amb alegria i orgull la seva simpatia amb el compromís feixista del seu pare. Que la dictadura de Franco durés tant de temps i rebés l'aval dels vencedors de la Segona Guerra Mundial ­dins la lògica de la guerra freda­ va contribuir a fer-nos impermeables a qualsevol sentiment de vergonya en aquest sentit.

Els alemanys, perdedors i ocupats per exèrcits estrangers l'any 1945, es van haver de sotmetre a una desnazificació (no del tot completa, és cert) que comportava assumir col·lectivament la vergonya per Hitler i tot el que va representar el seu sistema criminal. Va salvar això Alemanya dels nostàlgics de torn? No, per descomptat. Però va col·locar alarmes que encara funcionen. Aquí, en canvi, en el lloc de la vergonya hi ha el buit de la indiferència i la banalització del passat recent.

20-XI-15, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia